UNA FOSCOR ESTRANYA

El varen trobar mort al camí nou del bosc de can Deu, una de les moltes parelles que hi anàven a passejar se'l va trobar al terra amb la boca oberts i una expressió d'angoixa infinita als ulls; al seu costat la màquina de retratar encesa encara enfocava impàvida enllo ACTUALITAT,  c esperant a ser disparada. L'Amparo i en Rafael que eren qui el varen trobar, el coneixíen de vista del barri i des del seu propi mòbil varen trucar a casa i a una ambulància.

La mare em va trucar, la veu tranquila, aparentment: el pare és mort, l'han trobat al bosc de can Déu, m'hi pots acompanyar?

Vàrem fer el camí en silenci, en arribar al bosc ja vàrem veure l'ambulància que no s'havia pogut endinsar-se on era el pare, amb els camins encara barrats pel sarbres caiguts a la ventada del desembre passat.

- Un infart, va dir el metge. 

- Patia del cor?

- No! que jo sàpiga, contestà la mare.

Després del funeral m'en vaig anar uns dies casa amb la mare per què no estes sola, m'acabava de separar, i com ella no volia  venir a la meva, ho vaig fer al inrevès. 

Un dissabte al mati vaig recordar la màquina de retratar que duia a la mà quan va patir l'infart, la càmera que sempre l'acompanyava anès on anès. S'havia esgotat la bateria, però la vaig carregar i vaig baixar les fotos a l'ordinador.

N'hi havia 5, a qual més estranya, a la primera hi aparexía una senyora d'uns cinquanta anys amb un cotxet d'aquests de minusvàlids però no al bosc, sinó en una acera urbana, a la segona un senyor d'uns seixanta, amb el seu vestit amb camisa i corbata assegut a la barra d'un bar amb una copa a la mà, que somnreia a la càmera com ho deia tambè la senyora de la primera foto. A la tercera una senyora en banyador estava en un xiringuito a la platja. Vaig començar a preocupar-me, i en veure la quarta fotografía ho vaig comprendre tot. A la foto hi havia l'oncle Florenci al pati de casa seva amb un porro a la má esquerra i saludant amb la dreta. No coneixia a la dona ni a l'home, ni a la senyora del banyador a la platja, però si a l'oncle Florenci, nomès que aquest feia 10 anys que habia traspassat. La següent foto, la cinquena era un autorretrat, (el pare mai n'hauria dit selfie) i aquesta foto era terrible, la pitjor de totes, malgrat ser aquella infausta tarda en que va morir, radiant, amb un cel blau nitid, rere seu, a la fotografia, tot era fosc, d'una foscor estranya, terriblement estranya, infinitament estranya......