L'anunci és en un concert; una noia cofoia es diu: acabo de filmar el vídeo més increïble de la meva vida, bé, jo i tres-cents mil més, però - somriu - quan els altres encara no l'hauran penjat, el meu serà ja trending tòpic...

No recordo de quina marca de mòbil és l'anunci, ni importa, l'anterior, era d'un suposat periodista a qui empaitaven uns malfactors i el llença el mòbil abans no l'atrapin mentre diu: abans no em xafin el mòbil ja hauré enviat la noticia...
Ambdós anuncis resumeixen molt bé la societat actual, la societat superficial de la pressa, per penjar un video primer que els altres, per ser trending tòpic, per ser en el fons el número 1 de la banalitat, del no res, i em temo que ni la noia de l'anunci ni l'anunciant se n'han adonat de que no deixen de ser mers zombies, morts vivents, estúpidament o estúlticament vivents. Pocs fòtils com els mòbils reflecteixen tant bé aquesta societat banalment decadent. Era un quart d'hora, quince minuts, la gloria per a qualsevol estùpid, que pregonava en un passat futur present Warhol.  No comptava que amb menys temps la majoria es conformarien.
I això que el mòbil possiblament sigui el millor invent que s'ha fet mai; pensem que fa dos-cents anys enrere el mitjà més ràpid per transmetre una noticia era el cavall, i el mòbil permet a l'instant, des de qualsevol lloc del món difundir la noticia, però em temo que l'ùs que se li dona, sovint no és el mes adequat i si en canvi, el més banal. 

Aquest conte resumeix en clau d'humor el que ens acabarà passant tard o d'hora pel mal ús que fem dels mòbils.