Un taxista em va conduir una vegada d'una ciutat a una altra distant més de 70 quilòmetres per agafar un tren al volant d'un gran Mercedes, - explica Rosa Maria Artal -. Durant el camí em va explicar amb profusió de detalls i una certa dosi de suspens la seva teoria sobre la Cultura de la Riquesa. El resumeixo. Ell preferia ajuntar-se amb els rics perquè "quan queien per un pendent" deixaven anar monedes de les seves butxaques. "Els pobres no porten res, és millor acostar-se a qui té". El xofer aspirava doncs a recollir la xavalla que els rics perdien. Ho he recordat molt aquests dies. Ara veuràn per què.

Mentre en altres països, a ran dels Papers de Panama s'ha obert un debat seriós i profund. Aquesta Espanya nostra, sumida en una corrupció escandalosa, ni tan sols ha obert aquest debat amb serietat. Els mitjans continuen "amb les seves coses" i entre els pocs que s'animen a opinar trobem sobretot la disculpa als evasors. El manual mana, primer, menysprear el periodisme d'investigació, veure-li fosques intencions, i després treure la llança per defensar, per exemple, als Borbó a Panamà com fan a ABC. "Va ser ETA", marededéu!. Però ningú mana no pagar al país de residència, del que s'usen des dels seus serveis a les seves voreres que és imatge ben visual. Pilar de Borbó, germana de Joan Carles I, ha pagat per aquesta fortuna offshore 150 euros anuals durant 40 anys. Pobreta. Hem de recordar aquests dies que els ciutadans amb minúscula fem la Declaració de la Renda.

L'onada de comprensió s'estén. L'ultraliberalisme en voga arriba a parlar -i signar-conceptes com "terrorisme fiscal" o "infern fiscal". I aquesta gent simpàtiques l'espectacle inspiren una certa propietat, sempre que siguin de dretes, que això ajuda. La pinya es recolza entre si, com les famílies de sang o diners. És curiós veure a més el fàcilment que alguns es deixen "atrapar en la cultura de la riquesa". Borja Thyssen, un dels implicats segons la investigació del Consorci Internacional de Periodistes, es va trobar de sobte amb una pluja de milions per les noces de la seva mare. I ni així i sembla tenir prou. A la gàbia de la riquesa es produeix massa addicció a la cobdícia.

L'opacitat d'aquestes maniobres financeres no permet saber amb exactitud quants diners ens estan restant al bé comú: es parla del 20% del PIB mundial. El que sí es pot assegurar és que es tracta d'una quantitat que podria resoldre les necessitats de milions de persones. Propiciant una societat més equilibrada i més lliure. Menys excuses. Els grans evasors són gent dedicada a l'enginyeria financera preferentment, no és un drama que es vagin. Ens treuen més que ens donen, donada la seva influència offshore a la política pel que anem comprovant. De fet no és hàgim de témer que s'emportin els diners, és que ja se'ls han endut.

L'evasió fiscal és punible; l'elusió, no. Pot ser legal però a aquests immensos nivells no és ètica, ni justa i ha de ser treta de la llei, com cada vegada més veus decents demanen. Contra l'elit de la màfia: tractem a la riquesa offshore igual que als diners del terrorisme arriba a proposar a The Guardian/ eldiario.es Paul Mason, una de les veus potents del periodisme progressista. Perquè la desigualtat fiscal està a la base de la desigualtat en si, la que ha crescut exponencialment des que s'iniciés allò que van cridar crisi el 2008. En la que està marcant amb feresa la distància entre éssers humans "atrapats en la pobresa" i els que s'aprofiten de la seva riquesa per augmentar les seves prerrogatives. La que ens ofereix aquestes imatges de paorosa crueltat en aquesta Europa que té tants pous negres fiscals que netejar.

  • Així van morir altres cultures, altres imperis. Per renéixer, després de deixar molt dolor enrere. La diferència amb anteriors moments històrics és la reacció de les víctimes. A Islàndia van sortir al carrer i en 24 hores tenien fora al seu primer ministre evasor. A Espanya no. Aquesta societat capaç de sortir a manifestar-se per un equip de futbol o els concursants d'un programa banal de televisió roman indiferent a tot el que ens està passant. A aquesta reguitzell de noms que no han tributat com fem els altres. Als que han robat com si els diners públics fos un sac sense fons. Als que es burlen de tots amb les seves herències, els seus pares, fills, germans, cosins, secretaris ... o amb els seus comissaris de guàrdia presumiblement interposats. Als que s'empren a fons perquè res canviï furtant dades. Què més ha de fer el ministre Soria, el PP, els seus votants i els partits que li volen en governs per provocar una reacció?


Si l'enorme esforç d'investigar, els riscos diversos que es corren quan les informacions afecten poderosos, no troba resposta en els afectats, es deixarà de fer. L'apatia també treballa a favor dels privilegiats. "Si una revelació no provoca indignació, i els delinqüents no són castigats, va escriure Efimeros [Costas Efimeros, editor d'una web d'investigació grega]" llavors la constant revelació d'escàndols provoquen exactament l'efecte oposat: derrotisme, sensació de vulnerabilitat, acceptació fatalista del govern dels poderosos ", recollia Mason. I, així, les feridores corrupcions que ens sepulten porten camí de perpetuar-se, de créixer com no han deixat de fer-ho.

L'home que aspirava a recollir xavalla al peu del vessant hauria de saber que els rics no cauen per la muntanya i ni de bon tros deixen anar monedes. Si ens atenim als usuaris de Paradisos Fiscals, li trauran les seves a poc que es descuidi. La cartera completa. Però sobretot els que opinen com ell han de ser conscients que ens estan fent rodar a tots amb ells. Amb la seva insensibilitat, egoisme i insensatesa. I això en "la Cultura de la Riquesa" no passa. Per això van guanyant.

Rosa María Artal
EL DIARIO.ES