La que he anomenat «la xerrada més fascinant de la història» al títol va tenir lloc durant el 78é Congrés Anual de l'Associació d'Uròlegs Americans que es va celebrar a Las Vegas, Nevada, el dilluns 18 d'abril de 1983. La conferència va ser impartida pel professor Giles Brindley, neurofisiòleg britànic convidat al simposi de la Societat de Urodinàmica en el marc d'aquest congrés.

Brindley, a més d'un excel·lent atleta i un meritori músic i compositor, gaudia de bona reputació com a científic. Va dissenyar les primeres pròtesis per a la visió en els seixanta. Un prototip va ser provat en quatre persones cegues i els va proporcionar algunes sensacions visuals bàsiques, però a causa de la limitada tecnologia de miniaturització de l'època, molt allunyada dels nostres circuits impresos, l'invent era massa gran, poc pràctic i no va tenir un major desenvolupament. També va dissenyar i va fabricar aparells estimuladors dels nervis de la regió del sacre per aconseguir recuperar el control de la bufeta urinària en pacients paraplègics i fins i tot va inventar un nou tipus d'instrument musical, el «fagot lògic», un aparell sonor controlat per ordinador.

El dia anterior a la famosa conferència de la qual després parlaré, Brindley havia impartit al congrés una xerrada sobre els beneficis de l'estimulació rectal per millorar les ereccions. Els assistents s'havien mostrat escèptics sobre els resultats de la seva proposta, per la qual cosa potser va haver de pensar que per la seva següent conferència, un tractament farmacològic contra la disfunció erèctil, necessitava alguna cosa realment convincent. 
El que segueix és una barreja entre els records de Laurence Klotz, un dels assistents a la xerrada de Brindley, que ho va explicar en BJU International, la revista oficial dels uròlegs britànics, i un editorial publicat al Journal of Sexual Medicine per Irwin Goldstein, també present a la conferència.

Klotz explica que s'havia trobat amb Brindley a l'ascensor de l'hotel on tenien lloc les ponències i s'havia sorprès per la seva roba informal, una mena de xandall. Encara que sabia que li agradava molt córrer, no era l'habitual presentar-se així en un congrés mèdic, on els ponents solen cuidar el seu aspecte. Brindley portava també una caixa de cigars amb diapositives que es va posar a revisar en aquell ascensor ple de gent. En començar la sessió, el professor, encara amb el seu xandall blau, va ser presentat a l'audiència com un fisiòleg-neuropsiquiatre amb interessos molt amplis en la seva investigació. Aquell matí parlaria sobre «Teràpia vasoactiva en la disfunció erèctil».

Segons els presents, Brindley va començar la seva lectura sense molt aplom i va indicar que tenia la hipòtesi que la injecció d'agents vasoactius en el cos del penis podria induir la seva erecció. No tenint accés a un model animal apropiat i coneixedor de la llarga tradició mèdica d'usar-se un a si mateix com a subjecte de l'experimentació, va començar -va explicar a l'audiència- una sèrie d'experiments injectant en el seu penis diversos agents vasoactius com la papaverina, la fentolamina, la fenoxibenzamina i altres. La seva conferència, basada en aquelles diapositives de l'ascensor, consistia en una sèrie de fotografies de penis en diversos estats de tumescència després de la injecció de diverses dosis d'aquestes substàncies químiques. Per a sorpresa de tots i aversió de la majoria, Brindley va aclarir que les imatges que estaven veient corresponien al seu propi penis en diferents estats de turgència després dels diferents experiments.

Després de veure unes trenta diapositives d'aquest tipus no hi havia dubte que, almenys en el cas del professor Brindley, la teràpia era eficaç. Un altre metge, Arnold Belker, li va comentar que un dels fàrmacs que s'havia injectat, la fenoxibenzamina, no estava aprovada per la FDA perquè causava tumors en animals de laboratori, de manera que a la sala es van produir rialles i xiuxiuejos sobre si el penis d'Brindley desenvoluparia un càncer o simplement se li cauria.

La xerrada va continuar. Per descomptat, ha reconegut el professor Brindley davant l'audiència, un no podia excloure que l'autoestimulació eròtica podria haver jugat un paper significatiu per a assolir les ereccions recollides en les diapositives. Per llavors molts dels assistents s'havien fixat que hi havia un bony sospitós en els pantalons de xandall. Brindley va exposar que, en la seva opinió, ningú trobaria l'experiència de donar una xerrada científica a una gran audiència com una cosa eròticament estimulant o que induís una erecció. Ell, per tant, s'havia injectat amb papaverina a l'habitació del seu hotel abans d'anar a fer la conferència i s'havia posat deliberadament robes àmplies perquè fos possible mostrar els resultats.

