Jugar no contamina. S'ha acabat aquesta llei. Des d'ahir dimecres, el soroll que fan els nens en jugar ha deixat de ser considerat com a contaminació acústica a Tòquio, segons informa BBC Mundo. La decisió per part de les autoritats de la capital d'introduir mesures que impedissin que el soroll arribés als 45 decibels en zones residencials va fer que fins i tot algunes guarderies es veiessin obligades a utilitzar aïllants acústics, impedint en moltes ocasions que els nens sortissin a jugar al pati .
Amb aquesta rectificació, Tòquio busca ara impulsar la construcció de nous centres, un sector estancat davant tantes limitacions. El mateix primer ministre japonès, Shinzo Abe, ha assegurat que aquesta és una de les mesures per incentivar el mercat laboral i impulsar l'economia. 
Més que el que addueix el primer Ministre per justificar l'eradicació d'aquesta mesura, el que fa és reparar una norma estúpida, paranoica, gosaria afirmar. Els nens necessiten jugar i en fer-ho no contaminen, ans al contrari, si de cas contaminen vida;  per la mort de déu, com és poden dictar lleis tan estúpides com aquesta. Com es pot mesurar la il·lusió, l'esclat de vida dels nens en decibels? A quin cap cap aquesta bestiesa. Veure jugar als nens, escoltar la seva cridoria, aquells riures tan francs, és una regal per la oida i la vista, la innocència gaudint abans de crèixer, de fer-se grans, quan ja no podràn jugar, ni tan sols a cap esport que allò ja no és joc, sinó una altra cosa.
Prohibir jugar als nens, dir que contaminen acústicament nomès ho pot fer algú que ja no és - obviàment - un nen, i possiblement no ho va ser mai. I aixo és molt trist, una societat que no deixa jugar als seus nens, és una societat malalta.