SIS D'OCTUBRE de 1934


Vuitanta anys després, la fracassada revolta catalana de 1934 -no separatista- segueix oferint lliçons d'interès. Aquest és un article d'Enric Juliana que narra els fets d'aquell  tr¡agic dia.

Avui es compleixen 80 anys de l'efímera proclamació, "l'Estat català de la República Federal Espanyola". Un pronunciament que va formar part de l'ofensiva general de l'esquerra política i sindical espanyola contra la deriva "dretana" de la República, després de la caiguda del Govern Samper i la formació d'un nou Executiu, presidit per Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical, amb ministres de la Confederació Espanyola de Dretes autònomes (CEDA). 

La temptativa revolucionària es va expressar en forma de vaga general a Madrid i altres ciutats espanyoles, i va cristal·litzar fortament a Astúries, on la insurrecció va derivar en una guerra oberta entre un exèrcit obrer format per 30.000 homes contra 27 batallons d'infanteria, cinc esquadrons de cavalleria i nous bateries d'artilleria de l'Exèrcit de la República, amb el suport de centenars d'agents de la Guàrdia Civil, de la Guàrdia d'Assalt i del cos de Carabiners. Astúries va viure un drama revolucionari. Catalunya, una tragicomèdia petit-burgesa. El Sis d'Octubre és un dels episodis més controvertits de la història política del catalanisme, l'aniversari adquireix, aquest any, una especial reverberació. 

El Sis d'Octubre és presentat en no poques ocasions com un intent separatista que va fracassar per falta de coratge dels seus principals protagonistes. En primer lloc cal precisar que no va ser una revolta de caràcter específicament separatista, tot i que alguns dels seus promotors així ho desitjaven. 

El gir a la dreta de la República 

Primer de tot, cal intentar situar les coses en el seu context. Anem a intentar-ho. Primera meitat dels anys trenta. Tot Europa està sent escombrada pels efectes del crac financer de 1929 i per les greus seqüeles polítiques, econòmiques i socials de la gegantina carnisseria de la Primera Guerra Mundial. La Revolució russa s'ha convertit en un potent far per a tots els partits i sindicats obrers, -un far que no tots segueixen de la mateixa manera, però que provoca una fascinació general-, mentre les forces industrials i burgeses se senten temptades per les respostes de caràcter nacional-autoritari, que tenen com a principal referència el règim feixista italià i el Partit Nacional-Socialista alemany. El 1934, Adolf Hitler ja porta un any en el poder. Benito Mussolini, amb atribucions de dictador, ja controla totalment el Parlament italià. En gairebé tots els països hi ha partits amb milícies uniformades. S'han posat de moda les camises de colors com a distintiu polític. Camises de colors, pantalons bombats i botes militars. 

A Espanya, després de la implantació del vot femení, la República està girant a la dreta. Les segones eleccions legislatives republicanes s'han saldat el 1933 amb una victòria relativa de la CEDA -115 diputats sobre un total de 472 escons- que necessita el suport del Partit Republicà Radical (104 diputats) i altres formacions menors de caràcter conservador. La CEDA és una heterogènia coalició de dretes regionals i catòliques, encapçalada per José María Gil-Robles, a qui els seus partidaris aclamen aquells anys amb el crit de "Jefe, Jefe". Gil Robles, conservador monàrquic, desbordat anys després pels postulats més radicals de José Calvo Sotelo, mai va ser feixista. El 1962 va participar en l'anomenat 'contuberni de Munic "contra el règim franquista i va acabar actuant com a advocat defensor dels líders de Comissions Obreres en l'anomenat procés 1001. Va intentar, sense èxit, tenir un rellevant paper en la transició, com a líder de la democràcia Cristiana espanyola, projecte que no va arribar a quallar. 

