Recordo que feia molt de fred aquella nit d'hivern en que es va morir el meu avi Joaquim. Quan jo era petita, sempre en feia molt de fred a l'hivern, les canonades es glaçaven i penjaven llàgrimes de gel de les teulades. La meva mare m'abrigava ben abrigada i amb el "pràctic" que només deixava veure els meus ulls, me n'anava cap a l'Escola.
Tothom anava arronsat pel carrer, caminant apressadament per entrar en calor i traient l'alè fumejant, com si fossin petits fabricants de boira.
Procurava sortir aviat, doncs en comptes d'agafar l'autobús del Martí, anava a peu. Així em guardava els vuitanta cèntims que valia, i me'ls gastava en caramels, encara que els dies que feia molt de fred, m'estimava més agafar-lo.
Quan jo era petita, hi havia molt pocs cotxes, només en tenien quatre rics, i la gent anava a peu o en bicicleta, atemorida pel fred. Alguns que es guanyaven un xic més bé la vida anaven amb moto. El meu oncle Lluís en tenia una amb "sidecar", tot un luxe.
Com que el meu avi estava malalt de feia temps, no sortia mai de casa. Amb l'àvia Maria, tenien un petit braser sota la tauleta on s'escalfaven tots dos contemplant com passava lentament l'hivern de les seves vides.
L'àvia era puntaire i mentre anava fent, ell, passava les hores mirant el carrer, amb la mirada perduda recordant la seva joventut, quan va anar a la guerra civil, i va lluitar amb els republicans a la batalla de l'Ebre.
Saps Helena - em deia - jo conduïa un camió rus, Katiuska li deien, i per la nit anàvem amb els llums apagats per tal que no ens veies l'enemic, transportant menjar i subministres per als soldats del front. No havia disparat mai cap tret - repetia sempre - però havia vist morir molta gent, massa, i massa joves - afegia compungit encara - i és que el records d'una guerra, no es poden oblidar mai, i menys una de tan cruel com la nostra; Es mataven entre germans, i, als pobles afloraven odis larvats durant anys, tots alhora, i tants i tants disbarats que es varen fer a ambdues bandes! Son molt difícils d'oblidar. T'ho dic tot això Helena - repetia incansable - perquè tu no ho oblidis tampoc, les guerres no s'han d'oblidar, potser és l'única manera que no es tornin a produir, encara que - afegia escèptic - no ho sé pas; de la manera com som els humans, de vegades tinc la sensació que només sabem fer el mal.
Aquestes i altres històries que adornava amb tota mena de detalls, jo, les escoltava embadalida.
Les guerres son terribles - afegía - però encara són pitjor les postguerres, sobretot si pertanys al bàndol dels vençuts, com és el meu cas, Saps? - repetia incansable - nosaltres defensàvem l'ordre establert, el govern legal de la nació i, malgrat aquest aspecte, com que vàrem perdre, resulta que desprès érem els dolents, quan en realitat ho eren els altres, els franquistes. Encara que a les guerres, Helena, no hi ha bons ni dolents, més aviat, víctimes a ambdós bàndols i els que, en guanyar, han escrit la historia, han decidit qui són els bons i qui els dolents.
Jo l'escoltava atentament, però últimament l'asma el cansava de seguida, les histories eren cada vegada més curtes i explicades amb més dificultats; s'ofegava i ja no podia continuar. Aleshores la meva mare el renyava, i ell no deia res, callava i tornava a deixar la mirada perduda en l'horitzó dels seus records. L'àvia Maria se'l mirava i movia el cap negativament, però no deia rés, mai deia rés, el cuidava com un nen, el mimava, el consentia. Sabia que li agradava la xocolata i malgrat que la meva mare no volia que en mengés, sovint n'hi donava d'amagat. Ell me'n donava un bocí tot somrient, mentre intercanviava amb mi una mirada de complicitat.
