Ara les barbes expliquen a la Vanguardia, les més grans, espesses i toves, les que més cures requereixen, proliferen per tot Barcelona, sobretot entre els trenta d'aires molt urbanites i molt cosmopolites. Barbes compactes que agraden els hipsters, rodones de mariner de tota la vida a l'estil de Pare Noel, assilvestrades que busquen el sòl a mig camí entre Rasputín i els ZZ Top ... Barbas acompanyades o no de bigotis vintage, de generosos mostatxos de arrissats i dalinians extrems. Els bigotis molt retros es veuran molt aquests mesos pels carrers. La moda ja es va convertir en costum, en un costum que atendre. Les barberies es reinventen, s'inauguren comerços, obren empreses noves ... Perquè les barbes, diuen els barbuts, els barbuts que escriuen sobre barbes, els que es guanyen la vida amb les barbes, són avui dia signe de masculinitat, cosa d'homes. I, a més, enganxen. Costa desprendre d'elles. Són un ornament molt personal que neix de les pròpies entranyes, forma part d'un, parla d'un, ho reafirma i presenta. I, com els tatuatges, les grans barbes estan vivint una transformació cultural: ja no s'associen, almenys no tant, amb la mala vida, la deixadesa, la falta d'higiene. Ara les barbes més descomunals són pròpies de gent de món.
I no deixa de ser curiósa la moda aquesta de les barbes, sigui pels Hipster o no. Semblava que precisament la modernitat i les fulles d'afaitar suaus havien eliminat aquest concepte antic de barba o bigoti, un concepte antiquat no ja el segle XXI, si més no a meitat del XX ja començava a ser-ho.  Deixar-se barba i ser modern és un oximoron, de fet la barba o el bigoti són conceptes d'una enorme rancietat, d'una antiga rancietat de quan la gent no es depilava, ni dutxava perqué tampoc tenia mitjans per fer-ho.
Els Neandertals no haurien dut barba si haguessin tingut els mitjans necessaris que hi ha a dia d'avui, ah! i la barba no té res a veure amb la masculinitat com diuen, voldria recordar-els-hi que molts homosexuals o fins i tot transexuals com la d'Eurovisió tambè llueixen barba.
En el fons, són modes temporals, ganes d'epatar, de cridar l'atenció per ser o semblar més modern, i en el fons no és més que un pas enrere, una aceptació de la decadència i manca d'idèes i pèrsonalitat d'una societat que és diu moderna i rau perduda en la seva incongruència. Hipsters, no gràcies! la iaia hauria dit que anaven peluts i semblàven pòtols, i no li hauria faltat raó. 

Per cert, que mal cuidada la barba del perruquer. Ho deixo aquí.