Companys, entre l'obrerisme i el catalanisme 

Tornem a 1934. A Catalunya s'assaja l'autonomia, conquerida políticament el 1931 i formalitzada per l'Estatut de 1932 El coronel Francesc Macià, primer president de la Generalitat moderna, ha mort el 25 de desembre de 1933 després de poc més de dos anys en el càrrec. L'advocat republicà Lluís Companys ha estat elegit nou president. És un tipus especial. Advocat de sindicalistes, periodista, republicà reformista, s'ha integrat en l'heterogènia Esquerra Republicana de Catalunya a 1931. Advocat de la Unió de Rabassaries, el sindicat principal del camp català, en lluita per un nou contracte d'arrendament agrícola, és ben considerat per els sindicats obrers, té bons amics a la CNT, a la Unió Socialista de Catalunya, i en els petits partits d'inspiració marxista que intenten disputar l'hegemonia als anarquistes. Podríem dir que Companys encarna l'ànima més socialitzant d'ERC, davant l'ala més nacionalista, provinent d'Estat Català, el partit fundat per Macià. Companys és un gran orador. Inflamat, retòric, apassionat. És també un home d'arrencades. Un home de tribuna, més que de despatx. Agrada vestir vestit creuat, amb un mocador blanc ben visible a la butxaca superior de la jaqueta. 

El Govern de la Generalitat l'integren el 1934, ERC, en clara posició dominant, amb una representació minoritària dels socialistes catalanistes de la USC i d'Acció Catalana Republicana, un partit catalanista de caire liberal, amb forta influència en la intel · lectualitat barcelonina, popularment conegut com la 'lligueta', ja que alguns dels seus fundadors provenien de la Lliga. Era un govern sustentat socialment per una part del obrerisme, per la menestralia, pels nous oficis urbans (oficinistes, empleats de comerç, viatjants ...) i pels 'rabassaires'. 

Els dos fronts d'ERC: l'oposició de la Lliga i la violència de la FAI 

És un govern amb dos forts adversaris: el món burgès de la Lliga, perdedor políticament amb l'adveniment de la República, i l'ala més radical de l'obrerisme, encarnada per la FAI (Federació Anarquista Ibèrica). La Lliga tem i odia la revolució. La FAI vol la revolució com més aviat millor. I el govern autònom de Catalunya, radical, catalanista, socialitzant i petit burgès, està al mig. Està al mig i té a les mans una potent eina de govern: l'ordre públic. El conseller de Governació de la Generalitat ocupa el lloc del Governador Civil de Barcelona, en virtut de l'Estatut. 

A l'octubre de 1934, el conseller de Governació és el metge Josep Dencàs, dirigent d'ERC, provinent d'Estat Català. Independentista i tutor dels 'escamots', unes milícies civils creades en temps de Macià, que a partir de 1932 van efectuar diverses desfilades a Barcelona amb abillament paramilitar. Camises de color verd. Aires feixistes. Acèrrim enemic dels anarquistes, Dencàs sentia una evident simpatia pel règim de Mussolini, fins a l'extrem proposar a les autoritats italianes el següent pla: afavorir des de Roma una Catalunya independent, com a estat 'tap' entre França i Espanya, en el marc de un nou ordre mediterrani sota hegemonia italiana. (Entrevista de Dencàs amb el vicecònsol italià a Barcelona, Alessandro Majeroni, al juny de 1934). 

El conflicte agrari català arriba a Madrid 

El Govern de la Generalitat té obert el 1934 un potent litigi amb els propietaris agraris, agrupats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre i recolzats políticament per la Lliga. El Parlament ha aprovat una nova llei de contractes favorable als 'rabassaires' -Llei de Contractes de Conreu-, que els propietaris han recorregut davant el Tribunal de Garanties Constitucionals de la República. ¡Escàndol! La dreta catalana no dubta a recórrer a Madrid una llei de la Generalitat quan veu els seus interessos en perill. La tensió política és molt alta. El Tribunal de Garanties Constitucionals dóna la raó als propietaris, al · legant que la Generalitat s'excedeix en les seves competències estatutàries. El Parlament desafia l'Alt Tribunal tornant a aprovar la mateixa llei. El 'xoc de trens' ja està servit. 