És el nostre secret - em deia - no li ho diguis pas a la teva mare - ja saps com és, ja saps com son totes les mares, però sempre m'ha agradat molt la xocolata, i estic segur que una cosa tan bona és impossible que faci mal a ningú.
En aquells temps, a principis dels seixanta, l'asma era un mal company de viatge. Els atacs que patia l'avi Joaquim, eren cada vegada més freqüents i, malgrat que la meva mare fent un esforç econòmic important - segons deia sovint - li havia aconseguit una bombona d'oxigen, empitjorava dia a dia.
Jo tenia tan sols dotze anys, i no en sabia res de la mort; El meu món, era l'escola i el carrer, i, malgrat que tot era gris, el meu entorn era de colors. La malaltia de l'avi, però, representava un punt de foscor dins d'aquest món, no ho acabava d'entendre això de la malaltia.
Un dijous al matí, en sortir de classe, Sor Teresa que era la monja que em donava les classes, m'estava esperant. Em va explicar que hi havia un lloc on anava la gent quan es moria i que allí tots eren feliços per sempre més. Que el meu avi segurament hi aniria aviat, però que no havia d'estar trista. Allí estarà més bé que aquí - em deia - allà on anirà estarà bé, no t'has de preocupar, i un dia, tu també seràs amb ell per sempre més.
Mentre ella parlava, feia el cor fort, però en sortir i tornar cap a casa, vaig començar a plorar desconsolada, tant, que una senyora gran, en veure'm tant atabalada, es va aturar al meu costat i em va preguntar què em passava.
Jo, malgrat la meva angoixa, li ho vaig explicar tot i aleshores, la senyora em va eixugar les llàgrimes amb el seu mocador i, donant-me un caramel, va dir:
- No ploris pel teu avi, tothom s'ha de morir, tard o d'hora, ell ja és gran i està malalt, però està ben cuidat, (pel que em dius) i quan arribi la seva hora se n'anirà, però mentre tu el recordis, no morirà mai, i el seu esperit t'acompanyarà sempre. Tant sols se'n va el cos, els records; els fets; aquelles petites coses, les que de veritat són importants, es mantenen vives mentre nosaltres així ho desitgem.
La dona se'n va anar, i jo em vaig quedar un xic més confortada. Llavors va ser quan et vaig tornar a trobar, tot just feia dues setmanes del casament de la tieta Enriqueta, però no t'havia tornat a veure més.
Tu venies de jugar a "joquei" i en veure'm tan atabalada et vas acostar.
- Hola! Què et passa? - vas preguntar-me -
- Què no et trobes bé?
- Sí! - vaig contestar-te - és el meu avi, i t'ho vaig explicar tot.
Tu, seriós, vas comentar que el teu d'avi, s'havia mort feia poc, però que a casa teva, llevat de tu mateix, ningú estava molt preocupat, perquè segons la teva mare donava molta feina i, ara que no hi era, com que es veu que tenia molts diners a la Caixa, el teu pare s'havia comprat un cotxe i no donava la sensació que el trobessin molt a faltar, ans al contrari, més aviat era evident que s'havien tret un pes de sobre.
- Teniu cotxe? - Et vaig preguntar sorpresa -
- Sí! - vas contestar-me ufanós -
- Doncs si que sou rics, - vaig afegir -
Tu, somrient, vas dir que potser un dia m'hi deixaries pujar, i que, allò que m'havies dit el dia del casament de la tieta Enriqueta, era de veritat, que jo era la noia més bonica que havia vist mai, i que aquest any, amb els seus pares anirien de vacances a Blanes, igual que nosaltres, ja que s'havien fet molt amics des del dia del casament. Allí ens podríem veure cada dia, anar a la platja, jugar i ser "nóvios d'estiu", com a una pel·lícula d'un senyor que es deia Berlanga, que havies vist al cine Cervantes.
