M’agraden aquelles converses quotidianes i intranscendents, en les que pots divagar tranquil·lament, sense comprometre’t en res i acabar-les quan ho consideres oportú o decideixi fer-ho l’altre, com per exemple aquest matí, quan pujava amb la bicicleta del riu, i en veure aquestes figues de moro, m'he aturat per retratar-les. 
Un home amb el seu nen que anava a les pistes a jugar a futbol, s'ha aturat i li ha explicat al marrec d'uns sis o set anys, que eren les figues de moro, com s'havien de collir, obrir i menjar i cuitar de no punxar-se. Se'ls hi ha d'explicar aquestes petites coses als menuts, perquè si no és un coneixement que es perdrà, m'ha dit. 
Hem divagat sobre les figues de moro una estoneta, que si abans al pla dels cartrons se'n trobaven moltes... que si a Marrakech les venen pelades pel carrer. Ha sorgit el tema dels espàrrecs, que abans al pla dels cartrons (a sobre les pistes i la bassa a SBD) n'hi havia molts, i ara no h'hi ha ni un.
S'ha d'anar cap a la Salut i d'allí agafar el camí que duu a Castellar del Vallès - li he dit - pel bosc quan pujo amb la bici veig gent amb prou espàrrecs a la mà. 
M'ha explicat l'home que li havien fet feia poc un trasplantament i no podia anar en bicicleta, que prou ho trobava a faltar.... I fins aquí la conversa, home i nen (que passava bastant de nosaltres) han continuat avall cap a les pistes i jo amunt cap a casa.