SALVADOS AL SENEGAL 19.6.21

I a la vista d'aquesta ingent multitud d'éssers humans bracejant amb prou feines en l'aigua per arribar a la Península com nàufrags desgraciats i desatesos, a la vista d'aquest paisatge tan ple de vergonya col·lectiva, Gonzo se n'ha anat a l'Àfrica, al Senegal en concret. - Ferran Monegal 

Ah! Li ha sortit un programa (Salvados, La Sexta) que hauria d'emetre a tot Europa. Passejant per les platges de Dakar --repletas de pescadors que ja no poden pescar perquè les grans flotes japoneses i xineses han arrasat els caladeros-- va comprendre que els fluxos migratoris mai van a parar. «Malgrat la seva pobresa, qualsevol té avui accés a un mòbil, o a una tele» li deia el periodista José Naranjo, que porta 10 anys vivint allà.

Efectivament. Abans estaven aïllats en la seva misèria. Avui ja saben, i veuen, per les pantalles, com vivim a Europa. I és clar, es pregunten: ¿i per què nosaltres no podem? I es llancen a l'aigua, com sigui, a la recerca del seu somni, absolutament legítim. En el seu periple, Gonzo es va trobar amb Gonzalo Fanjul, un gran expert en migracions. Ha estudiat, ha investigat, coneix les causes d'aquesta pobresa a fons. Li deia a Gonzo: «Europa ha lliurat a Espanya, en els últims anys, 850 milions d'euros. La majoria d'aquests se'ls emporten Indra, Amper, Eulen i ACS. L'objectiu es diu control migratori. La política migratòria està concebuda perquè la gent no arribi. El missatge és aquest: no, mai, mai. I si algú ho intenta, farem que arrisqui la seva vida». O sigui, 850 milions d'euros per mantenir els migrants submergits en el mar, amb l'aigua a coll.

Li explicava Fanjul a Gonzo l'immens error dels que impulsen tramposament la idea que els migrants ens treuen la feina. «L'emigració és l'única garantia que tu i jo puguem cobrar algun dia la pensió de jubilació», reblava.

Ah! Europa, aquesta anciana dama tan envellida, aquest Balneari decadent amb els seus índexs de natalitat per terra. Si no arriben els migrants, qui tirarà de les nostres cadires de rodes? De tot això ja en parlaven fa 50 anys enrere Léopold Sédar Senghor, Aimé Césaire..., aquells grans africanistes que van encunyar la paraula negritud com a valor universal. Però ¿qui es recorda avui de Sédar Senghor o de Césaire? Avui menciones aquests noms a la tele i es creuen que estàs parlant de l'Festival d'Eurovisió. Bona feina la de Gonzo, haurien de passar-ho un cop a la setmana a totes les cadenes d'Europa.

DESAMOR A PRIMERA VISTA 19.6.21

 

Fa més d’una dècada, Estrella Damm havia convertit el seu anunci d’estiu en l’himne de les vacances gràcies a les seves cançons alegres i enganxoses, encara recordades i taral·lejades (des de la inaugural ‘Summercat, de Billie the Vision&The Dancers, amb aquella tornada imbatible, ‘tonight tonight’, fins al ‘Fantastic shine’ de Love of Lesbian). Anys després, es va posar en mans de gent del món del cine, com Isabel Coixet, Julio Medem, Alejandro Amenábar, Dakota Johnson, Quim Gutiérrez, Natalia Tena, Michelle Jenner, Dani de la Torre, Raúl Arévalo, Jean Reno, Laia Costa... per compartir històries amb el Mediterrani de fons.

Aquest estiu aposta - diuen, diuen - per la sostenibilitat per conscienciar sobre la necessitat de protegir els mars (segons WWF, el plàstic representa el 95% dels residus que floten al Mediterrani i, malgrat tenir l’1% de l’aigua del món, acumula el 7% dels microplàstics globals). La mateixa Damm s’ha aplicat el missatge eliminant les anelles de plàstic i els plàstics decorats que embolicaven els paquets de llaunes. Tot un hipócrita detall.

Amb ‘Amor a primera vista’ posa la cirereta unint el missatge mediambiental, un enamorament sobtat entre dos joves, la invitació a disfrutar de l'stil de vida mediterrani i una reivindicació de la cultura, en aquest cas, en format teatral, ja que el guió és en vers, com si fos obra de Calderón de la Barca i l’última escena es desenvolupa al Teatre Principal de Maó. Tot passa a Menorca, com ja va passar el 2010, quan l’illa balear va ser el plató de ‘Sant Joan, amb el tema ‘Applejack’ dels australians The Triangles, i el 2018, quan va allotjar el rodatge de ‘Cyrano’, amb Alberto Chicote, Anna Castillo i Oriol Pla....bla, bla, bla, bibliobús.

Fins aqui la informació, llàstima que l'anunci sigui, dit curt i ras un 'truñu', fregant el ridícul, preten emular Shakespeare in love i acaba sent un skecth dels Vienesos de Franz Johan. No li trobo cap gracia, mal recitats els versos, amb una impostació exagerada, no arriba el seu misatge, si és que n'hi ha, es veu que ens parla de la sostenibilitat del medi ambient. La música de Rigoberta Bandini es soseta també, acorde amb la resta de l'anunci. En fi, aquest any no!, més que amor a primera vista, m'ha provocat desamor a primera vista. Mediterraniàment, aixó si.

DOS MÉS DOS SÓN CINC 18.6.21

Durant la tortura a la qual Winston Smith va ser sotmès, l'interrogador O'Brien aixeca quatre dits i li exigeix ​​a Winston que li digui sincerament que n'hi ha cinc. O'Brien no es donarà per satisfet amb una mentida arrencada sota pressió. Vol que Smith vegi cinc dits. L'interrogatori és llarg i angoixant.

-Aprens molt a poc a poc, Winston -va dir O'Brien amb suavitat.

-Com puc evitar-ho? -balbuceja-. Com puc evitar veure el que tinc davant els meus ulls? Dos i dos són quatre.

-A vegades, Winston. De vegades són cinc. De vegades són tres. De vegades són tots a el mateix temps. Has d'esforçar-te més. No és fàcil recobrar la raó.

Smith és sotmès a més tortura, però no com a càstig, segons explica O'Brien. En altres temps els inquisidors obligaven a aquells que torturaven a confessar, però ningú creia aquestes confessions, ni els que les feien ni els altres. Amb el temps els que havien estat torturats arribaven a ser venerats com a màrtirs, i els torturadors denigrats com dèspotes. O'Brien li explica a Winston quant s'ha progressat des de llavors:

Nosaltres no cometem aquesta classe d'errors. Totes les confessions que es pronuncien aquí són veritables. Nosaltres fem que siguin veritables. I, sobretot, no permetem que els morts s'aixequin contra nosaltres. Has de deixar d'imaginar que la posteritat et reivindicarà, Winston. La posteritat mai sabrà de tu. Desapareixeràs completament del corrent històric. Et convertirem en gas i et tirarem a l'estratosfera. De tu no quedarà res: ni un nom en un paper ni el teu record en un ésser viu. Seràs aniquilat tant en el passat com en el futur. Mai hauràs existit.

