L'ancià senyor Scrooge no aconseguia dormir. El turmentaven tota classe de pensaments estranys, cosa a la qual no estava acostumat. Era com si una bossa d'idees, guardada intacta durant setanta-cinc anys hagués rebentat de sobte.
L'ancià senyor Scrouge donava voltes al llit. Al ritme dels seus moviments, les imatges sorgien davant els seus ulls oberts. Passava revista, una per una, a totes les persones amb les que s'havia relacionat al llarg de la seva existència, sense haver aconseguit mai fer-se un sol amic. Tornava a veure les cares de les dones amb les que mai va voler mantenir una relació íntima, per por de perdre el seu preciós i petit confort. Recordava al captaire al qual havia refusat un tros de pa, al cec, perdut en el centre de la calçada, al qual deliberadament havia fingit no veure. Va ofegar un sanglot.
Va tenir de sobte tant fred que es va estremir. Es va embolicar en les mantes i va introduir el cap en el seu interior per reconfortar-se amb el seu propi calor. Les dotze campanades de la mitjanit van arribar a ell, esmorteïdes per l'espès teixit de llana. Després li va semblar sentir que algú cridava.
Va retirar les mantes bruscament i va escoltar amb la màxima atenció. No s'havia equivocat.
Una veu que s'afeblia ràpidament va cridar encara diverses vegades: «Auxili!»

 El senyor Scrouge vivia en un apartament situat al costat del riu. La veu provenia, sens dubte, d'un desgraciat caigut al Sena.
Sense fer cas al fred que feia tremolar els seus ressecs membres, es va posar precipitadament el batí i les sabatilles i es va precipitar a l'exterior. Va travessar la calçada i recolzat en el parapet va escrutar l'aigua negra. Un home, com agafat en un parany de líquid viscós, es debatia dèbilment.

 «Sóc vell -es va dir el senyor Scrouge-. Què puc esperar ja de la vida? Si salvo a aquest home que s'està ofegant, obtindré més satisfaccions que les que puguin donar-me alguns anys de vida miserable.»

 Va franquejar valentament el parapet i es va llançar a l'aigua.

 Se'n va anar al fons, perquè tenia un cor de pedra. (i no sabia nedar)










BUENA ACCIÓN
(cuento)
Roland Topor (Francia, 1938-1997)