I te'n vas anar somrient i dient-me adéu amb la mà, mentre jo restava quieta al bell mig de la Rambla, i ja no em recordava ni de l'avi ni de rés, tan sols contemplava la teva figura que s'allunyava lentament, Rambla amunt...
fragment de la novel·la "fins que cal dir-se adéu". - sbd - 24.10.2015
Procurava sortir aviat, doncs en comptes d'agafar l'autobús del Martí, anava a peu. Així em guardava els vuitanta cèntims que valia, i me'ls gastava en caramels, encara que els dies que feia molt de fred, m'estimava més agafar-lo.
Quan jo era petita, hi havia molt pocs cotxes, només en tenien quatre rics, i la gent anava a peu o en bicicleta, atemorida pel fred. Alguns que es guanyaven un xic més bé la vida anaven amb moto. El meu oncle Lluís en tenia una amb "sidecar", tot un luxe.
Com que el meu avi estava malalt de feia temps, no sortia mai de casa. Amb l'àvia Maria, tenien un petit braser sota la tauleta on s'escalfaven tots dos contemplant com passava lentament l'hivern de les seves vides.
L'àvia era puntaire i mentre anava fent, ell, passava les hores mirant el carrer, amb la mirada perduda recordant la seva joventut, quan va anar a la guerra civil, i va lluitar amb els republicans a la batalla de l'Ebre.
Saps Helena - em deia - jo conduïa un camió rus, Katiuska li deien, i per la nit anàvem amb els llums apagats per tal que no ens veies l'enemic, transportant menjar i subministres per als soldats del front. No havia disparat mai cap tret - repetia sempre - però havia vist morir molta gent, massa, i massa joves - afegia compungit encara - i és que el records d'una guerra, no es poden oblidar mai, i menys una de tan cruel com la nostra; Es mataven entre germans, i, als pobles afloraven odis larvats durant anys, tots alhora, i tants i tants disbarats que es varen fer a ambdues bandes! Son molt difícils d'oblidar. T'ho dic tot això Helena - repetia incansable - perquè tu no ho oblidis tampoc, les guerres no s'han d'oblidar, potser és l'única manera que no es tornin a produir, encara que - afegia escèptic - no ho sé pas; de la manera com som els humans, de vegades tinc la sensació que només sabem fer el mal.
Aquestes i altres històries que adornava amb tota mena de detalls, jo, les escoltava embadalida.
Les guerres son terribles - afegía - però encara són pitjor les postguerres, sobretot si pertanys al bàndol dels vençuts, com és el meu cas, Saps? - repetia incansable - nosaltres defensàvem l'ordre establert, el govern legal de la nació i, malgrat aquest aspecte, com que vàrem perdre, resulta que desprès érem els dolents, quan en realitat ho eren els altres, els franquistes. Encara que a les guerres, Helena, no hi ha bons ni dolents, més aviat, víctimes a ambdós bàndols i els que, en guanyar, han escrit la historia, han decidit qui són els bons i qui els dolents.
Jo l'escoltava atentament, però últimament l'asma el cansava de seguida, les histories eren cada vegada més curtes i explicades amb més dificultats; s'ofegava i ja no podia continuar. Aleshores la meva mare el renyava, i ell no deia res, callava i tornava a deixar la mirada perduda en l'horitzó dels seus records. L'àvia Maria se'l mirava i movia el cap negativament, però no deia rés, mai deia rés, el cuidava com un nen, el mimava, el consentia. Sabia que li agradava la xocolata i malgrat que la meva mare no volia que en mengés, sovint n'hi donava d'amagat. Ell me'n donava un bocí tot somrient, mentre intercanviava amb mi una mirada de complicitat.
És el nostre secret - em deia - no li ho diguis pas a la teva mare - ja saps com és, ja saps com son totes les mares, però sempre m'ha agradat molt la xocolata, i estic segur que una cosa tan bona és impossible que faci mal a ningú.
En aquells temps, a principis dels seixanta, l'asma era un mal company de viatge. Els atacs que patia l'avi Joaquim, eren cada vegada més freqüents i, malgrat que la meva mare fent un esforç econòmic important - segons deia sovint - li havia aconseguit una bombona d'oxigen, empitjorava dia a dia.