Smith ha d'arribar a veure cinc dits sempre que l'hi exigeixin, però ha de fer-ho lliurement: O'Brien va somriure lleument i va prosseguir [...]. «Tu, Winston, ets un desperfecte en el patró. Ets una taca que hem d'esborrar. ¿No t'he dit que som diferents dels martirizadores del passat? No ens acontentem amb una obediència negativa, ni tan sols amb la submissió més abjecta. Quan acabis per rendir-te a nosaltres, serà per voluntat pròpia ».

Winston havia escrit en el seu diari: «La llibertat és poder dir lliurement que dos i dos són quatre». L'objectiu d'O'Brien és que Winston accepti que dos i dos són cinc. Quant Winston ho vegi com una veritat, estarà salvat....

i Winston finalment es va rendir ...

"La veu de la telepantalla encara estava abocant informació sobre presoners, botins, matances, però la cridòria exterior s'havia reduït una mica. Els cambrers havien tornat a la feina. Un d'ells es va acostar a ell amb una ampolla de ginebra. Winston, assegut enmig d'un somni de benaurança, ni es va fixar, que li estaven omplint de nou el got. Ja no corria ni cridava entusiasmat. havia tornat al Ministeri de l'Amor, l'hi havien perdonat tot i ara tenia l'ànima blanca com la neu, estava a la banqueta dels acusats, ho confessava tot i implicava tots. Més tard estava caminant per un corredor revestit de maó blanc, tenia la sensació de caminar sota els raigs de sol, amb un guàrdia armat darrere seu, la bala tant de temps esperada li entrava pel cervell.

Va aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme. Li havia costat quaranta anys aprendre quin tipus de somriure s'amagava darrere del bigoti fosc. Quin malentès tan cruel i innecessari!. Què exili tan tossut com obstinat, lluny del pit amorós!. Dues llàgrimes perfumades de ginebra van lliscar a banda i banda del nas. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victòria sobre si mateix. Estimava el Gran Germà ".

El poder no és un mitjà; és un fi. Un no estableix una dictadura per salvaguardar una revolució; Es fa la revolució per establir la dictadura. - George Orwell - 1984.

TRIBUNAL DE AJUSTE DE CUENTAS 17.6.21

El professor de Princeton, Àlex Mas, fill de l’exconseller d’Economia Andreu Mas-Colell, ha publicat un llarg fil a Twitter en anglès denunciant la repressió del Tribunal de Comptes espanyol contra el seu pare i els altres trenta-cinc càrrecs de la Generalitat per l’acció exterior. Comença alertant que “d’aquí a dues setmanes, la casa dels meus pares, la seva pensió i el seu compte bancari poden ser embargats per les autoritats de l’estat, sense el procés pertinent”. Mas, que va ser també director associat de l’Oficina de Pressupost del govern de Barack Obama, relata el procés català i la repressió per part del govern espanyol fins arribar a traspassar tots els límits com és el clar abús per part del Tribunal de Cuentas, que alguns nomenen Truibunal de ajuste de Cuentas, un Tribunal mñes que sospitos de nepotisme a l'hora de nomenar els seus membres, i on hi deambula entre altres especímens Margarita Mariscal de Gante.

Más, denuncia la politització dels tribunals espanyols i la seva arbitrarietat subratllant que “no hi haurà judici. Simplement s’imposa una sanció. Els recursos duraran anys i poden arribar al Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea, però el truc és que mentrestant l’acusat haurà de dipositar una garantia per l’import total sol·licitat.” Apunta que “com que la sanció podria superar amb escreix el patrimoni net combinat de tots els acusats, els podrien embargar tots els béns personals, actius i ingressos. Serà una expropiació total i arbitrària.”

Honorable Andreu Mas-Colell - Jordi Amat - lavanguardia.cat

El 3 de juny es va publicar número de Nature. El tema de portada era una investigació de física quàntica que, segons traduïa aquí Leyre Flamarique, ha de permetre una distribució de la informació extremadament segura a través de les actuals infraestructures de telecomunicació. S’hi treballava des de feia quinze anys i ha estat ara quan per fi s’han obtingut uns resultats reconeguts per tota la comunitat internacional. Els científics que ho han aconseguit treballen en un dels nuclis de recerca més importants del sud d’Europa: l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), ubicat al Parc Mediterrani de la Tecnologia de Castelldefels. Fa una setmana vaig saludar el seu director, el professor de la UPC Lluís Torner. Li vaig preguntar quants científics treballen a l’ICFO. Quatre-cents de tot el món, em va contestar. Li vaig preguntar qui va tenir la iniciativa institucional de crear l’institut l’any 2002. L’Andreu, va respondre. Als qui compartíem taula no ens calia saber els cognoms. L’Andreu és el professor Mas-Colell.

Aquest Nadal l’editor Xavier Folch –un dels nostres millors amics– em va recomanar el llibre Quan el franquisme va perdre la universitat. Explica amb nova documentació una de les iniciatives més destacades del combat contra la dictadura: la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants. El primer capítol del llibre l’escriu Andreu Mas-Colell. Hi explica que a finals del curs 1963-1964 va ser detingut, empresonat i jutjat al Tribunal d’Ordre Públic en tant que membre del comitè d’estudiants de la Universitat de Barcelona. Malgrat el càstig, no va abandonar el compromís. A començament del curs 1965-1966 l’estudiant de l’últim curs d’Econòmiques va ser nomenat responsable d’aquell comitè i, exercint la seva responsabilitat, va viatjar a París amb passaport fals, es va reunir amb l’executiva del PSUC i la breu ­trobada va activar la dinàmica que mesos després catalitzaria amb la Caputxinada. Andreu Mas-Colell, que havia après a pensar a les classes de Manuel Sacristán, encara recorda l’impacte d’escoltar l’ indesinenter Jordi Rubió als Caputxins i així sentir-se part de la gran tradició del catalanisme culte i liberal.

El Tribunal de Comptes ha decidit arruïnar l’intel·lectual més brillant del país

Poc després començaven vint anys de trajectòria de màxim nivell als Estats Units –Minnesota, Berkeley, Harvard–, que va decidir tancar per posar el seu talent al servei del país atenent la proposta del president Pujol: impulsar des de la Generalitat un pla integral de recerca universitària i innovació. Probablement l’acció política de Mas-Colell ha estat la més brillant realitzada per un conseller durant l’últim quart de segle. Allò que en bona mesura permetrà a Catalunya seguir sent un referent de la ciència a Europa és gràcies a les seves decisions: donar suport a la UPF, activar el programa Icrea, apostar per centres de recerca com l’ICFO o el Supercomputador. La segona etapa al Govern, dirigint el Departament d’Economia, coincideix amb la crisi del deute i la necessitat d’uns ajustos pressupostaris com a condició necessària per a la sostenibilitat de l’autogovern. Qui vulgui comprendre aquell període ha de llegir Turbulències i tribulacions, de Carreras, Planas i Mas-Colell. L’ha de llegir qui vulgui entendre per què la Generalitat, ofegada pel Ministeri d’Hisenda, va apostar pel procés.

