<STRONG>LA SOCIETAT ÉS ANTERIOR A L'HOME</STRONG> - BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
-
.
<STRONG>LA SOCIETAT ÉS ANTERIOR A L'HOME</STRONG>

LA SOCIETAT ÉS ANTERIOR A L'HOME

Share This

La major part dels filòsofs del segle passat es van formar una idea molt elemental sobre l'origen de... les societats. Al principi, deien, els homes vivien en petites famílies aïllades, i la guerra perpètua entre aquestes famílies era l'estat normal. Però un dia es van adonar dels inconvenients d'aquestes lluites sense fi i els homes es van decidir a constituir-se en societat. Entre les famílies escampades es va establir un contracte i es van sotmetre voluntàriament a una autoritat, la qual - tinc necessitat de dir-ho? - Va esdevenir el punt de partida i en iniciador de tot progrés...

Hi ha necessitat d'afegir, ja que ja us ho hauran ensenyat a l'escola, que els nostres actuals governants s'han arrogat aquest bell paper de pacificadors i de civilitzadors de l'espècie humana?. Concebuda en una època en la qual no se sabia gran cosa dels orígens de l'home, aquesta idea va dominar en el segle passat, i cal dir que en mans dels enciclopedistes i de Rousseau, la idea del contracte social va esdevenir una arma poderosa per combatre la reialesa de dret diví. No obstant això, tot i els serveis que hagi pogut prestar en el passat, aquesta teoria ha de ser reconeguda com falsa.

El fet real és que tots els animals, a excepció d'alguns carnissers i d'algunes aus rapinyaires, i excepte algunes espècies que estan en vigílies de desaparèixer, vivien en societat. En la lluita per la vida, les espècies sociables són les que subsisteixen sobre les altres. A cada classe d'animals ocupen l'esglaó més elevat de l'escala i no pot cabre el menor dubte que els primers éssers d'aspecte humà vivien ja en societat.

L'home no ha creat la societat. La societat és anterior a l'home.

Actualment se sap també - l'antropologia ho ha demostrat a la perfecció - que el punt de partida de la humanitat no va ser la família, sinó el clan, la tribu. La família paternal tal com la coneixem, o tal com ens la pinten les tradicions hebraiques, va fer la seva aparició més tard. Milers d'anys va viure l'home en la fase tribu o clan, i durant aquesta fase - diguem-ne tribu primitiva o salvatge, si voleu - ja l'home va desenvolupar tot un seguit d'institucions, d'usos, de costums, de molt anteriors a les institucions de la família paternal.

En aquestes tribus no existia la família aïllada, com no existeix tampoc en molts mamífers sociables. La divisió en el si de la tribu es va anar formant millor per generacions, i des d'una època remotíssima, que es perd en el crepuscle del gènere humà, s'havien anat establint limitacions per impedir les relacions de matrimoni entre les diverses generacions, mentre que estaven permeses entre individus d'una mateixa generació. Es descobreixen encara les petjades d'aquest període en certes tribus contemporànies i les hi troba en el llenguatge, en els costums i en les supersticions dels pobles molt avançats en la civilització.

Tota la tribu efectuava la caça o la contribució voluntària en comú, i aplacada la seva fam, es lliurava amb passió a les seves danses dramatitzades. Actualment es troben encara tribus, molt properes d'aquesta fase primitiva, llançades sobre els circuits dels grans continents, o en les regions alpestres menys accessibles del nostre globus.

L'acumulació de la propietat privada no podria efectuar-se en elles, ja que tot objecte que havia pertangut en particular a un membre de la tribu, era destruït o cremat allà on s'enterrava el cadàver. Això s'efectua encara a Anglaterra, pels tsiganos, i els ritus funeraris dels civilitzadors porten aquest segell; els xinesos cremen models de paper de tot el que posseïa el mort, i nosaltres vam passejar fins a la tomba el cavall del cap militar, la seva espasa i les seves condecoracions. El sentit de la institució s'ha perdut, però la forma subsisteix.

Lluny de professar el menyspreu per la vida humana, sentien els primitius horror al suïcidi i a la sang. Vessar-la era considerat com una cosa tan greu, que cada gota de sang vessada, no només de sang humana, sinó fins a la de certs animals, exigia que l'agressor perdés de la seva una quantitat igual.

Per això en el si de la tribu un homicidi era cosa absolutament desconeguda, per exemple, en els esquimals, aquests supervivents de l'edat de pedra que habiten les regions àrtiques. Però quan es trobaven tribus d'origen, color i llengua diferents, sucedíase molt sovint la guerra. Veritat és que ja llavors els homes van procurar suavitzar aquestes trobades. La tradició, com ho han demostrat molt bé Maine, Post, Nys, elaborava i als gèrmens del que més tard esdevingué dret internacional. Per exemple, no es podia assaltar un poble sense prevenir abans als seus habitants. Ningú gosava matar en la sendera que freqüentaven les dones per anar a la font. I per pactar la pau, calia pagar l'equivalent d'homes morts en ambdós bàndols.