Es va apartar del faristol dels ponents i va cenyir els seus amplis pantalons al voltant dels seus genitals en un intent de fer més palesa la seva erecció. A continuació es va moure per l'estrada convidant a algun dels presents a que toqués allò perquè comprovessin que no es tractava d'un implant o un postís, cosa per a la que no hi va haver voluntaris. Segueix així la descripció d'un dels testimonis:

En aquest punt jo, i crec que tots els altres en la sala, estàvem atònits. No podia creure el que estava succeint a l'escenari. Però el professor Brindley no estava satisfet. Va mirar a baix escèpticament i va dir sacsejant el seu cap: «Malauradament, això no mostra els resultats amb prou claredat». Llavors es va abaixar els pantalons i els calçotets revelant un penis llarg i prim en clara erecció. No se sentia un so a la sala. Tothom havia deixat de respirar.

Brindley es va quedar quiet, com si medités el seu següent moviment, i va dir amb gravetat: «M'agradaria donar a l'audiència l'oportunitat de confirmar el grau de tumescència». Amb els calçotets pels genolls va baixar les escales caminant com un pingüí i es va aproximar, per al seu horror, a la primera fila de butaques, on estaven asseguts uns quants uròlegs i les seves esposes. Segons s'aproximava, amb la seva erecció tentinejant davant d'ell, quatre o cinc dones en les primeres files van aixecar els braços alhora i van cridar. La sala, amb centenars de metges i els seus acompanyants va esclatar, i no a causa dels aplaudiments sinó a les expressions d'estupor i embaràs, quan no de pànic. Bob Krane, un altre dels metges assistents, explicava que havia animat a la seva esposa Bambi a anar a les xerrades per mantenir-la allunyada de les taules del casino i les botigues de l'hotel, però que després d'aquell episodi no va aconseguir que deixés la sala on es celebrava el simposi ni per un moment.

Els crits van semblar impressionar al professor Brindley qui, ràpidament, va pujar els pantalons, va tornar al faristol i va acabar la seva conferència. L'audiència es va dispersar en un estat de confusió atònita. Els botons de l'hotel s'oferien a comentar la xerrada a tot aquell que se l'hagués perdut. La resta és història. L'article del professor Brindley, signat només per ell, comunicant els seus resultats va ser publicat uns sis mesos més tard. La injecció de Brindley va revolucionar el tractament de la impotència que fins llavors només disposava d'un fluix tractament amb iohimbina, descrita com un metge com «tan eficaç com una cullerada de mel» i d'aquestes pròtesis amb aspecte de tortura sadomasoquista que de vegades veiem en anuncis vintage i que afortunadament van millorar molt en el seu disseny i prestacions durant les següents dècades.

Sembla evident que Brindley era un bon científic, una mica excèntric, per descomptat, però que es va proposar a consciència que el seu descobriment no passés desapercebut, cosa que sens dubte va aconseguir. L'àmbit de la disfunció erèctil va disposar per primera vegada d'una eina amb resultats efectius i ràpids. Quedava el problema de la injecció en el penis, un procés no molt còmode per a la persona que ho fa i tampoc grat d'observar per a la seva parella. I aquí tornem a l'òxid nítric. Ja que la nostra petita molècula gasosa és capaç de relaxar els vasos sanguinis i fer que molta més sang acudeixi a aquesta regió, ¿per què no buscar alguna cosa semblant per portar més sang al penis i aconseguir una bona erecció? De fet, l'erecció durant l'excitació sexual està intervinguda per l'alliberament d'òxid nítric deixat anar per les terminacions nervioses properes als vasos sanguinis del penis. La relaxació d'aquests vasos sanguinis fa que s'acumuli sang en els sins venosos del cos cavernós i això és el que provoca l'erecció.

La resposta va arribar de la indústria farmacèutica. L'empresa Pfizer estava estudiant un nou medicament, el sildenafil, precisament per la hipertensió arterial i l'angina de pit. Els estudis de fase I dels assajos clínics van mostrar que el fàrmac tenia un benefici lleu sobre les angines, però que produïa notables ereccions. Pfizer ho va patentar el 1996 i ho va comercialitzar el 1998 per al seu ús en la disfunció erèctil sota el nom de Viagra. El medicament productor d'òxid nítric va ser un èxit instantani, com és ben sabut, i les vendes anuals poc després de sortir al mercat superaven als mil milions de dòlars. Posteriorment altres farmacèutiques van reaccionar i van oferir fàrmacs competidors, com el tadalafil (comercialitzat com Cialis) i el vardenafil (levitra). Els tres medicaments són inhibidors selectius de la fosfodiesterasa 5, amb la qual cosa eviten que es produeixi la degradació del GMP cíclic en el cos cavernós. Aquesta molècula, la producció augmenta per l'acció de l'òxid nítric, és la responsable de la dilatació dels vasos sanguinis.

josé ramón alonso - l'home que parlava amb els dofins
sbd - 05.07.2015