I ara el dinosaure amb caspa que és el Tribunal de Comptes ha decidit arruïnar Andreu Mas-Colell. A d’altres i també a ell, que segurament és l’intel·lectual més brillant del país. És repugnant. Aquesta institució nuclear, que es singularitza pel seu nepotisme descarat, normalment denuncia amb molt de retard irregularitats dels partits polítics. Mai o gairebé havia pres una decisió per altres delictes que afecten polítics. Ara sí. A l’ombra, un sector reaccionari de l’Estat està defensant una oligarquia provant de destruir trajectòries exemplars. Una vida que, en el cas de conseller Mas-Colell, ens honora.

A tall d'inventari, recordar que Andreu Más-Colell va ser Conseller des del 29 de desembre de 2010 quan va prendre possessió del càrrec que va exercir fins al 14 de gener de 2016, sota el Govern d'Artur Mas.

23-3-2023 17.6.21

Suècia és un país de poc més de 10 milions d'habitants, però segons les dades de Statista, més de set milions d'usuaris utilitzen Swish, un servei de pagaments mòbil que permet intercanviar diners de forma senzilla. I és que el pagament en efectiu és gairebé una anomalia, existint nombrosos establiments que en la pròpia porta indiquen que únicament accepten pagament en targeta o des del mòbil.

Ara el Riksbank, el banc central suec, ha anunciat un nou pas en la digitalització de tots els pagaments. Després de dos anys estudiant el projecte, el Riksbank ha començat les proves d'e-krona, la seva moneda digital basada en blockchain ( 'Distributed Ledger Technology'). Alguns analistes estimen que per a 2023, Suècia deixarà d'acceptar diners en efectiu. La data fixada és el 23-3-2023. I això preocupa el govern, que no vol deixar en mans d'empreses privades tota la gestió de diners de país. Addicionalment, si no és el banc central el que gestiona les transaccions, això podria representar un problema de credibilitat en el sistema financer. Per això, el Riksbank ha pres la decisió d'implementar la seva pròpia moneda digital estatal perquè jugui un paper similar als diners en efectiu, però amb la particularitat de ser digital i poder pagar-se a través del mòbil, tal com fan la majoria de suecs avui en dia.

De finalitzar aquestes proves i materialitzar-se, Suècia es convertiria en el primer país europeu en disposar de la seva pròpia moneda digital oficial. Una e-krona que serviria, segons està definit en el pilot, per poder realitzar operacions com pagaments, dipòsits i retirades de diners. A més de permetre el pagament mitjançant dispositius portàtils com smartwatches o targetes. El període de proves acabarà a finals de febrer de 2021 i de moment no s'ha pres la decisió de "encunyar" cap e-krona. Gabriel Söderberg, economista de l'banc central suec, explica que "mentre que les empreses privades estan motivades pels guanys, el banc central es centraria en oferir un bé públic".

Cap a la primera societat sense efectiu

Al nostre país, de fet poc es paga ja en efectiu, només fem servir la xavalla per pagar quatre bajanades petites, no fer servir el diner com pretenen a Suecia semblaria més que raonable. De fet ja es va fer una prova pilot a Granollers amb la targeta moneder, però l'excessiva comissió que cobraven els bancs feia que no interessés als botiguers i el tema es va desinflar. Si no portessim diners ningú, evitariem els petits robatoris, no hi hauria atracaments a benzineres, supermercats, comerços o farmacies, de manera que practicament estariem dins el món feliç, però!, sempre hi ha un però, i és que aquesta opció està feta només pels pobres que ja fa temps que la podiem contemplar. I els rics?, i els del caler negre com s'ho farien?, i els Bancs? perquè aquesta és la única causa de que no funcionem fa temps sense diners, el caler negre. Possiblement a Suecia no n'hi deu haver, com tampoc hi de haver un 20% d'economia submergida, sinó no entenc perquè ho demanen. 

El confinament ha potenciat el pagament amb tarjeta o a través del telèfon mòbil, a més cada vegada tanquen més sucursals bancaries caixers inclosos, lo que no facilita seguir emprant els diners físics. El tema del diner negre no crec prepcupi a ningú, ja hi ha sol·lucions entre altres com les criptomonedes, però, sempre hi ha un però... Aquí no estem encara preparats, hi ha llocs on només es pot pagar en efectiu, ho vaig comprovar dissabte al bar del camp de fútbol de 'El Llano' a Can Puiggener, clar que a 'El Llano' i a Can Puiggener per raons obvies no hi ha cap caixer automàtic. Pero tenim els pidolaires, les estàtues humanes de la rambla, els músics de carrer i altres. A Suècia ho han solucionat fa temps, els pidolaires poden rebre almoines a través del mòbil.

Aquest comentari com el voldreu, amb IVA o SENSE.

POEMES SATÍRICS 16.6.21

Citava avui a la tertúlia de Rac1 l'advocat Melero a Josep Maria de Segarra en un dels seus poemes satírics. Una forma epistolar la dels poemes satírics que actualment està en hores baixes, potser perquè no és tan fácil sortir-ne indemne davant la justicia com antes, quan la gent encara no se l'agafava amb paper de fumar i pel sol fet de fer-te un pet no t'acusaven del delicte d'odi.

El poema que citava Melero era aquest:

Títol V - Del Govern

Si hi ha cas de compromís,
el Govern té atribucions
per passar-se pels faldons
totes les lleis del país.

però n'hi ha més... a la Campana els varen recollir tots.

Títol I - De l'estructura nacional

Hi haurà, salvant els principis
d'esquerres, centres i dretes,
províncies i municipis
i cases de senyoretes.

Títol II - De la nacionalitat

Són espanyols: la «manola»,
els rectors i els magistrats,
els nats en terra espanyola
i els fills d'aquests desgraciats.

Títol III - Drets i deures dels espanyols

Els d'amanir amb sal i pebre
i els de menjar bacallà,
i tothom té el dret de rebre
i té el deure de callar.

Títol IV - Del president de la República

President de la República,
serà un senyor reposat,
que no l'hagin engendrat
a dins de cap casa pública.

Títol V - Del Govern

Si hi ha cas de compromís,
el Govern té atribucions
per passar-se pels faldons
totes les lleis del país.

Títol VI - Del Parlament

Aquells que la sort enfili
formaran part de les Corts,
encara que siguin sords
com en Rovira i Virgili.

Títol VII - De la justícia

El jutge republicà,
fiscals i criminalistes
seran persones ben vistes
que puguin parar la mà.

Títol VIII - De la hisenda pública

Sols podran pressupostar
i es cuidaran de la duana,
els senyors que tenen gana
i ho saben dissimular.

Títol IX
De les garanties de la Constitució

Hi haurà una llei molt estreta,
i uns tribunals molt decents,
perquè tots estem contents
i no ens falti una pesseta.