S'inicia llavors una discreta negociació per intentar trobar una sortida. L'advocat Amadeu Hurtado, exmilitant d'ERC transvasat a Acció Catalana Republicana, s'instal·la a Madrid per intentar arribar a una entesa amb el Govern de Ricardo Samper, advocat valencià del Partit Radical. Gairebé ho aconsegueix. El dietari d'Hurtado, reeditat fa uns anys, ofereix un magnífic retrat de la situació política d'aquells mesos. La imminència de l'acord provoca la caiguda del Govern Samper, fustigat per la CEDA. Els trens xoquen. No només a Barcelona. 

L'Aliança Obrera entra en escena, sobretot a Astúries 

El republicanisme d'esquerres espanyol porta mesos ordint una resposta contra la "dretanització" de la República i la "desnaturalització" del 14 d'Abril. Sectors socialistes i sindicals projecten una gran vaga general per combatre l'accés de la CEDA al poder. L'Aliança Obrera, fundada inicialment a Catalunya pel Bloc Obrer i Camperol, petit partit marxista, no estalinista, que intenta atraure els anarco-sindicalistes a l'acció política, entra en escena. La fórmula s'estén per tot Espanya, amb el suport del PSOE i la UGT. 

L'Aliança Obrera acabarà quallant fortament a Astúries, però no tant a Catalunya. Vet aquí la clau principal del fracàs del Sis d'Octubre. El Comitè Regional de la CNT i els homes d'acció de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) recelen dels marxistes i, tot respectant Companys, es troben molt enfrontats a Dencàs i el seu principal col·laborador Miquel Badia, dirigent d'Estat Català, cap de els 'escamots' i subcap dels cossos de policia de Catalunya al Comissariat d'Ordre Públic. Badia, un home jove a qui li agrada exhibir la gosadia, és conegut a Barcelona pel sobrenom de 'Capità Collons'. Pocs dies abans del 6 d'octubre, quan la rebel·lió comença a mastegar, Dencàs adverteix als periodistes que no permetria que en cap municipi de Catalunya es proclami el "comunisme llibertari". "Si algú ho intenta, durarà cinc minuts", adverteix el màxim responsable de l'ordre públic. 

El 5 d'octubre, hores després de la caiguda del Govern Samper, es convoca vaga general a tot Espanya. La mobilització obrera és especialment intensa a Madrid, molt fort a Astúries, irregular a Catalunya -forta en alguns municipis, no tant en altres, d'acord amb l'comportament de les bases de la CNT, i irregular a la resta d'Espanya. El dia 6, dissabte, Companys es decideix a fer el pas. Proclamarà el 'Estat català' dins la República Federal Espanyola, i convidarà a la formació d'un Govern provisional de la República amb seu a Barcelona, per corregir la deriva "dretana i monarquizante". Una catalana revolta contra la República per "salvar" a la República. Madrid, en vaga. Astúries, aixecada en armes. 

Companys ordena retirar una bandera estelada 

A primera hora de la tarda de dissabte es produeix un petit incident. Un incident molt significatiu, però. Dencàs ordena que al balcó de la Conselleria de Governació, a la seu de l'antic Govern Civil, onegi la bandera estelada (estel blanc sobre triangle blau) símbol del separatisme. Des del Palau de la Generalitat, Companys ordena a Dencàs que aquesta bandera sigui arriada i torni a ser hissada l'ensenya de Catalunya. L'ordre es compleix. A les nou del vespre, Companys surt al balcó del Palau, acompanyat de diversos membres del seu govern i d'altres persones. Després d'efectuar la proclama, mentre tornen al interior de l'edifici, es dirigeix ​​als seus acompanyants i els diu: "Ara ja no direu que sóc Poc catalanista" ("Ara ja no podreu dir que sóc poc catalanista"). 

