Companys i companyes, 'miembros y miembras' que us passeu per aquest humil, modest i senzill bloc. En més d'una ocasió haureu escoltat o fins i tot emprat l'expressió: marejar la perdiu, molt nostrada per cert. Però aquesta tarda, aprofitant que tenia al quasi centenari fent la migdiada, he sortit amb la bicicleta i m'he trobat a aquest senyor de la foto que duia a passejar en Pitu. Fins aquí molt bé, hi ha molta gent fins i tot encara que no sigui al parc de la Clota a Can Puiggener, que duu a la seva mascota a passejar, si no fos..... que en Pitu és una perdiu.
Quan me'ls he vist venir passejant a tots dos, m'he dit a mi mateix, o sia a jo, o a hom, No pot ser: és un avió?, és Superman?, no! és una perdiu, només li faltaba dur la vanguardia sota el braç com a l'acudit de l'Eugenio.



L'home m'ha explicat que el Pitu li varen donar els seus nebots i que ara té deu mesos i que cada dia per la tarda el porta a passejar, no al seu costat, però si sempre a la vora seu sense escaparse. A casa diu que sempre el té solt que no s'escapa. En Pitu s'ha encapritxat dels cordons de les meves bambes, però ja podeu veure que no és fa gens l'estrany.


Una mica mes amunt, ja a les rodalies de Can Puiggener, el mestre Duquende, feia volar aquest estel que semblava un ocell, o sia el més semblant a un avió, per cert que feia volar l'estel amb una canya de pescar deixant anar el fil (em sembla es diu sedal, almenys en castellà). A Duquende no l'he volgut retratar, no duia el barret que ultimament l'acompanya i sense ell no és el mateix, però si us abelleix el podeu escoltar. 

 Hi ha coses que només poden passar a Can Puiggener.