La salut és un bé, cert; però als que la posseeixen els ha estat negada la sort de saber-ho, doncs una salut conscient de si mateixa és una salut en perill. I com ningú gaudeix amb la seva manca de malalties, es pot dir sinxageración que els sans tenen un just càstig. Alguns tenen desgràcies; altres, obsessions. Qui són més dignes de llàstima?
Tot aixo és cert com ho afirma Cioran, però hi ha quelcom més, és l'abandó, la claudicació, quan algu evidentment d'edat avançada, fins i tot tenint salut (si no fos, a banda) en un moment determinat, és deixa anar, abandona. Vindria a ser com el cansament psicològic que els doctes saberuts en diuen 'estrès', un cansament que no es cura descansant com seria el cas del cansament físic. El psíquic, és molt més dificil de dignosticar i per tant de curar.
.png "English"){kind=small}
4 Comentaris
Se dan muchos casos.
ResponEliminaMi suegro, sin ir más lejos, persona sabia y de luces largas, cuando cumplió 102 años (te aseguro que era un placer hablar con él -lo teníamos en casa-), se abandonó.
Dijo que no era posible ni rentable una persona a su edad, y que solo hacía que los demás no vivieran su vida.
De manejarse solo (evidentemente con mucho cuidado), empezó a ponerse triste, nos dejó de hablar, dejó de alimentarse por motu propio, se abandonó y en dos meses murió.
Salut
El problema és quan són els joves els que s'abandonen.
ResponEliminaMiquel, no ven be del tot però el pare va per ací, però el que no em deixa de sorprendre és que, aquest abandó es dona de cop, a vegades sense cap daltabaix que ho justifiqui. Simplement, un dia es deixen anar, fns aqui hem arribat, deu ser la consigna.
ResponEliminasalut
I els no joves Loreto, en els joves es pura estulticia o inconsciència, en els vells és molt més complex.
ResponElimina