Se m'ha ocorregut mirar que vaig publicar un 20 de febrer de 2013, i m'he trobat amb problemes i sense resposta a la pregunta final:
PROBLEMES
Les màximes antigues orientals solen ser una barreja de cinisme, abandó i resignació. Una d'elles diu: "Els problemes no t'han de preocupar, si tenen solució ja s’arreglaran, per tant no et preocupis i si no en tenen com no hi ha res a fer, tampoc cal que et preocupis". Diu, bé, de fet fa temps que ho diu Eduard Punset que: la felicitat és l'absència de por. Aquesta màxima més que cínica és d'una enorme vacuïtat i ambigüitat molt relativa. Absència de por... a qué? a morir, al patiment dels altres, a problemes reals i concrets que no has d'esperar a que s'arreglin sols, si més no intentar tu de solucionar-los.
Diu l'Espinàs que no es gens amic dels aforismes, atès tendeixen a un enorme reduccionisme de la solució que pretenen definir, i és prou cert. Amb aquestes màximes que he citat tant la xinesa com la D'Eduard Punset succeeix el mateix. No podem deixar podrint-se els problemes ni podem totalment pretendre ser feliços, felicitat que està reservada nomes als nens i als bojos (diuen), i ho reconeix Punset quan diu que possiblement quan va ser més feliç fou dins l’úter de la seva mare.
No hem de pretendre ser feliços, ni tan sols intentar-ho en un acte d'egoisme perniciós, sovint vers els altres. Cioràn se sentia sempre infeliç i abominava de l’espècie humana de la que només en salvava la música, deia que el que sabia als 60 anys era el mateix que als 20 i que aquests quaranta anys no havien estat més que una feixuga tasca de constatació. Potser Cioràn avocava vers els altres la seva pròpia frustració de qui ni tan sols es capaç d’estimar-se ell mateix.
Jean Paul Sartre per boca de Françoise la protagonista de la Nàusea li feia dir que la felicitat era només un instant, un moment on tot és al seu lloc, on tot està bé.
Potser la felicitat és el gol d'Iniesta al minut 92 de partit contra el Chelsea.
A la Xina tres mil treballadors varen linxar i impedir l’assistència d'un cap de personal que els havia anunciat el seu acomiadament, el cap va morir poc després. En aquest cas hauria estat bé que haguessin fet cas de la màxima xinesa sobre els problemes, el cap encara restaria viu i hom s'hauria estalviat un comentari final prou cínic també.
afegitó - Pensant en el gronxador de la fotografía. ¿Perqué a les dones de qualsevol edat els hi agrada tant gronxar-se que quan en veuen un s'hi aboquen esperitades?.
SBD - 20.02.2015
SBD - 20.02.2015
Potser Cioràn avocava vers els altres la seva pròpia frustració de qui ni tan sols es capaç d’estimar-se ell mateix.
ResponEliminaAhí está la respuesta.
Salut
Que realment es a qui més estimem, a nosaltres mateixos.. ell (Cioran) abominava haver nascut, per aixó no era capaç d'estimasr a ningú ni tan sols a ell mateix. I én aquesta actitud era molt més conscient i resplonsable que qualsevol de nosaltres que vanament estimem i fins i tot inconscients portem criatures al mon.
ResponEliminaMIQUEL, la resposta a la que em referia es a perquè a les senyores les atreuen tant els gronxadors.
ResponElimina