Succeeix a vegades que un troba un poema, o el poema el troba a un, que mai se sap, i aquest poema li causa una profunda impressió. És aquest el cas d'aquesta monja a l'òmnibus de Juan Gelman, el poeta argentí mort a Mèxic el gener de l'any passat. Fixeu-vos com i quan es pot dir, insinuar en poques paraules, és la màgia dels grans poetes, aquesta capacitat de comunicar des de la brevetat. l'estalvi de paraules, aquí ni en sobren ni en falten, en aquest poema hi ha les paraules justes. 

"Juan Gelman (Buenos Aires 3 de maig de 1930 - Mèxic, DF, 14 de gener de 2014) va ser un prestigiós poeta argentí. Escriptor des de la seva infantesa, es va exercir com a periodista, traductor, i militant en organitzacions guerrilleres. Exiliat durant la dictadura militar iniciada el 1976, va retornar a l'Argentina el 1988 encara es va radicar a Mèxic. Bona part de la seva vida i obra literària es van veure signades pel segrest i desaparició dels seus fills i la recerca de la seva néta nascuda en captivitat. Va ser el quart argentí guardonat amb el Premi Miguel de Cervantes, després de Jorge Luis Borges, Ernesto Sabato i Adolfo Bioy Casares. Se'l considera un dels grans poetes contemporanis de parla hispana, i un «expressionista del dolor». A la seva mort, la Presidència de la Nació Argentina va decretar tres dies de dol nacional."












Entre homes i paquets, diaris envellits,
cares seques, suors, galtes amb rancúnia,
embolicada en el silenci de la seva caputxa pàl·lida
la núvia de déu viatja amb Crist
sobre els pits que a ningú van donar de menjar.
. . .


Entre hombres y paquetes, diarios envejecidos, 
caras secas, sudores, mejillas con rencor, 
envuelta en el silencio de su capucha pálida 
la novia de dios viaja con Cristo 
sobre los pechos que a nadie dieron de comer.

"Monja en el omnibús", de Juan Gelman
en Velorio del solo, 1961