L'obediència és la mort. Cada instant en què l'home se sotmet a una voluntat estranya és un instant arrencat a la seva pròpia vida. Quan l'individu es veu obligat a efectuar un pacte contrari al seu desig o es veu impedit per actuar d'acord amb la seva necessitat, deixa de viure la seva pròpia vida i, mentre que el que mana augmenta el seu poder vital gràcies a la força dels que se li sotmeten, aquell que obeeix s'aniquila, es veu absorbit per una personalitat estranya; ja no és més que força mecànica, eina al servei de l'amo.

 Quan es tracta de l'autoritat exercida per un home sobre altres homes, per un sobirà dèspota sobre els seus súbdits, per un patró sobre els seus obrers, per un senyor sobre els seus criats, de seguida es comprèn que aquesta personalitat empra la vida dels que se li sotmeten per donar satisfacció als seus plaers, a les seves necessitats o als seus interessos: o sigui, per a l'embelliment i l'ampliació de la seva pròpia vida en prejudici de la dels altres.

De la obediencia - Alexandra David-Neel - del blog arrezafe

interessant el comentari que ha deixat Piedra:

 "Tot això forma part del passat i està superat. Ara l'individu no és forçat, és enganyat perquè actuï de la manera que l'amo o el sistema desitja que ho faci, però de manera que sembli que ha estat una elecció personal i lliure, és extraordinari! som esclaus feliços de poder-ho ser i lluitem per que ens permetin seguir sent-ho."

 I jo afegiría: per fi estimem al gran germà.