Immediatament, Companys envia un missatger a la Capitania General per informar de la seva decisió al general Domènech Batet i Mestres, cap de la Quarta Divisió Militar, un dels pocs alts caps militars de l'època nascuts a Catalunya. Catòlic i home de demostrada fidelitat a la República, Batet serà la figura clau del Sis d'Octubre. Truca a Madrid, contacta amb el primer ministre Lerroux i aquest li ordena que declari l'estat de guerra. Al llarg de la nit no perdrà el contacte amb Companys. La seva primera decisió és emplaçar unes bateries d'artilleria a la plaça de Sant Jaume per instar la rendició dels dos palaus (Generalitat i Ajuntament de Barcelona), alhora que intenta prendre el control de la conselleria de Governació, del Parlament i de les rambles, on es troben les seus de diversos sindicats i partits. 

Comencen els enfrontaments, especialment intensos davant de la seu del CADCI (Centre Autònom de Depenents del Comerç i la Indústria) a la Rambla. El CADCI, sindicat urbà de nou tipus, format per oficinistes, empleats i venedors, és una de les ànimes d'ERC. El líder del CADCI, Jaume Compte, d'Estat Català, mor en el tiroteig. També hi ha una forta topada, amb foc de fusell i metralladora, enfront de la Residència de Senyoretes Oficinistes a Via Laietana. Sense desmerèixer les aptituds militars de les secretàries d'oficina de Barcelona, tot sembla indicar que des de les finestres de l'esmentada residència disparaven membres dels 'escamots'. Algunes senyoretes, en batí, van poder ser evacuades a bord d'una ambulància sense patir danys. 

S'enfonsa el Comissariat d'Ordre Públic 

A mesura que passaven les hores, el pronunciament s'enfonsava. La CNT-FAI, gran força de xoc de l'obrerisme, imprescindible per a l'èxit d'una vaga general a la Catalunya de 1934, es mantenia al marge de l'Aliança Obrera, encara que en alguns municipis dels voltants de Barcelona, ​​els cenetistes van arribar a sumar-se a la revolta. Des de l'Ajuntament de Badalona, per exemple, es va proclamar la República Catalana. La crisi més greu es va produir en l'estructura policial sota el comandament de la Generalitat. Avançada la matinada, el Comissari d'Ordre Públic, Pere Coll i Llarch, abandonava el lloc. Companys li va substituir immediatament pel capità Frederic Escofet, amb l'encàrrec d'organitzar la defensa del Palau de la Generalitat, juntament amb Enric Pérez Farràs, comandant dels Mossos d'Esquadra. 

La majoria dels comandaments dels Mossos romanen quiets i opten per no desafiar l'estat de guerra. El tinent coronel de la guàrdia d'assalt, Joan Ricart, ordena als homes sota el seu comandament que no disparin als soldats que es dirigeixen a la plaça de la República (Sant Jaume). Dencàs es queda sense cadena de comandament. El impetuós Badia, paralitzat, no acabava de mobilitzar als 'escamots', teòricament disposats a prendre les armes. 

A l'alba, la revolta ha fracassat totalment, sense que el general Batet hagi entrat a sang i foc al Palau de la Generalitat, com li demanaven alguns alts comandaments espanyols. Només ha disparat alguns canonades contra els palaus de la Generalitat i l'Ajuntament El general Franco sempre l'hi recriminarà i l'hi farà pagar anys més tard. A les vuit del matí una bandera blanca surt al balcó de l'Ajuntament. Poc després es rendeix la Generalitat. Companys surt de Palau fumant parsimoniosament un cigarret. Companys i la majoria dels membres del seu govern es lliuren. El general Batet els rep a la seu de Capitania i ordena la seva reclusió al vaixell 'Uruguai', ancorat al port. Tots presos, inclòs l'alcalde de Barcelona, Pere Pi i Sunyer i bona part dels seus regidors. Bé, tots, no. Dencàs i el 'Capità Collons' (Miquel Badia) aconsegueixen fugir de la Conselleria de Governació per la xarxa del clavegueram. 

