Dilluns: quarts de nou del vespre, rebo una trucada d'algú molt proper:

'X' S'ha suïcidat, s'ha tirat al tren.

No ho haguès pensat mai d'ella que ho fes, semblava tan forta, tant valenta, tan decidida anant per la vida, i menys de la manera que ho ha fet, era infermera, tenía mil maneres de solucionar el seu problema, el seu i prou, no el dels altres i menys el dels seus fills i exmarit. Un mal moment - diuen - se li debia girar el cervell, o possiblement ho havia pensat més d'una vegada i ahir va tirar pel dret en una decisió instantània.

Com a suïcida de guàrdia nomès se m'acut dir que ho entenc, jo mateix cada vegada que paso per algun pont alt tinc la temptació de llençar-mi, ho he pogut evitar fins ara, però qui em diu que un dia no se'm pot girar tambè el cervell... és tan fàcil, nomès és un instant i ja està. El problema rau en que aquesta acció soluciona nomès els problemes de qui la pren, però rere seu deixa un mal llegat, i en aquest cas als dos fills marcats per sempre per aquest fet, i qui no diu que el problema o problemes que l'han emprès a fer això no tenien solució. La sensació és de pena i tambè de rabia, per què no calia, no ha solucionat res....

..... a les noticies diuen que va ser un accident, que la va atropellar el tren mentre travessaba la via. Els trens atropellen massa gent massa sovint, i a vegades, com ahir, a gent estimada.


sbd - 20.10.15