Títol X
Explicació que dóna El Be Negre

I aquesta Constitució,
de la qual em vanaglòrio,
aniria molt millor
que el projecte de l'Ossòrio.

LA FÁBRICA DE CRETINS DIGITALS 16.6.21

El quocient intel·lectual ha anat augmentant de generació en generació fins ara, cosa que el llibre 'La fàbrica de cretins digitals' associa a l'ús dels dispositius tecnològics, mentre que altres experts neguen la major: no existeixen els nadius digitals, ni la tecnologia provoca un deteriorament cognitiu ni els tests de CI mesuren la intel·ligència de manera fiable. "Els nadius digitals no existeixen" i la Lomloe no va a corregir aquesta falta de competències, adverteixen els professors - Mònica Zas Marcos - eldiario.es

A La fàbrica de cretins digitals, el neurocientífic francès Michel Desmurget defensa que les noves generacions són les primeres amb un quocient intel·lectual menor que el dels seus pares, en part, a causa de l'ús excessiu de la tecnologia i les pantalles. El provocatiu títol del llibre planteja que els dispositius digitals estan afectant el desenvolupament cognitiu dels nens i adolescents. L'actual director de l'Institut Nacional de Salut francès, que també ha col·laborat en prestigiosos centres de recerca com el Massachusetts Institute of Technology (MIT) o la Universitat de Califòrnia, escriu que "el quocient intel·lectual i el desenvolupament cognitiu disminueixen quan augmenta l'ús de la televisió i els videojocs".

Per establir la comparació amb la generació anterior, Desmurget acudeix a l'efecte Flynn, una teoria que es basa en la pujada anual de les puntuacions de quocient intel·lectual al llarg dels segles XX i XXI. En la seva investigació inicial, el psicòleg James Flynn, que li dóna nom, volia demostrar que les persones blanques no eren més intel·ligents que les negres en una època en què aquestes anàlisis esbiaixades estaven a l'ordre del dia. Pel camí, ha revelat un augment substancial i sostingut del quocient intel·lectual en països de diverses parts i cultures del món. Tot i que les implicacions de l'efecte Flynn han estat preses amb cautela per part de la comunitat científica, alguns han recorregut a ell per defensar el seu efecte invers en els últims anys.

"És veritat que el quocient intel·lectual està fortament afectat per la salut, l'escola o la nutrició. Però en països on els factors socioeconòmics s'han mantingut força estables durant dècades, l'efecte Flynn ha començat a reduir-se. En ells, els" nadius digitals "són els primers nens que presenten un CI més baix que el dels seus pares. És una tendència que s'ha documentat a Noruega, Dinamarca, Finlàndia, Països Baixos, França, etc.", defensava Michel Desmurget en una entrevista a la BBC. No obstant això, han aparegut altres estudis que demostren que aquesta baixada es registra des de 1975. I fins i tot si la teoria de Desmurget fos certa, ¿fins a quin punt se li pot atribuir a les noves tecnologies?

A debat: la demonització de la tecnologia - "Hi ha un doble extremisme amb les tecnologies i les investigacions han caigut en un limbe molt esbiaixat", defensa Jordi Martí, assessor tècnic a la Direcció General TIC de la Conselleria d'Educació valenciana. "Seria com dir que els cotxes són els culpables dels accidents, quan en realitat depèn de com els facis servir o de quin tipus de cotxe sigui. En el cas de la tecnologia, passa el mateix", compara. "Avui dia hi ha alumnat bo i dolent, igual que fa 20 o 50 anys, i en ell hi ha gent molt vàlida que juga molt a videojocs i altres que no la fan servir tant i obtenen pitjors resultats", explica. Segons la seva opinió, hi ha altres causes socioeconòmiques que repercuteixen en el fracàs escolar, com la pobresa o la contaminació.

Per ser justos, a 'La fàbrica de cretins digitals', Desmurget esbossa més raons i amplia l'efecte de la tecnologia en relació al seu ús, diferenciant l'educatiu del recreatiu. "El problema és que el món actual és digital i la realitat és digital. I tota competència que no sigui digital, és només un hobby", opina Ernesto Fernández, neurocientífic i CEO de IteNLearning, una xarxa de laboratoris d'implantació de la tecnologia en l'educació. "És fonamental que el seu ús sigui reflexiu i ètic, en lloc d'impulsiu", adverteix.

PRESUMPTES EXPERTS 15.6.21

El doctor Antoni Trilla va estar dissabte al programa Via lliure de RAC1. El doctor Trilla li va fer una confessió al Xavi Bundó. Arribada l'hora de desescalar, ell hauria estat partidari de començar per eliminar l'obligació de portar mascaretes pel carrer. Segons explica, a l'aire lliure, sense aglomeracions, anar sense mascareta és "totalment segur".

Tot d'una, a molts ciutadans aquesta afirmació els ha confirmat la convicció compartida per la majoria que a l'aire lliure la mascareta mai ha estat necessària, ni en els pitjors moments de la pandèmia. Era una mesura preventiva perquè el personal no es desmadrés, perquè les nostres autoritats sanitàries consideren que si no ens haguessin comminat de forma dràstica, no hauríem entès la gravetat de la situació i hauríem anat sempre sense màscara: al supermercat, a casa dels avis o en les reunions familiars o amb amics. Es veu a venir que en tant no sigui obligatori portar la mascareta o 'antivirus', es desmadrará l'assumpte, i no la portarem enlloc, de fet fins aquest moment la mascareta l'hem dut a l'inrevés, quan no calia, pel carrer o passejant per aquí, la portàvem posada, ia casa, amb els familiars o amics, en bars o en restaurants ens la trèiem. Ole i olé. I per acabar ens queda la versió pudorosa, va algú pel carrer caminant per la vorera amb la mascareta baixada, i en creuar-se amb un altre algú, pudorosament es la puja en l'instant de creuar-per baixar-la de nou després. Una altra inutilitat. En fi, que a veure si ens deixen treure ja la mascareta, que amb aquesta calor la veritat és que és molt molest portar-la, tot i que té també els seus avantatges, anant amb la bici pel riu, si portes posada la màscara t'estalvies d'empassar centenars de mosquits i animalons similars que suren en l'aire. No hi ha mal que per bé no vingui.

Aixó és el que consideren les autoritats sanitaries, els presumptes experts, que ens consideren idiotes infantiloides que no ens sabem comportar, quan a la pràctica, ha estat a l'inrevès, la ciutadania, en general s'ha comportat i molt, massa mesells hem estat ben mirat, mentre que ells, els experts, els entesos, no!. Ells ens han enganyat, víctimes de la seva palesa incompetencia, el Dr. Trilla el primer, només cal passar per les declaroteques de quan va començar tot, de quan la pandèmia nomès era una grip suau que amb un paracetamol es curava.

