"La mort se la va endur massa aviat, amb només 45 anys, estroncant una carrera que encara havia d'oferir grans coses. Amb tot, Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998) va tenir temps de deixar alguns versos que ja són part de la història de la poesia catalana, llibres i poemes que van més enllà del tèrbol atzur de "ser tres voltes rebel" i que mostren una escriptora de petja fonamental... en la literatura d'avui en dia. Assumida com a referent, l'adéu prematur va deixar els lectors sense totes aquelles pàgines que no va tenir temps d'escriure.

Tot i la publicació recent de diverses novetats editorials, com El senyal de la pèrdua (Empúries, 2014) –un dietari centrat en l'experiència de la malaltia i escrit des d'una extrema lucidesa–, Marçal encara és una gran desconeguda, plena d'enigmes i lectures esbiaixades de l'obra i de les vivències que la van fer tal com era. Per omplir aquest buit, fa uns dies es presentava el projecte de la primera biografia sobre l'autora, que escriurà la investigadora i crítica literària Lluïsa Julià, possiblement qui millor coneix el corpus literari i vital de l'autora."

No és ni més ni menys coneguda que la majoria de poetes del país, un país que possiblement sigui el que té més poetes per vers al quadrat del món. A vegades jo havia dit que a Catalunya nomès hi havia tres poetes coneguts: en Miquel, en Martí i en Pol, i la resta restàven ignorats. O és que Vinyoli és conegut per a la gent, o altres poetes tant homes com dones que romanen ignorats perduts en l'oblit dels seus poemes. Suposo que ha de ser així, o que així, - malauradament - és.

 

Avui les fades i les bruixes s'estimen  

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

aqui trobareu més poemes de Maria Mercé Marçal