Fa cua a l'entrada d'un menjador social. En la llarga espera, observa els que l'envolten. Hi ha ­famílies, n'hi ha alguns que han arribat sols, altres que estiren els seus fills petits i alguna àvia que ja no estira ni la seva pròpia existència. Van arribant  a poc... a poc i es van col·locant amb resignació fins a l'obertura de les portes. Ella escolta les converses i gairebé totes se centren en la mala situació econòmica i en què trobaran per menjar sobre la taula a l'altre costat de la reixa.

Arriba un home amb tres nenes petites. Li pregunten si s'ha quedat viudo i explica que la seva dona és a l'hospital a punt de donar a llum la quarta boca per alimentar. «La família fa una temporada, des que els van desnonar al faltar la feina, que viu aquí mateix a l'Assistència, on els han habilitat algun espai perquè el pare pugui dormir envoltat de la seva colla; així que es considera de la casa, i encara més perquè, com a xòfer d'ofici, aspira a una plaça de l'Ajuntament». Acabo de llegir aquesta història i torno a mirar, gairebé amb incredulitat i per segona vegada, la data en què va ser escrita: 1934.

La periodista Magda Donato (a la fotografía) va decidir retratar la realitat del Madrid de llavors acostant-se com una més a un dels punts de distribució d'aliments de la capital. L'article va ser publicat al diari Ahora el 4 de març de l'any citat i es va titular En la cola de los hambrientos. Aquesta joia periodística ha estat recuperada ara per Eduardo del Campo al llibre Maestros de periodismo.

És un dels molts articles en què ens recorda un fet que sembla una obvietat, com és que el periodisme ha d'estar al carrer i amb la gent. Donato, que en realitat és el pseudònim de Carmen Eva Nelken, inclou en el seu text sensacions personals i retrata el dolor però també ofereix dades oficials que ha sol·licitat per donar al seu lector una visió i una informació més completa («El 1933 es van servir als menjadors municipals de Madrid un milió i mig de racions, i hi ha 3.340 homes beneficiaris de llarga durada registrats entre el maig i el desembre de 1933»).

Alguns llavors responsabilitzaven de la seva desgràcia simplement la mala sort però altres troben els culpables en la classe política, «en aquells diputaos, els del Congrés, que no pensen en res més que a col·locar-se ells, tenen la culpa que un es vegi com es veu, reduït a implorar aquesta almoina».

Han canviat moltes coses afortunadament des d'aquell any 1934. El nostre país és un altre en molts sentits. Però llegeixo Magda Donato: «Persones acostumades a treballar i que es veuen privades, encara que sigui momentàniament, de la satisfacció de guanyar-se la vida». I torno a la pàgina d'inici. I torno a mirar la data. I posa 1934.

@anapastor - el periódico.cat - Dissabte, 5 de juliol del 2014