MORT ACCIDENTAL D'UN CIUTADÀ 15.6.21

Un home de 58 anys es va suïcidar ahir, després que la comitiva judicial que anava a complir l'ordre de desnonament truqués al timbre de casa seva, al número 15 del carrer Bacardí, al barri de Sants de Barcelona, -ho explica a la Vanguardia Mayka Navarro-. Fonts municipals van detallar que la persona ara morta estava sent atesa pels serveis socials de l'Ajuntament, que es tractava d'un home que havia perdut la feina i esgotat ja totes les prestacions socials que li corresponien, que havia tingut molts problemes amb el pagament del lloguer, que el consistori havia tractat d'intervenir amb la propietat de l'immoble, però que no van aconseguir arribar a cap acord.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va informar que el jutjat de primera instància número 3 de Barcelona va desestimar l'informe de vulnerabilitat redactat pels serveis socials de l'Ajuntament en què se sol·licitava la suspensió del desnonament. "La situació no complia amb les exigències que estableix el reial decret per considerar el cas com a vulnerable", va destacar la nota del TSJC. Fonts judicials van afegir que el mateix magistrat va facilitar a l'inquilí l'accés als serveis socials municipals. A més, aquest magistrat va ajornar la primera data fixada per a aquest desnonament perquè l'inquilí pogués acollir-se a el servei gratuït de justícia, que li va assignar un advocat.

La víctima havia perdut la feina mesos enrere i esgotat les diferents prestacions socials. Finalment el llançament estava previst a primera hora del matí. El propietari de l'immoble, que correspon a un particular que no és un gran forquilla, havia denunciat a l'inquilí perquè portava sense abonar el lloguer des de juny de l'any passat. Les dues parts havien signat el contracte de lloguer al 2018. El propietari va donar a l'inquilí sis mesos de marge i al gener d'aquest any va anar als jutjats a demanar a l'home que vivia, sol, al seu pis. El jutjat va rebre l'informe municipal de vulnerabilitat dijous passat, 9 de juny. L'advocat de l'inquilí va presentar el document dels serveis municipals en què s'indicava la difícil situació de l'home i en el qual se sol·licitava un nou ajornament. No obstant això, el titular de l'jutjat va entendre que el cas en concret no complia amb els requisits que la llei exigeix ​​per prendre aquesta mesura, i va mantenir la data en què la comitiva judicial havia de presentar-se en aquest domicili de Sants.

L'alcaldessa Ada Colau va denunciar aquest dilluns el suïcidi de l'veí de Sants, "una notícia terrible" que "no s'hauria d'haver produït" ja que els serveis socials havien acreditat a l'abril la seva situació de vulnerabilitat. La líder dels Comuns ha exposat al seu compte de Telegram que l'actual moratòria antidesnonaments "permet evitar aquestes situacions" i assenyala a el jutge per "no aplicar la moratòria i seguir endavant amb el desallotjament". Una decisió que Colau afirma no compartir ni entendre, insistint que els serveis municipals han intentat intervenir "fins a l'últim moment" per evitar el desnonament. Precisament per evitar nous casos, Colau reclama a la judicatura que revisi "els criteris amb els que decideixen aplicar o no la moratòria". Així mateix, exigeix ​​a l'PSOE que "desbloquegi ia" la proposta d'una nova llei de l'Habitatge, que impulsi l'habitatge públic i ofereixi alternatives als desnonaments. El jutge que entenia de el cas no tenia elements per sospitar que el desnonament implicaria problemes de seguretat i per tant no va sol·licitar presència policial per acompanyar a la comitiva. De fet, els moviments socials antidesahucio no estaven a l'tant d'aquest cas i es van assabentar de tot quan ja era massa tard. Dos funcionaris es van presentar a primera hora del matí al bloc, al tercer pis, i van trucar a la porta de l'home. L'individu va obrir amb normalitat i va demanar "un moment". L'home es va llançar a l'buidar a pati de llums i va morir a l'acte.

A mort accidental d'un anarquista, res hi havia d'accident i si un culpable, a la mort accidental d'aquest ciutadà res hi ha d'accidental, i si un culpable, la manca d'humanitat del jutge del jutjat de primera instància número 3 de Barcelona. Maleït sigui!

·#LLAMBORDAGATE A REUS 14.6.21

 

Un grup de sis persones es va endur una pedra divendres passat, de matinada a la Plaça Mercadal de Reus, en un acte vandàlic gravat per una càmera de seguretat. La pedra dita també llamborda, encara que no tinc clar si s'ha de dir pedra o llamborda.

"Els demano que retornin la llamborda, que és de tots". Ho poden fer abans de dilluns, en qualsevol església de la ciutat. És la petició pública feta per l'alcalde de Reus, Carles Pellicer, als lladres que fa una setmana, la nit de divendres a dissabte, es van endur una llamborda de la plaça del Mercadal. Ho va fer un grup de sis persones, a la 1.40 de la matinada, i la seva malifeta va quedar enregistrada per una càmera de vigilància. Un acte vandàlic que ja ha provocat l'ensopegada d'un veí, abans que s'hi posés una tanca sobre el forat, per evitar mals majors.

L'alcalde ha donat cinc dies als lladres per tornar la pedra sense represàlies, mentre la Guàrdia Urbana investiga el robatori. L'han buscat en cubells de la brossa i també a través de les xarxes socials, per si la intenten vendre. També  han fet "una batuda pels bars", ha explicat Pellicer, per si algú en sabia alguna cosa. De moment, el consistori no es planteja reposar-la, esperant que la tornin.

"Si no, n'haurem de fer una, però del que es tracta és que torni la pedra original. El mobiliari és de tots. L'incivisme i el vandalisme no es poden tolerar." L'ultimàtum fet als lladres acaba avui dilluns. I la proposta: que la deixin, si volen de forma anònima, en algun dels centres de culte de la ciutat. Mentre, el Gremi de Forners ofereix 10 pans de pagès i 10 coques amb cireres a tots aquelles que puguin donar alguna pista de la llamborda sostreta. La llamborda no té cap inscripció ni dibuix particular. És una peça al paviment, a la plaça del Mercadal, davant l'Ajuntament, on se celebrava el tradicional mercat setmanal, i forma part d'un conjunt amb valor històric i sentimental, al costat d'altres on hi ha marcades encara el nombre d'antigues parades. I és que la plaça dona identitat a la ciutat des de l'època medieval. S'hi fan fires, mercats, concerts i concentracions polítiques i veïnals. És punt de trobada social i un dels tresors del patrimoni cultural de Reus.

El cas de la llamborda robada a la plaça Mercadal de Reus ha provocat un gran enrrenou a Twitter, i ha esclatat l'eterna 'guerra' entre Tarragona i Reus. Els anomenats #TuitairesTarragonins van respondre a les declaracions de l'alcalde de la capital del Baix Camp, Carles Pellicer que instava als lladres a tornar la llamborda, dient que la tenien ells i que reclamaven un 'rescat'.  En un comunicat a Twitter indicaven que «un agent infiltrat» va perpetrar la «malifeta». I per tornar-la reclamaven vermut gratis un any, que la plaça Mercadal s'anomeni 'Plaça Tarragona Capital', que Reus «reconegui d'una vegada per totes que Gaudí era de Riudoms» i un programa propi a Canal Reus TV, entre altres peticions.

