'Qui, mirant la mar, no ha pensat en el nu? Alguna ànima de contrabandista només' Així es preguntava i es responia, fa molts anys, un aleshores excel·lent poseur del mediterranisme. He al·ludit Eugeni d'Ors. Però Xènius no va adonar-se que hi ha moltes classes de nu --i moltes classes de contrabandistes --. Hi ha tants nus --tants nus litorals-- com mars hi ha. Cadascun obeeix a una viva equació de substàncies imponderables i precioses. Entre les quals, en la nostra mar, compten: Euclides, i la raça, i Botticelli, i la forma de les veles, i alguna tannka de Carles Riba, i els vents i la vegetació, i el Convit, i... Sí; en aquestes costes, el nu és rítmic, necessari, radiant. Això és: decoratiu. Estètic. 
Ens trobem, doncs, amb una localització alhora geogràfica i cultural. Com en els altres nus --com en els altres mars--. A la vora de les del Nord, el nu és una utopia i, en conseqüència, una immoralitat. Als tròpics és pura barbàrie: una innocència animal o adamítica, tant se val. A Califòrnia, a les mars cinematogràfiques de la latitud que siguen, ja és pornografia: una invenció capitalista --i heus ací uns contrabandistes que sí que pensen en el nu--. Crec que només aquest terç tipus de nu demana una explicació. Tanmateix, jo la veig tan senzilla que m'estranya no haver-la trobada en cap lectura. I és: que pròpiament no s'ha de considerar com a nu, sinó com a despullament; quelcom que suposa, previ, el vestit; i no un vestit qualsevol, sinó el vestit pudorós i cristià, la vergonya. Té, en suma, una intenció blasfematòria. 
Un nu pecaminós --escaient a una civilització, com l'occidental, que té medul.la teològica--. I podeu fer-ne les confrontacions, recordant que la Mediterrània és una mar, una civilització, amb mitologia però no amb teologia. No és la nuesa, el vestit és impùdic, deia Fuster.