Anem a prendre (o a fer) el vermut? Fa uns anys aquesta pregunta era sinònim de reunir-se en un bar, d'ajuntar-se amb la família o els amics abans de l'hora de dinar o, simplement, de picar alguna cosa perquè entres la gana. No obstant això, i encara que en els últims temps la canya s'ha apoderat de l'aperitiu i les ampolles de vermut semblaven condemnades a l'oblit, la realitat és que el vermut ha tornat a agafar protagonisme.
Tot d'una, es posen de moda els vermuts als bars, la premsa internacional parla de l'aperitiu espanyol per excel·lència i fins i tot el negoci dels Adrià a Barcelona, ​​Cellers 1900, s'anomena a si mateix "vermuteria", amb una carta composta per salaons, embotits i adobats girant al voltant d'aquesta beguda. I és que el vermut de cop s'ha tornat cool. Per cert, quant de mal han fet Ferran Adrià i el seu germà, no ja per ells, sinó pels maldestres imitadors que els han volgut imitar.
No fa tant que del vermut com a tal poc s'en parlava, ni tan sols el pren el nou James Bond, la moda, el més cool, eren els gintònics gilipuà o cagati lorito, a qual més raret, i imagino que ja deuen haver passat de moda. A Sabadell, a tocar de la plaça del mercat, han obert una vermuteria que a mitjans de l'any vinent, o segurament abans, ja haura tancat o cambiat de registre. I és que la moda, cada vegada és més fugissera.
Digueu-me garrulo, però a mi el vermut que m'agrada és el de celler, el de garrafa i amb sifon, potser pel record que en tinc de la infància, quan anava a passar l'estiu a l'Estany amb els meus tiets i el diumenge després d'anar a missa anàvem al bar del poble a prendre el vermut amb olives, per cert, farcides d'anxova de veritat, una per una, i per suposat, servidor amb 10 anys es prenia el seu vermut a granel i amb sifón, i ningú denunciava als meus tiets per donar-me de beure alcohol a tan tendra edat, potser perquè en aquella època la gent no era coool, però tenia bastant sentit comú i no era tan primmirada.