About Me

10/10/15

UNA BELLA PEL·LÍCULA


Sobre quina consciència no pesa un crim? -va preguntar el baró d'Ormesan-. Per la meva banda, ja no em prenc la molèstia de comptar-los. N'he comès alguns que em van produir diners, i si avui no sóc milionari, he de culpar més aviat als meus apetits que als meus escrúpols.
L'any 1901, en unió d'uns amics, vaig fundar la Companyia Internacional Cinematographic, a la que per abreujar anomenarem CIC. El nostre propòsit era produir una pel·lícula de gran interès i passar-la després en els cinematògrafs de les principals ciutats d'Europa i Amèrica. El nostre programa estava ben traçat. Gràcies a la indiscreció d'un dels domèstics, vam poder obtenir una escena interessantíssima que representava al president de la República, en moments en que s'aixecava del llit. Seguint idèntic procediment, també vam aconseguir la filmació del naixement del príncep d'Albània. En una altra oportunitat, després de comprar a preu d'or la complicitat d'alguns funcionaris del Soldà, vam poder fixar per sempre la impressionant tragèdia del gran visir MalekPacha, qui, després dels punyents adéus a les seves esposes i fills, va beure, per ordre del seu amo i senyor, el funest cafè a la terrassa de la seva residència de Pera.
Només ens faltava la representació d'un crim. Però, dissortadament, no és fàcil conèixer amb anticipació l'hora d'un atracament i és molt rar que els criminals actuin obertament.
Desesperant d'aconseguir per mitjans lícits l'espectacle d'un atemptat, vam decidir organitzar-lo pel nostre compte en una casa que vam llogar a Auteuil a aquests efectes. Primerament havíem pensat contractar actors per a un simulacre d'aquest crim que ens faltava, però, a part que amb això haguéssim enganyat als nostres futurs espectadors en oferir-los escenes falses, habituats com estàvem a no cinematografiar més que la realitat, no podíem satisfer-los amb un simple joc teatral per perfecte que fos. 
Arribarem així a la conclusió de fer-ho a sorts, per establir qui d'entre nosaltres havia de juramentarse i cometre el crim que la nostra càmera registraria. Més aquesta va ser una perspectiva ingrata per a tothom. Després de tot, érem una societat constituïda per persones de bé i ningú prenia a broma això de perdre l'honor ni fins i tot per a fins comercials.
Una nit vam decidir emboscar-nos en la cantonada d'un carrer desert, molt a prop de la vila que haviem llogat. Érem sis i tots anàvem armats amb revòlvers. Va passar una parella: un home i una dona joves, la elegància molt rebuscada ens va semblar a propòsit per condicionar els elements més interessants d'un crim passional. Silenciosos, ens abraonarem sobre la parella i amordassantlos els vam conduir a la casa. Allà els vam deixar sota la cura d'un del nostre grup, tornant a la nostra posició. 
Un senyor de patilles blanques amb esmòquing va aparèixer al carrer; sortirem a trobar-lo i l'arrossegarem a la casa malgrat la seva resistència. La lluentor dels nostres revòlvers va donar raó del seu coratge i dels seus crits.
El nostre fotògraf va preparar la seva càmera, va il·luminar la sala convenientment i es va disposar a registrar el crim. Quatre dels nostres es van col·locar al costat del fotògraf apuntant amb les armes als captius.
La jove parella estava encara esvaïda. Els despullarem amb atencions commovedores: varem desposseir a la noia de la faldilla i la cotilla, deixant al jove en cos de camisa. Adreçant-me al senyor de esmòquing, li vaig dir:
-Senyor: Ni els meus amics ni jo li desitgem a vostè cap mal. Però li exigim, sota pena de mort, que assassini, amb aquest punyal que llanço als seus peus, a aquest home i a aquesta dona. Abans de res, vostè tractarà que retornin del seu desmai; vagi amb compte que no l'estrangulin. Com estan desarmats, no hi ha cap dubte que vostè aconseguirà el seu propòsit.
-Senyor -va respondre educadament el futur assassí- no tinc més remei que cedir davant la violència. Vostè ha pres totes les resolucions i no desitjo en el més mínim modificar una decisió el motiu no se m'apareix clarament; vaig a demanar-li una gràcia, només una: permeteu-me cobrir-me el rostre.
Ens vam consultar i resoldre que era millor així, tant per a ell com per a nosaltres. Vaig col·locar sobre la cara de l'home un mocador en el qual prèviament havíem obert dos orificis al lloc dels ulls, i l'individu va començar la seva tasca.
Va colpejar al jove a les mans. El nostre aparell fotogràfic va començar a funcionar, registrant aquella lúgubre escena. Amb el punyal va donar unes punxades al braç de la seva víctima. Aquesta es va posar ràpidament dempeus, saltant, amb una força duplicada per l'espant, sobre l'esquena del seu agressor. La noia va tornar en si del seu esvaniment i va acudir en auxili del seu amic. Va ser la primera a caure, ferida al cor. Després l'escena es va concentrar en el jove, que es va abatre d'una ferida a la gola. L'assassí va fer les coses bé. El mocador que li cobria la cara no s'havia mogut durant la lluita, i el va conservar posat tot el temps que la càmera va funcionar.
-¿Estan Vostès conformes? -ens va preguntar-. Puc ara arreglar-me una mica?

El felicitarem per la seva tasca. Es va rentar les mans, es va pentinar, raspallant després el vestit. Immediatament, la càmera es va aturar.


FIN

Una bella película
[Minicuento. Texto completo.]
Guillaume Apollinaire
del blog ciudadseva.com


SHARE THIS

1 comentari:

About Me