Des de llavors estava per sobre de totes les altres una llei: Els vostres han ferit o matat un dels nostres; per tant, nosaltres tenim el dret de matar a un dels vostres o infligir una ferida absolutament igual a la que ha rebut el nostre, no importa com, ja que sempre és la tribu la responsable de cada acte d'un dels seus membres. Els tan coneguts versets de la Bíblia: sang per sang, ull per ull, dent per dent, ferida per ferida, mort per mort -, però no més, com ha fet observar molt bé Koenigswarter - té aquí el seu origen. Era la seva manera de concebre la justícia, i nosaltres no podem enorgullir molt, ja que el principi de vida per la vida que preval en els nostres codis no és més que una d'aquestes supervivències.

Com veieu, tot un seguit d'institucions i moltes més que passo en silenci, tot un codi de moral de tribu, va ser elaborat durant aquesta fase primitiva.. i per mantenir aquest nucli de costums socials, bastaven el vigor, l'ús, el costum i la tradició. Cap necessitat tenia l'autoritat per imposar-lo.

Sens dubte que els primitius tenien directors temporals. El bruixot, els que pretenien atreure la pluja, - el savi d'aquella època - procuraven aprofitar-se del que coneixien o creien conèixer de la natura per dominar als seus semblants. Fins aquell que millor sabia retenir en la memòria els proverbis i els cants, en els quals s'incorporava la tradició, gaudia d'ascendent. En aquella època aquests instruïts procuraven assegurar el seu domini transmetent els seus coneixements únicament a uns quants elegits. Totes les religions, i fins a les arts i oficis, han principiado, com sabreu, pels misteris.

El valent, el llançat, i sobretot, el prudent, esdevenien d'aquesta manera en directors temporals en els conflictes amb les tribus veïnes, o durant les emigracions. Però l'aliança entre el portador de la llei, el cap militar i el bruixot, no existia, i no pot suposar l'Estat en aquestes tribus, com no suposa en una societat d'abelles i formigues, o entre els patagons i esquimals contemporanis nostres .

Aquesta fase va durar, però, milers i milers d'anys, i els bàrbars que van envair l'Imperi Romà havien també passat per ella. Tot just si acabaven de sortir-ne. En els primers segles de la nostra era es van produir immenses emigracions entre les tribus i les confederacions de tribus que habitaven el Àsia central i boreal. Onades de pobles, empesos per altres més o menys civilitzats, baixats de les altes altiplans de l'Àsia - llançats probablement per la dessecació ràpida d'aquestes altiplans -, van fundar Europa, empenyent els uns als altres i barrejant recíprocament en la seva marxa cap a occident.

Durant aquestes emigracions, en què tantes tribus d'origen divers es van fondre, necessàriament havia de disgregar la tribu primitiva que existia encara en la major part d'Europa. La tribu estava basada en la comunitat d'origen, en el culte als comuns avantpassats, però, ¿quina comunitat d'origen podien invocar endavant aquestes aglomeracions que sorgien del poti-poti de les emigracions, de les empentes, de les guerres entre tribus, durant les quals es veia ja sorgir aquí i més enllà la família paternal, el nucli format per l'acaparament que alguns feien de les dones conquerides o robades a les tribus veïnes?

Els llaços antics havien quedat trencats i sota pena de dissoldre's - el que, en efecte, va tenir lloc respecte d'alguna tribu desapareguda per a la història - havien sorgir nous llaços d'unió. I van sorgir. Es van trobar aquests llaços en la possessió comunal de la terra, del territori sobre el qual una determinada aglomeració acabar per fixar-se.

La possessió en comú de determinat territori - vall o turó - es va convertir en la base d'una nova intel·ligència. Els déus avantpassats havien perdut tota la seva significació, i els déus locals de tal vall, de ribera o de tal bosc van venir a donar la consagració religiosa a les noves aglomeracions, substituint als déus de la primitiva tribu. El cristianisme, acomodant més tard a les supervivències paganes, va fer d'ells sants locals.

A partir d'aquí, la comuna del poble, composta en part o completament de famílies separades - tots units, però, per la possessió en comú de la terra - esdevingué, caminant el temps, en el llaç d'unió necessària.

Aquest llaç subsisteix encara sobre immensos territoris de l'Europa oriental, a l'Àsia ia l'Àfrica. Els bàrbars que van destruir l'Imperi Romà - escandinaus, germànics, celtes, eslaus, etc -, Vivien sota aquesta espècie d'organització. I estudiant els codis bàrbars del passat, com així mateix les confederacions comuns de poble en les kábilas, en els mongols, en els hindús i en els africans, etc, que encara existeixen, ha estat possible reconstituir en tota la seva plenitud aquesta forma de societat que representa el punt de partida de la nostra actual civilització.

PIOTR KROPOTKIN

3 comentaris:

  1. Hay una cosa clara los estados que no muestran un pequeño grado de agresividad o violencia, en la Historia duran poco. Eso es una muestra de lo que hacen los estados, todos los estados.

    ResponElimina
  2. Y curioso que no hay civilización que haya resistido siempre...Asirios, Persas, fenicios, egipcios, griegos, romanos..y nosotros los globalizaos..esto se va al carajo

    ResponElimina
  3. Daniel i Miquel, hi ha més d'un estat que en teoria no es agresiu i encara resisteix: EL VATICÀ!, ANDORRA, LIECHENTSEIN, MÓNACO... Ostres, tot són paradisos fiscals. Casualitat o causalitat.

    salut

    ResponElimina

.