La mort no és un esdeveniment de la vida. No es viu la mort. Si per eternitat s'entén, no una durada temporal infinita, sinó intemporalitat, llavors viu eternament qui viu en el present. La nostra vida és tan infinita com limitat és el nostre camp visual - Wittgenstein.
Té la seva lògica, vivim en un present permanent, car el passat ja ha passat i el futur està per venir, pero el passat era present i el futur ho serà. El començament d'aquest escrit, aquesta mateixa paraula és ja passat, ara mateix, en acabar d'escriure-la, però serà present quan algú ho llegeixi i és futur a punt de ser publicat. Aquesta és l'eternitat que perseguim els escriptors, la paraula escrita negre sobre blanc indiferent al pas del temps. Ja ho deia Vinyoli: La mort és purament un canvi més.
El que succeeix és que quan mor algú com en el cas de l'avió estavellat ahir als Alps, ens afecta per la magnitud de l'accident, però de fet la gent que anava en aquell avió abans d'ahir no existia per nosaltres, no formàven part del nostre paisatge, precisament els hem fet existir quan ja no hi eren, els hi hem posat fins i tot rostre, el rostre del dolor, del pànic quan havien deixat d'existir, i és que tenim una relació excessivament complexe amb la mort, incapaços de veure-la i acceptar-la com el que és, un fet quotidià i irreversible que no podem esquivar, un fet que succeeix cada dia, i l'ùnic que se m'acut és que com ens hem de morir tots, Punset inclòs, més tard o mès d'hora, el que ens fa més mal és quan hi ha una alteració de l'ordre natural de la vida, i moren nadons, mainada, o gent jove, però és el que hi ha, perquè la vida és aixó, un estat injust de pervivència.... La mort no juga als escacs amb les seves víctimes com a el Séptimo sello de Bergmann, serìa massa honest per la seva part, i la mort és per principis molt deshonesta, sempre inoportuna i cruel.
Una molt bona reflexió la teva on es creuen pensaments filosòfics i emocionals. Totes les idees exposades són interessants. Aquesta, però, la trobo especialment intensa: "el que ens fa més mal és quan hi ha una alteració de l'ordre natural de la vida, i moren nadons, mainada, o gent jove, però és el que hi ha, perquè la vida és aixó, un estat injust de pervivència...".
ResponEliminaUna gran i profunda reflexió la teva, Francesc. Ningú pot escapar de la mort. La cessació de la vida és tan segura com la certesa que la nit segueix al dia.
ResponEliminaLa societat moderna aparta la mirada d'aquest tema essencial. Per a la majoria de les persones, la mort és una qüestió temible i fatal; per a altres, significa la simple absència de vida, un estat en blanc, un buit. N'hi ha que fins la consideren una cosa absurda.
Què és la mort? Què passa amb nosaltres després que morim? Si ens entestem, podem ignorar aquestes preguntes. I en efecte, molts ho fan. Però si no adquirim profunda consciència sobre la realitat de la mort, acabarem vivint una existència superficial i de poca estabilitat espiritual. És possible que aconseguim convèncer-nos que, d'alguna manera, lidiarem amb la mort quan arribi. Algunes persones es mantenen assíduament ocupades en tot tipus de tasques, per evitar reflexionar sobre els temes fonamentals de la vida i de la mort. No obstant això, amb una actitud semblant, la felicitat que puguem experimentar sempre serà efímera i ens veurem assetjats sense parar per la preocupació d'una mort inevitable. Estic convençut que encarar el tema de la mort els permet a les persones gaudir d'una existència estable, pacífica i profunda.
Moltes gràcies.
Ramon, és l'alteració de l'ordre natural de la vida el que més ens descoloca, el que més ens costa d'acceptar i d'entendre,
ResponEliminaJosep, la mort és un fet tan senzill o complex com la vida, de fet l'una és consequencia de l'altre, emmig passa poca cosa, nomès uqe nosaltres ens entestem en magnificar-ho, i no sabem si ha un després... , encara que el sentit comú ens indica que no, que amb la mort s'acaba tot.
ResponEliminaAmb Ramón
ResponEliminaSalut