Els usuaris que disposin d'un 'smartphone' amb sistema Android i ulleres de realitat virtual podran disfrutar d'una experiència immersiva al més semblant al que viuran els més de 95.000 visitants que s'esperen que visitin el congrés MXC aquest any. 
En certa manera a TV3 o TVE ja fa temps que emeten en realitat virtual, sobretot els telenoticies. Dit això, que d'aci a un temps anirem tots amb ulleres de realitat virtual, tindrem un drone com qui té un animal de compania, i un telèfon mòbil amb que ho farem tot fins i tot trucar o rebre trucades, és inevitable o gairebè. És el progrés i tot això sembla imparable, tardarem més o menys temps, però la majoria anirem a parar ací, ens agradi o no, ens crean la necessitat o ens obliguen a tenir-la i d'això en saben un munt.

A casa, quan venen les nenes un cop cada quinze dies a sopar, els hi agrada molt mirar fotos antigues, de quan elles eren petites, d'abans o de molt abans, cosa que a mi no m'abelleix gaire fer-ho, potser per què hi surt massa gent que ja ha traspassat. 
Però, aquests records fotogràfics fins i tot en sepia de temps passats, amb totes aquestes noves tecnologíes deixaràn d'existir en el temps, i en consequencia, tots els records del passat quedaràn en algún núvol, mentre aquests aguantin l'allau d'informació que els satura.
Tornant a la realitat virtual, francament, ja m'agafa gran, la meva realitat real ja m'omple, es tracte de sortir, caminar, passejar, veure, olorar, escoltar el teu entorn, el teu paisatge, xerrar amb la gent.
El més curiós és que tots aquests avenços tecnològics, el que fan és aïllar a la gent en el seu món interior, enclaustrar-los, i això no m'agrada gens ni crec que sigui bó, s'ha de sortir al carrer, parlar cara a cara, mirar-se als ulls, tocar-se....., comunicarse, vaja, pero visualment, no a través de guasaps o ulleres de realitat virtual. O així m'ho sembla a mi.