About Me

5/6/16

EM DIC ANNA


"Em dic Anna, tinc 96 anys i he mort en la més absoluta soledat" - Aquesta és la carta que podria haver escrit Anna, companya d'habitació de la meva mare a la residència en la qual vivia:

  • "Hola. Em dic Anna. Tinc 96 anys. He mort avui a les 3:30 de la matinada a la major i més absoluta soledat. Només la persona que comparteix amb mi l'habitació, també malalta terminal, també molt gran, m'acompanyava. porto diverses hores al llit; només una infermera, en veure el meu estat, ha donat l'avís perquè em vinguin a buscar.
  • Tant de temps dedicat als meus fills, al meu marit, als meus néts, treballant per al meu país ... i ningú m'ha agafat de la mà mentre m'anava, ningú ha plorat la meva pèrdua costat del meu llit i ningú em va a trobar a faltar. Potser en alguna cosa no vaig encertar, o potser, simplement, la vida és injusta amb la gent gran ... " - carta a el periódico.
RESPOSTA:
  • "Benvolguda Anna: No ets l'única, hi ha moltes Anna com tu, i més que n'hi haurà. Ets una vella i molestes, no aportes res i per això igual que de petita t'aparcaven a l'escola, ara has acabat el teu viatge aparcada en una trista i desoladora residència, que no sé perquè li diuen residència i no precementeri.
  • Saps Anna, això succeeix porquè així està organitzada aquesta societat, recordes allò del tant tens tant vals, doncs això, i poc has de tenir si t'han deixat morir sola. Saps Anna, no es tracta que l'encertessis o no, simplement eres vella i a ningú li interesabas, com succeeix amb la majoria de vells, aquesta nosa, aquest entrebanc tan molest i fins i tot poc decoratiu, amb les seves xacres, mals, pastilles i deteriorament, que dóna feina i molèsties, i la gent no vol a ningú que li doni feina i molèsties.
  • No has fet res malament, Anna, només has complert massa anys, i això en aquesta societat hedonista es paga amb la soledat, la soledat de qui havent complert amb totes les seves obligacions no rep cap compensació, la solitud exterior i interior, i és que és molt dificil saber quan un ha de morir-se, potser caldria saber escollir el moment, però com saber quin és el moment?

  • Descansa en pau, Ana ....


SHARE THIS

8 comentaris:

  1. SEMPRE MORIM SOLS...LO FOTUT ES VIURE ELS DARRES DIES SOLS.

    ResponElimina
  2. Leí la carta...y estoy de acuerdo contigo

    ResponElimina
  3. Com diu l'Oliva, sempre morim sols, perquè la por i la mort són intransferibles, però el greu, veritablement, és viure els darrers dies sol, i d'això no és pas l'Estat el més important dels responsables.

    ResponElimina
  4. ALS TRES: El meu pare no va morir sol, la meva mare tampoc, el fet de morir sol és pel que explico a l'escrit.

    ResponElimina
  5. Sí, sí. Ja ho he entès. Però jo no diria exactament que així està organitzada la nostra societat.

    Els meus pares tampoc van morir sols.

    ResponElimina
  6. Morir és un instant, no té cap importància. Veure venir sol la mort o esperar-la al costat d'indiferents... Ai!

    ResponElimina
    Respostes
    1. miquel, els morts que jo he vist morir no se n'han assabentat, potser en morir de vells, o estàven sedats o adormits en una espècie d'auto coma profund com el cas del pare. El problema de morirse és que és irreversible i inevitable, llevat que siguis Eduard Punset.
      Hi ha quelcom pitjor que és morir en vida, mica en mica, sola i deixada la ma de déu i la dels homes, com l'Anna de la carta.

      Elimina
  7. COM HA DE SER PELETERO, com ha de ser, i si pot ser, a casa, al lliy, que ñes on pertoca.

    ResponElimina

About Me