.

BLOCS D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ


EL MOCADOR


Aquest fragment de 'Fins que cal dir-se adèu' el vaig publicar fa un parell d'anys. Té a veure amb la meva arribada a Pamplona tres dies abans que acabessin els sanfermines, no era al 71 com a la novel·la, però si el 77, i em va impresionar profundament. No se si ara han canviat els sanfermines o hem canviat nosaltres en la manera de veurel's, però al 77, Pamplona era una festa. 

"Arribàrem a Pamplona un sis de Juliol del 71, ho recordes?, ambdós teníem vint i dos anys i, malgrat les reticències de la meva mare - eren altres temps -, finalment ens hi va deixar anar - això si - insistint fins l'avorriment en els seus consells i advertències: aneu en compte, vigileu, etc. etc.
Anàvem en el tren tota la colla de sempre. El viatge no se'ns va fer gens llarg malgrat la tardança en arribar, doncs en aquella època - almenys per a nosaltres que no havíem viatjat gaire - era tota una aventura anar de Sabadell a Pamplona amb tren, i sols! 

L'ambient durant el viatge, fou extraordinari; es respirava llibertat per tot arreu, encara que molta de la gent amb qui compartíem el vagó, aliens a les nostres dèries i imbuïts en la seva quotidianeitat, no crec pas que ens entenguessin. Però nosaltres, ai Lluís! nosaltres, Déu meu! Quin viatge! De fet, gairebé no en sabíem gran cosa del que havia passat realment tres anys enrere a Paris, però la rumorologia, encara que tardana pel control polític de la informació, anava esvalotada per tot arreu; estava explotant un temps nou, tot l'espectre del passat s'ensorrava i en l'aire només es respirava, s'olorava, la paraula llibertat.
En arribar a Pamplona, només baixar del tren vàrem tenir plena consciència de l'ambient que es respirava, del que representava estar al bell mig dels Sanfermines.
La ciutat estava curulla de gent, la majoria vestits amb la indumentària clàssica: pantalons i camisa blanca, faixa vermella i mocador també vermell al coll i molts nois amb boina. Carrers i places plens de jovenalla i altres no tan joves, amb un sol objectiu, passar-s'ho el més bé possible.
Bandes de música recorrien els carrers animant l'ambient i, en arribar a la plaça de l'Ajuntament, entràrem a una botiga on vas comprar-me un mocador. Encara recordo el nom de la botiga, Unzu.
- Perquè semblis una autèntica pamplonesa - em vas dir - i a partir d'aquí tot es va desbocar. Durant cinc dies vam comprendre el sentit exacte de la paraula LLIBERTAT amb majúscules. Menjar, beure, fumar, ballar, dormir poc a qualsevol lloc o parterre, era insuficient per reposar forces, però no ens importava: el dia i la nit eren una festa inacabable, enllaçàvem l'un amb l'altre dins d'una festa perpetua. Al tercer o quart dia, al capvespre érem a la plaça del Castell, i tu anaves amb un pet d'aquells "macos".
No recordo exactament què va passar, però em sembla recordar que tenia a veure amb uns "hippies" de Madrid, als que la policia municipal havia desallotjat d'unes barraques que, d'acord amb els seus propietaris utilitzaven per dormir, i ara vagaven perduts per la plaça sense saber ben bé on anar.
Tu, et vas enfilar a la glorieta que hi ha al bell mig de la plaça, i ens vas engegar un discurs anarco-llibertari, defensant-los, que, de fet, ningú va entendre, potser d'enterbolits que anàvem tots plegats, però com que vares començar a ballestrejar contra la policia municipal, la Guardia Civil, el Govern i tot el que portés gorra i es bellugués, vas triomfar. Encara ara, no entenc com no et van detenir. Suposo que, en veure que anaves tan torrat, decidiren deixar-te estar. De fet, la policia no estava gaire per la feina, la festa és el primer - devien pensar - a més, hi havia molts estrangers i no podien pas donar una mala imatge de la ciutat.
Ai! Lluís, que maco estaves d'anarquista torrat. Jo et veia com un déu, com un nou Durruti, del que m'havia parlat tantes vegades l'avi Joaquim, lluitant pels marginats i agafant les rendes de la llibertat per a tots nosaltres.
Finalment, quan et vas cansar de fer el beneit, et vas tombar allí mateix posant-te a clapar. La gent va anar marxant i, en quedar-nos sols, em vaig estirar al teu costat, i et vaig fer l'amor. Tu ni tant sols te'n vas adonar, però estic segura que aquell capvespre vàrem engendrar l'Helena. I quina manera més bonica de ser engendrada Lluís; Helena, la filla de l'amor i la llibertat, en mig de la follia de l'única festa “amb majúscules” que hi ha a tot el món.
Ens va despertar la frescor de la matinada, tu no recordaves res, i jo amb prou feines. Estàvem sols allí dalt de la glorieta, havia refrescat i abraçats varem marxar de la plaça... Pamplona enllà."



fragment recuperat de "fins que cal dir-se adéu".

4 comentaris :

  1. No se si ara han canviat els sanfermines o hem canviat nosaltres en la manera de veurel's,..."

    Lo último, FRANCESC, lo último.
    Ya sabes de la frase que tengo en la portada: Creemos que cambia el mundo y los que cambiamos somos nosotros.
    ¿ Qué ha cambiando de los sanfermines..La manera de correr ? no, se siguen corriendo delante de ellos
    Los toros ?...No, siguen teniendo cuernos y embisten
    La cantidad de gente ?, no siempre la ha habido y en sábado y domingo más
    El sistema del petardo ?...no, suena de la misma manera?
    Los nervios ?, no siempre están a flor de piel...
    Luego ....¿qué es lo que ha cambiado ?..nosotros, la forma de verlos , la edad, la experiencia, el darte cuenta de que no son lo que pensábamos que eran, y el saber de que no vale la pena jugarse algo tan sagrado como la vida haciendo un experimento que no lo merece.
    Y como en los sanfermines , todas las demás cosas que ahora ya, con el paso del tiempo, relativizamos.
    Lo importante ya no son los toros, ahora, 40 años después, hay otras cosas más importantes que el paso del tiempo se ha encargado de hacernos ver, como la fortuna de tener los hijos cerca, los nietos no muy lejos, y la mujer que estimas al lado...Todo lo demás...leches, que diría Blas de Otero.
    Salut

    ResponElimina
  2. Així és, som nosaltres que hem cambiat....

    ResponElimina
  3. Preciós!!

    Sí, som nosaltres, sempre som nosaltres, no pas el món.

    ResponElimina
  4. gira il mondo gira, deia Jimmy Fontana i nosaltres sovint deixem de girar.

    ResponElimina

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed - OddThemes