Quan passejava, tard, pel camí vorejat d'arbres, una castanya caure als meus peus. El soroll que va fer en esclatar, el ressò que es va suscitar en mi, i un tremolor desproporcionat respecte a aquest ínfim incident, em van submergir en el miracle, en l'embriaguesa del definitiu, com si no hi haguéssin ja més preguntes, només respostes. Em sentia ebri de mil evidències inesperades amb les que no sabia què fer ... Així va ser com vaig estar a punt d'arribar el meu moment suprem. Però vaig creure preferible continuar el passeig. 

E.M. Cioran.