Jo tenia tan sols dotze anys, i no en sabia res de la mort; El meu món, era l'escola i el carrer, i, malgrat que tot era gris, el meu entorn era de colors. La malaltia de l'avi, però, representava un punt de foscor dins d'aquest món, no ho acabava d'entendre això de la malaltia.
Un dijous al matí, en sortir de classe, Sor Teresa que era la monja que em donava les classes, m'estava esperant. Em va explicar que hi havia un lloc on anava la gent quan es moria i que allí tots eren feliços per sempre més. Que el meu avi segurament hi aniria aviat, però que no havia d'estar trista. Allí estarà més bé que aquí - em deia - allà on anirà estarà bé, no t'has de preocupar, i un dia, tu també seràs amb ell per sempre més.
Mentre ella parlava, feia el cor fort, però en sortir i tornar cap a casa, vaig començar a plorar desconsolada, tant, que una senyora gran, en veure'm tant atabalada, es va aturar al meu costat i em va preguntar què em passava.
Jo, malgrat la meva angoixa, li ho vaig explicar tot i aleshores, la senyora em va eixugar les llàgrimes amb el seu mocador i, donant-me un caramel, va dir:
- No ploris pel teu avi, tothom s'ha de morir, tard o d'hora, ell ja és gran i està malalt, però està ben cuidat, (pel que em dius) i quan arribi la seva hora se n'anirà, però mentre tu el recordis, no morirà mai, i el seu esperit t'acompanyarà sempre. Tant sols se'n va el cos, els records; els fets; aquelles petites coses, les que de veritat són importants, es mantenen vives mentre nosaltres així ho desitgem.
La dona se'n va anar, i jo em vaig quedar un xic més confortada. Llavors va ser quan et vaig tornar a trobar, tot just feia dues setmanes del casament de la tieta Enriqueta, però no t'havia tornat a veure més.
Tu venies de jugar a "joquei" i en veure'm tan atabalada et vas acostar.
- Hola! Què et passa? - vas preguntar-me -
- Què no et trobes bé?
- Sí! - vaig contestar-te - és el meu avi, i t'ho vaig explicar tot.
Tu, seriós, vas comentar que el teu d'avi, s'havia mort feia poc, però que a casa teva, llevat de tu mateix, ningú estava molt preocupat, perquè segons la teva mare donava molta feina i, ara que no hi era, com que es veu que tenia molts diners a la Caixa, el teu pare s'havia comprat un cotxe i no donava la sensació que el trobessin molt a faltar, ans al contrari, més aviat era evident que s'havien tret un pes de sobre.
- Teniu cotxe? - Et vaig preguntar sorpresa -
- Sí! - vas contestar-me ufanós -
- Doncs si que sou rics, - vaig afegir -
Tu, somrient, vas dir que potser un dia m'hi deixaries pujar, i que, allò que m'havies dit el dia del casament de la tieta Enriqueta, era de veritat, que jo era la noia més bonica que havia vist mai, i que aquest any, amb els seus pares anirien de vacances a Blanes, igual que nosaltres, ja que s'havien fet molt amics des del dia del casament. Allí ens podríem veure cada dia, anar a la platja, jugar i ser "nóvios d'estiu", com a una pel·lícula d'un senyor que es deia Berlanga, que havies vist al cine Cervantes.
I te'n vas anar somrient i dient-me adéu amb la mà, mentre jo restava quieta al bell mig de la Rambla, i ja no em recordava ni de l'avi ni de rés, tan sols contemplava la teva figura que s'allunyava lentament, Rambla amunt...
fragment de la novel·la "fins que cal dir-se adéu". - sbd - 24.10.2015
Me gustó mucho el estilo en el que ha sido escrito.
ResponEliminaPor cierto, a mi mejer también, la ha leído y le gustó
Una abraçada
gràcies Miquel, les anécdotes de l'avi de fet eren del pare, de quan la guerra....
ResponElimina