Balanç del Sis d'Octubre: 74 morts, 252 ferits i 5.000 detinguts, entre ells nombrosos funcionaris públics que van perdre la feina. L'estat de guerra no va ser aixecat fins a l'abril de 1935. L'Estatut va quedar suspès (fins a la victòria del Front Popular a les eleccions febrer de 1936). La seu del Parlament va ser transformada en caserna militar. Van ser dissolts 129 ajuntaments governats per partits d'esquerra. Més de mil 'rabassaires' van ser despullats de les terres que conreaven. La Generalitat va passar a ser administrada per diversos interventors nomenats pel Govern central. Companys i la majoria dels membres del seu Govern van ser condemnats a 30 anys de reclusió pel Tribunal de Garanties Constitucionals i empresonats en diversos penals espanyols (Jerez de la Frontera, Cadis i Cartagena). No van recuperar la llibertat fins a febrer de 1936. 

Dues lectures del Sis d'Octubre: Gaziel i Pla 

Hi ha una peça periodística magistral sobre la nit del Sis d'Octubre que hauria de figurar juntament amb altres textos d'interès per a l'esperit cívic- entre les lectures obligatòries per als escolars catalans abans de finalitzar el batxillerat. La va publicar Agustí Calvet, Gaziel, director de 'La Vanguardia', el dia 11 d'octubre, quan van tornar a circular els diaris. Desolat, Gaziel veu en el Sistema d'Octubre un fenomenal error polític i un auguri del tràgic final de la República. El periodista sosté que la Generalitat es podia haver convertit en aquell moment crític en un factor estabilitzador de la República, amb el consegüent reforç de l'autonomia catalana. 

Josep Pla també va escriure sobre el Sistema d'Octubre, amb un altre estil. Pla vivia llavors a Madrid i exercia de cronista parlamentari per a 'La Veu de Catalunya' diari de la Lliga. Gaziel va escriure amb dolor, emotivitat i gran lucidesa. Pla és més fred i tallant. La seva sentència és seca: "Els homes d'Esquerra que governaven la Generalitat de Catalunya, tot i la magnífica posició de privilegi que gaudien dins del règim, privilegi que no havia conegut fins llavors cap altre partit polític català, han cregut que havien de lligar seva sort a la política dels homes més destructius, més impopulars i més odiats de la política general. s'han equivocat i ho han pagat car. han compromès, sobretot, el que havia d'haver estat sagrat per a tots els catalans de bona fe : la política de l'Autonomia, l'Estatut de Catalunya. No ens correspon a nosaltres emetre un judici històric sobre aquesta oligarquia que ara desapareix. Direm només que Catalunya segueix amb la seva història tràgica, i que només eliminant la frivolitat política que hem viscut darrerament podrà corregir el camí emprès ". (La Veu de Catalunya '. 10 octubre 1934). 

El tràgic final de Batet i Companys 

El general Domènech Batet i Mestres va ser afusellat el 18 febrer 1937 després d'haver-se oposat a la revolta contra la República a la regió militar de Burgos, de la qual era Capità General el juliol de 1936. Franco va desatendre les peticions de clemència que li va fer arribar el general Queipo de Llano. D'haver continuat al capdavant de la Capitania de Barcelona, l'exèrcit a Catalunya s'hauria mantingut fidel a la República, la Generalitat no hauria perdut el control de la situació en benefici de les milícies populars armades, i el destí de Catalunya i Espanya possiblement hauria estat un altre. Companys va ser afusellat el 15 d'octubre de 1940 al castell de Montjuïc, després d'haver estat detingut per la Gestapo a París i lliurat a les autoritats franquistes. 

Una història tràgica.

