La mort no és un esdeveniment de la vida. No es viu la mort. Si per eternitat s'entén, no una durada temporal infinita, sinó intemporalitat, llavors viu eternament qui viu en el present. La nostra vida és tan infinita com limitat és el nostre camp visual - Wittgenstein. 
Té la seva lògica, vivim en un present permanent, car el passat ja ha passat i el futur està per venir, pero el passat era present i el futur ho serà. El començament d'aquest escrit, aquesta mateixa paraula és ja passat, ara mateix, en acabar d'escriure-la, però serà present quan algú ho llegeixi i és futur a punt de ser publicat. Aquesta és l'eternitat que perseguim els escriptors, la paraula escrita negre sobre blanc indiferent al pas del temps. Ja ho deia Vinyoli: La mort és purament un canvi més.

El que succeeix és que quan mor algú com en el cas de l'avió estavellat ahir als Alps, ens afecta per la magnitud de l'accident, però de fet la gent que anava en aquell avió abans d'ahir no existia per nosaltres, no formàven part del nostre paisatge, precisament els hem fet existir quan ja no hi eren, els hi hem posat fins i tot rostre, el rostre del dolor, del pànic quan havien deixat d'existir, i és que tenim una relació excessivament complexe amb la mort, incapaços de veure-la i acceptar-la com el que és, un fet quotidià i irreversible que no podem esquivar, un fet que succeeix cada dia, i l'ùnic que se m'acut és que com ens hem de morir tots, Punset inclòs, més tard o mès d'hora, el que ens fa més mal és quan hi ha una alteració de l'ordre natural de la vida, i moren nadons, mainada, o gent jove, però és el que hi ha, perquè la vida és aixó, un estat injust de pervivència.... La mort no juga als escacs amb les seves víctimes com a el Séptimo sello de Bergmann, serìa massa honest per la seva part, i la mort és per principis molt deshonesta, sempre inoportuna i cruel.