16 de maig 2015

TEXANS, ARA I ABANS


Aquest migdia hem anat amb la dona al Baricentro, i dins el llogarró, al Carrefour, on entre altres coses, com estàven d'oferta ens hem quedan dos texans  per a mi, el primer a 9'99€ i el segón a 5€, o sia que per 14.99€ tinc dos texans, que falta em feien atès els que tenia estàn ja molt gastats.

Fins aqui tot bé, però encara que sigui de tan en tant, m'agrada reflexionar sobre les coses petites. Ho dic per què a mi ja m'ho ha semblat que m'anaven un pel grans, però detesto cordialment emprovar-me la roba als llocs, i ens els hem endut sense emprovar-mel's. 

Un cop a casa, desprès de la dutxa he comprovat que la primer impressió era la bona, els texans m'anaven un xic grans, res que no arregli un cinturó, que poc o molt la roba en rentar-la encongeix. Em van potser una mica llargs, molt poc, i aquí és on comença la meva reflexió:

Escurçar i estrenyer els 2 pantalons, avui en dia, em costaria més que els pantalons (ho sé per alguna experiència viscuda amb la noia darrere casa que fa remendus).
Escurçar i estrenyer els 2 pantalons 20 anys enrere m'hauria costat molt pocs diners i els pantalons sense estar d'oferta, la meitat.
Escurçar i estrenyer els 2 pantalons 60 anys enrere no m'hauria costat ni cinc, a totes les cases, o a la majoria hi havia una SINGER (màquina de cosir) que alguna mare o iaia feien anar com si res. El que no sé, és quan costàven 60 anys enrere uns texans, no massa, diria, si ho comparem amb avui. 

Els primers els vaig tenir amb 12 anys, ho recordo per què els duiem a la platja a mullar-los i deixar-los assecar al sol per què envellissin, el que després s'en va dir: rentats a la pedra, que anys ençà èrem pobres, però avançats als temps, car tamb els acabàvem portant estripats, no per gust, sinó per la consequència pròpia del desgast. 

O sia que en el pas de la postguerra, a la recuperació de les llibertats i entrar en l'euro, hem perdut, bous, esquelles i molts llençols de la bugada, fins i tot les llibertats recuperades a ran de la mort del dictador.

SHARE THIS

6 comentaris:

  1. Justa la fusta .
    Así mismito...

    ResponElimina
  2. Si aprens a cosir a màquina i et compres una màquina de cosir, que n'hi ha de molts preus, et pots escurçar tu mateix els texans i no et costarà ni cinc, abans les dones feien de tot, certament. Jo odiava escurçar res però ho havia de fer. Escurçar texans i canviar cremalleres és quelcom molt emprenyador, per això si cal pago a gust.

    El problema és que la confecció s'ha pagat sempre molt malament, per això hi ha roba tan barata, els texans una mica presentables abans eren cars per a les nostres economies, en teníem us i gràcies.

    Durant uns anys anàvem a comprar texans una mica presentables en un lloc per a iniciats per allà la Plaça de la Llana, fins i tot et deien que un cop rentats els hi tornessis a portar i te'ls escurçaven de franc.

    El que passa és que abans semblava 'normal' que les dones féssim tants oficis, quan ho deixen de fer les dones no els fa ningú... de franc, és clar.

    ResponElimina
  3. Avui hi ha roba molt barata, encara que abans fos barata, relativament, la proporció entre guanys i despeses era molt alta i per això teníem molt poca roba, la majoria de la gent, i l'apedaçàvem i arranjàvem, per no parlar dels texans que eren 'de marca' com els famosos Levis. L'èxit dels texans encara em sorprèn, en una societat progre tan antiamericana, en general.

    ResponElimina
  4. Escurçar uns `pantalons et pot cosar 6 o 8, que s'ho cobren amb ganes,
    Quan als pantalons, de vailet, jo els portaba apedaçats i les sabates de sola de crep que es trencaba `per la meitat (la sola) pero mentyre aguantàven les sabates,. tira milles.
    La mare tenia una Wertheim. de màquina de cosir.

    ResponElimina
  5. El que vull dir és que eren feines no pagades, entretingudes, i que no em sembla malament que es cobri això i que s'hi guanyin algun euro, ningú no protesta del que cobren per feines semblants els paletes o electricistes mediocres o xapusses.

    Si tan senzill és i tan barat hauria de ser que cadascú s'espavili.

    Les feines 'de dones' sempre estan mal valorades

    ResponElimina
  6. A la confecció la majoria han estat sempre dones, aqui o a la Xina, on rercordo un poble en que vaig estar fa anys que s'hi havia d'anar per una pista forestal, allí al mig, a la plaça entre cxanalla iaies ki gallines, sota uns tendals pel sol, cosien i feien samarretes o camises a preu de no res, cobrant no res, i les baixaven en barcasses pel riu fins a un polígon enorme que hi havia a les afores de l'encara colonia de Hong Kong.
    Les samarretes estampades i tot sortien FOB Barcelona a 80 pessetes i fer-les aqui en costaba 200,
    El pitjor però són els barcos en aigues internacionals on hi tenen esclaves cosint 18 hores diàries 365 dies l'any a canvi nomès de menjar, o les ciutats fàbriques on posen xarxes als edificis per evitar els suicidis, aquest és el miracl3e Xinès, l'explotació salvatge de la gent, i tot per que els nostres nens portin el més cool en samarretes o bambes a preu econòmic. No és un miracle, és pura explotació d'humans. Els animals tenen més drets que les persones a molts llocs d'aquest món de mones.

    ResponElimina