 -  ENRIC JULIANA - La Vanguardia


7 comentaris:

  1. Leí el artículo y leí a Gaziel
    Imprescindible para entender.

    ResponElimina
  2. Hay dos cosas que me llaman la atencion:
    "En España, después de la implantación del voto femenino, la República está girando a la derecha", no dice las elecciones las ganó democraticamente la derecha y apunta a "el voto femenino" que fue castigado por la izquierda que trato a las mujeres como idiotas, por cierto.

    Y otra el balance:

    Balance del seis de Octubre: 74 muertos, 252 heridos y 5.000 detenidos, entre ellos numerosos funcionarios públicos que perdieron el empleo.

    La injusticia con Batet fue la habitual en el regimen, donde solo tenian sitio, los que no pensaban y decian a todo que si.

    ResponElimina
  3. Otra cosa en Asturias la Revolucion fue una masacre donde se asesino impunemente a muchos inocentes.
    Estas nueve personas, maestros de una escuela en el valle minero de Turon, fueron asesinados a sangre fria el día 9 de octubre de 1934.¿Su culpa? Ser religiosos y encima profesores de escuela.



    H. Cirilo Bertrán , nacido en Lerma (Burgos) en 1888.

    H. Marciano José , nacido en El Pedregal (Sigüenza-Guadalajara) en 1900.

    H. Victoriano Pío , nacido en San Millán de Lara (Burgos) en 1905.

    H. Julián Alfredo , nacido en Cifuentes de Rueda (León) en 1903.

    H. Benjamín Julián , nacido en Jaramillo de la Fuente (Burgos) en 1908.

    H. Augusto Andrés , nacido en Santander en 1910.

    H. Benito de Jesús, nacido en Buenos Aires en 1910.

    H. Aniceto Adolfo , nacido en Celada Marlantes (Santander) en 1912; y el

    P. Inocencio de la Inmaculada (Manuel Canoura Arnau), nacido en el Valle de Oro, Mondoñedo (Lugo) en 1887.
    Estaba con los Hermanos porque le habían llamado para preparar a los niños a celebrar el primer viernes de mes, que coincidía el 5 de octubre.


    Ellos daban enseñanza a los hijos de los mineros y suplian una enseñanza que no recibian del estado. Nadie quiso, en el pueblo, fusilarlos, porque gran parte de los habitantes del mismo llevaban a sus hijos gratuitamente a ese centro y los asesinos debieron ser buscados en otras zonas.
    Según palabras del jefe del pelotón de fusilamiento:

    "Los hermanos y el padre oyeron tranquilamente la sentencia y fueron con paso firme y sereno hasta el cementerio. Sabiendo a dónde iban, fueron como ovejas al matadero; tanto que yo que soy hombre de temple, me emocioné por su actitud... Me pareció que por el camino, y cuando estaban esperando ante la huerta, rezaban en voz baja..."

    -En las casas del valle comenzó a correr la noticia de que todos los profesores de la Escuela habían sido fusilados por la noche en el cementerio. La repulsa fue general, incluso en aquellos que simpatizaban con la revolución. Era un acto de crueldad repugnante e inútil.

    Este es un trozo de una entrada que hice al respecto. No todos los revolucionarios son buenos y justos; es conocido y silenciado que a muchos obreros les repugno las formas como se llevo a cabo la revolucion de Asturias.

    Voy a tener que abrir el blog otra vez... Disculpa la extension

    ResponElimina
  4. lo de Asturias fue una tragedia donde murió mucha gente inocente. De curas y maestros se cargaron los republicanos muchos, en todas partes, no solo en Asturias.
    Lo de la izquierda y el trato hacia las mujeres lo desconocía, pero no me sorprende.

    ResponElimina
  5. tu escribe, ya que yo soy parco en los comentarios, tu expláyate, asi compensas.

    salut

    ResponElimina
  6. Ah!...i millor Gaciel que no pas Pla.

    ResponElimina