No deixa de ser curiós que qui encarrega estudis sobre la inviabilitat de la secessió Catalana d'Espanya, qui més agita el discurs de la por, qui ens intenta espantar amb totes les plagues biblíques, sigui, per part del Govern, el Ministre d'afers exteriors; no se si s'han adonat els Governants de la meseta, però la cosa no deixa de tenir la seva conya. 
Molt espantats o preocupats deuen estar d'aquesta possible secessió, per com es mouen i ataquen sempre que poden el projecte. I, de fet, si Catalunya s'envà, el deute espanyol se'l queden ells, i el que si s'envà és el 21% del PIB Català. Això els hauria de preocupar, i no que passarà amb nosaltres, que òbviament no sortirem de l'euro, ni patirem excessivament el suposat boicot que pugui fer Espanya als productes catalans, entre altres coses perquè ells i els seus productes hauran de passar per les nostres duanes i per tant pagar aranzels, i a vegades - ho saben bé els Gibraltarenys - a les duanes es poden formar moltes cues. És massa l'estultícia que no els deixa veure que si volen que no ens separem, si tant ens estimen, facin tot el possible amb la seva lamentable i rancia actuació per incrementar dia a dia el número d'independentistes. 

A "la sirena varada" d'Alejandro Casona, un personatge que a la televisió interpretava Paco Morán, va sempre amb un drap als ulls proclamant la seva ceguesa per defugir la realitat i amagant-se sota aquesta falsa ceguesa justificar la seva capacitat per afrontar la dura realitat. I no pots simular ni dissimular una realitat que no existeix, tard o d'hora has d'obrir els ulls i enfrontar-te a la realitat per dura i complexa que sigui, car de no ser així si continues fent el cec, el que et pot passar, és que pots acabar donant-te una bona patacada. 

Estan al llindar de la deflació i ho ignoren, prenen mesures econòmiques equivocades, mentre no s'aclareixen amb com han de robar-nos amb la factura de la llum. Sort que Espanya - com deia aquell - és tan rica que porten més de 500 anys espoliant-la i encara no han acabat amb ella. 

Parafrasejant a Capri... Catalunya s'envà, però el deute es queda... a Espanya.