Unes peticions fetes divendres i que ahir diumenge encara no havien rebut resposta per part del consistori reusenc, motiu pel qual un Tuitaire Tarragoní anònim vestit de diable, en una habitació decorada amb la bandera de Tarragona i la del Nàstic va respondre amb el vídeo «Reusencs i reusenques: s'ha esgotat el temps». En les imatges es pot veure com aquest tarragoní anònim 'assassina' la llamborda de Reus, i anuncia el pitjor: «Ganxets, encomaneu-vos a Sant Pere perquè això només és el començament». La 'guerra' pel #LlambordaGate a Twitter està servida.... continuarà....

ESPERANT ELS BARBARS 14.6.21

Són com l'amenaça que Kavafis invocava en el seu famós poema, ‘Esperant els bàrbars’. Però no els esperem, no canviem per apaivagar-los. Ells no són mai la solució. De bàrbars parla Francino en aquest article a el periódico, referit a la violència de génere.

ESPERANT ELS BÀRBARS

-Què esperem congregats al fòrum? 

És als bàrbars que avui arriben. 

-Per què aquesta inacció al Senat? 

Per què hi són asseguts sense legislar els Senadors? 

Perquè avui arribaran els bàrbars. 

Quines lleis van a fer els senadors? 

Ja legislaran els bàrbars, quan arribin. 

-Per què el nostre emperador ha matinat tant 

i en el seu tron, a la porta major de la ciutat, 

està assegut, solemne i cenyint la seva corona? 

Perquè avui arribaran els bàrbars. 

I l'emperador espera per donar 

al seu cap l'acollida. Fins i tot va preparar, 

per lliurar-los, un pergamí. En ell 

molts títols i dignitats hi ha escrits.

-Per què els nostres dos cònsols i pretors han sortit 

amb vermelles togues brodades; 

per què porten braçalets amb tantes ametistes 

i anells encastats i maragdes rutilants; 

per què empunyen avui preciosos bàculs 

en plata i or magníficament cisellats? 

Perquè avui arribaran els bàrbars;

i espectacles així enlluernen als bàrbars. 

 -Per què no van, com sempre, els il·lustres oradors 

a fer els seus discursos i dir les seves coses? 

Perquè avui arribaran els bàrbars i els fastiguegen

l'eloqüència i els discursos.

 -Per què comença de sobte aquest desconcert i confusió? 

(Que greus s'han tornat les cares!) 

Per què carrers i places de pressa es buiden 

i tots tornen a casa compungits?

 Perquè es va fer de nit i els bàrbars no van arribar. 

Alguns han vingut de les fronteres i han explicat 

                                       que els bàrbars no existeixen. 

¿I què serà de nosaltres ara sense bàrbars? 

Aquesta gent, al cap i a la fi, era una solució.

                                                                                                  

                                                                     KONSTANTINOS KAVAFIS

IO SONO, L'ESCULTURA INVISIBLE 13.6.21

L'artista italià Salvatore Garau ha aconseguit vendre el buit per 15.000 euros (uns 18.300 dòlars), presentant-lo en una subhasta com una escultura immaterial. L'obra d'art és completament invisible (i qualsevol persona està en el seu legítim dret de posar en dubte la seva existència), però el més sorprenent en aquesta història probablement són els requisits imposats pel seu creador. L'escultura, que porta el nom 'Jo sóc' ('Io sono', en italià), ha de col·locar-se en una casa particular, en una habitació especial lliure de qualsevol obstacle i amb dimensions d'uns 150x150 centímetres, explica Il Giorno. La il·luminació i el sistema de control del clima, aparentment, no són imprescindibles, ja que no es podrà veure res en tot cas.

Per als que assumeixen que l'artista els va burlar a tots, portant l'art modern a un nou nivell des dels temps de la banana enganxada a la paret i valorada en 120.000 dòlars, Garau té una resposta contundent: no va vendre un res, va vendre un buit. "El buit no és més que un espai ple d'energia, i encara que el buidem i no quedi res, segons el principi d'incertesa de Heisenberg, aquest no té un pes", va argumentar Garau. "Per tant, té energia que es condensa i es transforma en partícules, és a dir, a nosaltres", va explicar. 

L'assumpte recorda a Dennis M. Hope, que va facturar milions venent terrenys a la Lluna o Mart. O quan abans, al districte, es deia d'algú fulero i fantasiós: "Aquest té molta terra a l'Havana". No hi ha res de nou, al 1961 Piero Manzoni venia pots, numerats i signats, amb la seva pròpia femta com merda d'artista; però amb un argument sòlid: una crítica al mercat. Això era una altra història. Art conceptual però de debò. No existien les xarxes. Eren altres temps. Temps en què servidor venia per la costa mediterrània unes ampolletes buides en què se suposava que dins hi havia: Aire d'Espanya, i es venien. O mes endavant Arte, l'obra de teatre de la dramaturga francesa Yasmina Reza, estrenada el 1994. Ambientada a París, a finals de la dècada de 1980, Serge, un apassionat de l'art modern, adquireix per una xifra astronòmica un estrany quadre de mestre Antrios, consistent en una simple tela blanca. Els seus amics Yvan i Marc intenten fer-li comprendre que sobre la tela no hi ha res, però Serge s'obstina a percebre una obra mestra de l'art abstracte, amb línies que canvien (les trames de la tela). La discussió sobre el significat de l'art posarà en perill la pròpia amistat entre els tres, que acaben dibuixant sobre la tela. Finalment la tornen a netejar, que quedarà exposada amb orgull a casa de Serge.

L'art contemporani està ple de farsants, a Catalunya en tenim uns quants, sense esmentar-los, no sigui que algú s'ofengui, encara que es sobreentenen. En la seva vessant més frívola s'està convertint en una mena de fons d'inversió, en l'adquisició d'un paquet d'accions d'un producte d'alt risc. Immaterial com les moneda digital. La pandèmia ha precipitat en el món occidental un canvi d'època i una convulsió en l'ús, costums i vehicles d'expressió. I pel que fa a la creació, és evident el seu clar submissió a l'gegant digital. I el seu conseqüent claudicació davant la immediatesa de banalitats amb presumpcions artístiques. L'era dels bilionaris i la tecnologia. Venda i revenda d'una cosa que no existeix. Esnobisme pur.

Descaradament es busca la provocació fàcil, la repercussió mediàtica i el permanent renom en les xarxes. Advertint que, encara que no ho sembli, avui és més fàcil escandalitzar la societat i arribar-hi. Escolteu la banalitat dels rapers i trapers, mireu a artistes de fires internacionals, escultures i pintures, muntatges ingenus amb pretensions de denúncia. Xavalla cultural per sortir al telenotícies. Però a Garau, i no només a ell, caldrà agrair-li que hagi estat capaç, de vendre una escultura invisible, però, sobretot, haver posat en evidència l'estupidesa humana. No està gens malament. Digitalment, això sí. Garau posa en evidència aquesta societat buida, banal, la societat líquida de Baugmann. o de l'espectacle de Debord. Els de 'el Mundo Today' s'en foten i en fan escarni en un article en el qual suposadament Garau denuncia que li han robat la seva escultura invisible.

