Com suportaríem la massa i la profunditat gastada de les obres i de les obres mestres, si uns esperits impertinents i deliciosos no haguessin afegit a la seva trama les franges d'un menyspreu subtil i de primaverals ironies? I com podríem suportar els codis, els costums, els paràgrafs del cor que la inèrcia i el benestar han superposat als vicis intel·ligents i fútils, si no existissin aquests éssers xalants el refinament del quals els col·loca juntament als cims i al marge de la societat? 
Cal estar agraïts a les civilitzacions que no han abusat del que és seriós, que han jugat amb els valors i que s'han delectat en engendrar-los i destruir-los. Es coneix fora de les civilitzacions grega i francesa una demostració més lúcidament festiva de l'elegant no res de les coses? El segle d'Alcibíades i el segle XVIII francès són dues fonts de consol. Mentre que no és fins al seu últim estat, fins a la dissolució de tot un sistema de creences i costums, quan les altres civilitzacions van poder gaudir de l'exercici alegre que dona un gust d'inutilitat a la vida. 
En plena maduresa, en plena possessió de les seves forces i del seu futur, aquests dos segles van conèixer el fàstic despreocupat de tot i permeable a tot. Hi ha millor símbol d'això que Madame Deffand, vella, cega i clarivident, que, tot i que execrava la vida, era agradosa però dels esbarjos de l'amargor? 
Ningú arriba tot d'una a la frivolitat. És un privilegi i un art; és la recerca del superficial per aquells que havent advertit la impossibilitat de tota certesa, han adquirit fàstic per ella; és la fugida lluny d'aquests abismes naturalment sense fons que no poden portar enlloc. 

Queden, però, les aparences: per què no elevar-les al nivell d'un estil? Això és el que permet definir tota època intel·ligent. S'arriba a concedir més prestigi a l'expressió que l'ànima que la sustenta, a la gràcia que a la intuïció; l'emoció mateixa es torna cortès. L'ésser lliurat a si mateix, sense cap prejudici d'elegància, és un monstre; no troba en si més que zones fosques, on ronden, imminents, el terror i la negació. Saber, amb tota la seva vitalitat, que un es mor i no poder ocultar-ho, és un acte de barbàrie. Tota filosofia sincera renega dels títols de la civilització, la funció consisteix a tamisar els nostres secrets i disfressar-los d'efectes buscats. Així, la frivolitat és l'antídot més eficaç contra el mal de ser el que s'és: gràcies a ella enganyem al món i dissimulem la inconveniència de les nostres profunditats. 
Sense els seus artificis, com no enrogir de tenir una ànima? Les nostres solituds a flor de pell, quin infern per els altres!. Però és sempre per a ells i de vegades per a nosaltres mateixos per a qui inventem les nostres aparences ... EM.Cioran