Vaig tornar a casa a la matinada, caient-me de son. A l'entrar, estaba tot fosc. Per no despertar a ningú vaig avançar de puntetes i vaig arribar a l'escala de cargol que conduïa a la meva habitació. Tot just vaig posar el peu al primer graó vaig dubtar de si aquesta era la meva casa o una casa idèntica a la meva. I mentre pujava vaig témer que un altre noi, igual a jo, estigués dormint a la meva habitació i per ventura soimant-me en l'acte mateix de pujar per l'escala de cargol. Vaig donar l'última volta, vaig obrir la porta i allà estava ell, o jo, tot il·luminat de Lluna, assegut al llit, amb els ulls ben oberts. Ens vam quedar un instant mirant-nos de fit a fit. Ens vam somriure. Vaig sentir que el somriure d'ell era la que també em pesava a la boca: com en un mirall, un dels dos era fal·laç. «Qui somia amb qui?», Va exclamar un de nosaltres, o potser tots dos simultàniament. En aquest moment vam sentir soroll de passos a l'escala de cargol: d'un salt ens vam ficar un dins l'altre i així fosos ens vam posar a somiar al què venia pujant, que era jo una altra vegada.
FI
Espiral
[Conte. Text complet.]
Enrique Anderson Imbert
ciudadseva.com
Desdoblamientos...
ResponElimina