MEDITERRÀNIA AL COMPLET 13.6.21

Cinquanta anys després que Serrat compongués 'Mediterráneo', entre Algesires i Istanbul un amic meu es creua amb cinquanta migrants a la deriva - Plàcid García-Planas - lavanguardia.com

La patera de nom 'Completo' rescatada a la Mediterránia central -

 Antonio Trives

El maig de 1971, Joan Manuel Serrat se'n va anar a la Costa Brava per escriure i composar la cançó Mediterráneo.

“Quizá porque mi niñez / sigue jugando en tu playa / y escondido tras las cañas / duerme mi primer amor / llevo tu luz y tu olor / por dondequiera que vaya”.

Cinquanta maigs després, un amic reporter -Antonio Trives- ha salpat cap al cor de la Mediterrània i allà, entre Algesires i Istanbul, ha trobat a cinquanta nois marroquins, cinquanta exactament, alguns nens, en una barca a la deriva. També les cròniques es componen. Trives em parla de la Mediterrània: "Hi ha dues estrofes de la cançó ..., és com si Serrat s'hagués avançat mig segle i va descriure en elles què amaga la bellesa i els colors que ens regala aquest mar". Una és aquesta:

“Que han vertido en ti cien pueblos / de Algeciras a Estambul / para que pintes de azul / sus largas noches de invierno / a fuerza de desventuras / tu alma es profunda y oscura”.

"És la quantitat de pobles, costaners i de l'interior, que s'han ficat en les ones per escapar, a força de desventura. L'ànima d'aquest mar és tan profunda i fosca que amaga milers de vides, tantes que, a diferència que en terra, no hi ha cap element físic que marqui el punt exacte d'un naufragi -em diu el reporter-. El mar és tan dominant que, un cop el nàufrag perd el control de medi i la seva vida queda inundada, la profunditat i foscor de la mar el segella per sempre i sense anunciar quin rumb prendrà ".

Ones i foscor. En el que va d'any, a la Mediterrània central han mort ofegats 673 éssers humans, un 1,4% més que en el mateix període del 2020. Trives va trobar als migrants a la deriva navegant en el vaixell de rescat basc Aita Mari, de l'oenagé Salvament Marítim Humanitari.

Rescat de la pastera 'Completo' 

 Antonio Trives

L'altra estrofa de Mediterráneo que el porta a la pastera, diu Trives, es l'autèntica crónica, sintetizada, de la travesía:

“Si un día para mi mal / viene a buscarme la parca / empujad al mar mi barca / con un levante otoñal / y dejad que el temporal / desguace sus alas blancas / y a mí enterradme sin duelo / entre la playa y el cielo”.

Serrat canta exactament el que li explicàven a Trives els migrants sirians arribats a Grècia: "Si el perill a morir en terra s'acosta, no hi ha una altra que posar-se a la mar. Un cop en ella, l'esperança és arribar a un lloc segur: si no s'assoleix, al menys que els familiars tinguin un lloc on plorar". Amb onatge, els cinquanta nois no tenien a la barca res al que agafar-se. Només agafar-entre ells.

"Un viatge molt perillós per complir simples somnis", li comentaria un dels nois, Iassín, recolzat a la borda de l'Aita Mari. Des del seu país, el Marroc, vine Europa a simple vista, però han d'anar fins a Líbia per arribar a nosaltres. A Grècia em cridava l'atenció com gestionaven aquestes pors -explica el reporter-: quan eren conscients que podien morir i admetien aquesta fase, la seva preocupació ja era per als vius, per a la seva família. Els preocupava molt que les seves mares no tinguessin un lloc on llorarles. Això que demanaven els refugiats en la seva ment és exactament el que canta Serrat:“y a mí enterradme sin duelo / entre la playa y el cielo ”.

Trives va embarcar amb la idea de veure com és l'equipatge d'una persona que es llança a la mar en una pastera. "Mentre navegàvem, pensava en què portaria jo. La resposta va ser el que em vaig trobar: res d'objectes personals excepte el mòbil (en funda de plàstic), la documentació (també embolicada en plàstics) i alguns portaven tabac. Què més et vas a portar si ni tan sols està assegurada teu estabilitat en l'embarcació? ".

"Em va cridar l'atenció que, ja a bord d'el Aita Mari, després de cada menjar els nois ho recollissin tot i fossin ordenats ... I per què m'ha de cridar l'atenció?", S'interroga Trives.

Ens ha de cridar l'atenció que facin el que se suposa que hem de fer? Ens ha de cridar l'atenció que un d'ells sigui un apassionat de la muntanya? Al cap i a la fi, nosaltres -i aquest és el tema- faríem exactament el mateix que fan ells: buscar una vida millor.

Esperant senyals de telefonía mòbil -

 Antonio Trives

Cap plorava. Cap resava. Igual que nosaltres, dipositaven la seva fe en alguna cosa que també està a tot arreu i tampoc es veu: els primers senyals de telefonia a l'acostar-se a la costa italiana

“Mamá, no estic mort”.

“Qué le voy a hacer si yo / nací en el Mediterráneo / nací en el Mediterráneo”.

Ja al port d'Augusta, el primer noi que va desembarcar es va dirigir als seus rescatadors i els va fer una reverencia de bgratitud.

Què significa el nom de la barca, escrit en àrab en la seva proa? La resposta explica tot l'estiu, les platges de la riba nord i les pasteres de la riba sud.

La barca es diu Completo.

UN CONCERT EN PERILL 22.11.17

"La quota és inacceptable en abstracte però l'Estat no pot ara estendre l'incendi nacionalista al tauler basc. En el terreny dels principis polítics, el contingent i el concert basc són inacceptables. El model espanyol de solidaritat interterritorial grinyola amb l'admissió d'una foralitat hereva de privilegis carlistes i fins i tot medievals, que treu del repartiment comú de càrregues a dues comunitats. Va ser una concessió constitucional influïda per l'existència d'ETA i amb la qual es pretenia premiar el nacionalisme "bo" per allunyar-se de la violència i de la sang, encara que l'hagi pagat amb freqüents deslleialtats. Desaparegut el terrorisme, la franquícia es manté perquè és conforme a la llei encara que ja no l'entengui gairebé ningú."

Aquest text, no és de Nació digital, ni de l'Ara, no! s'ha publicat a l'ABC, i no ens hauria de sorprendre, a ran de l'aplicació del 155 s'ha obert la caixa dels trons i 'la veda' es oberta, els nacionalistes bascs han begut oli, M.Rajoy amb el suport de C's van a per ells, s'han envalentonat i no s'aturaran fins acabar amb tot del que discrepen, i el que sembla difícil que passes, comença a tenir aspecte de realitat, el concert basc perilla (el cupo basc), almenys tal i com està dissenyat actualment, i, podria ser, que si aquí fem bondat i no aixequem gairè el cap, part del que els hi treguin a ells ens podria caure de rebot a nosaltres i a alguna altra comunitat. Pasaran coses i no totes negatives.

L'HOME QUE ES VA ENVIAR A SI MATEIX 11.4.15

Corria l'any 1964 i un britànic, Brian Robson, arribava a Austràlia en un programa especial d'immigració. No li va agradar i va voler tornar ràpid a Londres. Li faltaven diners per pagar-se un bitllet, així que la seva idea va ser molt més exòtica: enviar-se per correu d'una ciutat a una altra. Ho va fer. I va sobreviure.

La idea de Robson no era nova, anys abans Reg Spiers, un atleta australià, havia realitzat el mateix procediment però a la inversa. Hi havia aconseguit enviar a si mateix amb èxit des de Londres fins a Austràlia. Quant Brian Robson va llegir a la premsa sobre les gestes de Spiers va saber que havia trobat la seva particular manera d'arribar de tornada al seu país natal.

La qüestió és que Robson no va tenir en compte diverses mesures que Spiers, potser per haver treballat en un aeroport aleshores, sí que va tenir. La més important: poder sortir de la caixa si així ho necessitava. Robson va construir una caixa una mica més petita i a més es va acompanyar d'una maleta gegantina que li treia moltíssim espai.

Què pot sortir malament?

Abans d'emprendre l'aventura, es va informar sobre els mètodes de contra reembossament (tampoc tenia diners per pagar el preu de l'enviament) i li va dir a l'aerolínia, Quantas, que havia d'enviar un paquet amb un ordinador al Regne Unit. És irònic que, en un temps en què una tauleta cap en qualsevol motxilla, "enviar un ordinador per correu" per aquell temps implicava construir una caixa prou gran com per a albergar a una persona.

Robson es va assegurar que el paquet s'enviaria per la ruta més ràpida, unes 36 hores, i es va ficar a la caixa amb una llanterna i dues ampolles, una per a l'aigua, una altra per l'orina, va tancar des de dins utilitzant claus i es va acomodar com va poder.

La primera part del viatge va sortir relativament bé, però també era la més fàcil i la més curta, només des de Melbourne fins a Sydney. A partir d'aquí, la mala sort va començar a acarnissar-se amb Robson. En l'intercanvi d'avions a l'aeroport de Sydney, i ja que la caixa no tenia cap indicatiu de "Fràgil" o "Aquest costat a dalt" (un altre dels flagrants errors que va tenir) els operaris descuidats la van deixar cap per avall sobre la pista.

Les següents 22 hores de Robson van transcórrer cap per avall, amb la sang al cap i amb una situació que es complicava per moments. S'havia assegurat a la caixa amb unes corretges, i encara que se suposava que havien de ajudar-lo en realitat es van convertir en el seu pitjor enemic. La maleta que havia decidit portar, enorme, també retallava dràsticament les seves possibilitats de maniobra per recol·locar-se. Per fortuna, en arribar al següent aeroport van tornar a col·locar la caixa en la posició adequada.

Arribats a aquest punt, el que no sabia Robson és que la seva sort encara podia anar a pitjor. Ja que el vol original a Londres estava complet, Quantas carregar el paquet en un altre avió de Pan American que també anava al Regne Unit només que seguint una ruta més curta. Durant aquest trajecte, el dolor per haver estat tantes hores comprimit i en una posició difícil va començar a fer-se insuportable, a més va començar a tenir serioses dificultats per respirar. Aviat, va començar a perdre la consciència i ja dormisquejar sumit en malsons.

Quan l'avió va aterrar per fi, Robson va assumir que havia arribat per fi a casa. Va tractar de veure l'hora i la data en el seu rellotge, però per a això necessitava la llanterna. Encara que va aconseguir agafar-la i encendre-la, el engarrotament muscular que tenia era tan gran que sense voler se li va escórrer i va quedar en el fons de la caixa, completament fora del seu abast.

Un operari, estranyat en veure la llum que apuntava entre les escletxes de la caixa i els sorolls involuntaris de Robson, va procedir a obrir-la. Al principi va pensar que tenia davant un cadàver. Després es va adonar que tot i que la persona de dins estava viva, no es podia moure ni emetre cap so. Alarmat, va cridar a diversos companys ia la seguretat de l'aeroport que es van disposar a treure amb cura a Robson de la caixa. I d'aquí, el van portar a l'hospital.

En total, havia estat 4 dies sencers ficats a la caixa. Si el trajecte final del viatge s'hagués completat, ja que la ruta entre Los Angeles i Londres passa per sobre del pol nord, probablement s'hauria congelat. En lloc d'enviar-lo de tornada a Austràlia i amb la intenció d'aconseguir una mica de publicitat gratuïta, Qantas el va posar en un vol a Londres, primera classe. Les autoritats americanes, per la qual surrealista de la història, van decidir no presentar càrrecs contra ell i la seva entrada il·legal al país.

Com amb el primer cas de Reg Spiers, el succés va desencadenar la bogeria entre els mitjans de l'època, i Robson va arribar fins i tot a concedir diverses entrevistes i a conèixer Spiers. El viatge de Spiers, va ser molt més suportable i sembrat d'alguna cosa millor sort, encara que per poc es deshidrata en el seu trajecte per Bombai. Va arribar sa i estalvi en un viatge de 3 escales, sortint i entrant de la caixa mentre era al compartiment de càrrega i una vegada a l'aeroport de destinació, Perth, va sortir quan no hi havia ningú a prop, es va posar un vestit que portava per semblar un home de negocis i va marxar caminant de l'aeroport fins a casa.

Robson recuperant-se a l'hospital.

Encara que esbojarrades, les dues històries són vestigis d'un passat on l'aviació comercial encara donava tímids passos i on la seguretat i les mesures internacionals no eren tan estrictes. Avui en dia, el més probable que és les caixes de sengles llumeneres no haguessin passat de la porta de l'aeroport.

Reg Spiers, per cert, es va veure embolicat anys més tard en un cas de contraban de drogues que el va portar a la vora de la sentència de mort i a ser perseguit per les autoritats de 3 països diferents. La seva història està novel·lada en el fantàstic "Out of the Box: The Highs and Lows of a Champion Smuggler". [Fonts: BBC, ITN, BBC, News AU, Reg Spiers] - Gizmodo - Periodismo.com.

EL PRESSENTIMENT / 43 10.4.15

Les rates no són nomès a les clavegueres, almenys les de l'estat, estem davant d'una injusticia, d'un flagrant atemptat contra la llibertat d'expressió.....

EL PRESSENTIMENT / 43

escomberoides

ACABAVA DE SER ... BÉ, 10.4.15

Havia treballat dur per aconseguir aquells din... bé, els bancs i els mercaders havien treballat du... bé, en algun lloc de la cadena algú havia treballat dur per obtenir aquells diners, i ara un terç del mateix acabava de ser... bé, robat, no hi havia una altra manera de descriure-ho. - Terry Pratchett.