Dins del Manual del perfecte escriptor mediocre, hi ha l'apartat de les visites a les escoles, els que no hi treballen com a mestres, clar, o com a dona de fer feines, que tambè podria ser, coses més rares s'han vist. El Manual del perfecte escriptor mediocre del que ja n'he publicat altres fragments va guanyar el premi Pere Quart d'humor i sàtira a l'any 1991, i va ser escrit per el nové fill de l'escriptor Josep Marias Folch i T0rres, Ramón Folch i Camarasa....

LES VISITES A LES ESCOLES

En els vells temps. a les aules de les escoles per a infants no hi entrava ningú que no fos el mestre, el director o la dona de fer feines (i aquesta fora d'hores).  Oblidava de comptar-hi els infants, llevat dels que feien campana.
Actualment hi sovintegen les visites de forasters més o menys il·lustres. Com que n'hi ha que  no accepten aquesta mena d'invitacions, i el nombre de personatges és forçosament limitat, no podeu descartar la possibilitat que un bon dia us demanin d'exhibir-vos en carn i ossos davant un grapat de vailets i mossetes.
No tingueu por. En general la mainada i els mestres us reben molt bé i fins i tot en molts casos han preparat una nota biogràfica i dibuixat retrats vostres, copiats de la famosa enciclopedia d'abans. No cometeu l'error de dir davant d'un dibuix pintat amb llapissos de colors, que el trobeu molt rebonic, aquell orangutan. Sou vós.
Us reben molt bé perquè justament aquell dia i a aquella hora els tocava fer matemàtiques i qualsevol cosa que els ho impedeixi és ben rebuda, en principi. Dic en principi perquè, si us poseu massa pesat, començaran a pensar (i als infants se'ls "veu", el que pensen) que, ben comptat i debatut, encara són més suportables les matemàtiques.
Potser us faran signar per a la biblioteca escolar un llibre vostre, que algú haurà anat a comprar cuita-corrents i que el llibreter haurà hagut de desenterrar del munt dels invendibles.
Prepareu-vos: quan els infants vegin que us disposeu a signar, ja els tindreu tots al damunt, fent la pila del greix per veure què feu, sentireu comentaris sobre la mala lletra que teniu, i de seguida us portaran bocins de paper arrencats de les lloibretes (i fins i tot bocins de paper higiènic) amb la pretensió que hi feu el vostre sublim gargot. No se sap per què, potser perquè tenen por que acabeu engegant-los a dida, tots volen ser els primers a posseir el vostre preuat autògraf, i organitzen batalles campals per sortir-se amb la seva. No us immuteu. Ni tampoc quan aquells taps de bassa us tutegin fraternalment. I encara menys si volen fer-vos un petó, que són trenta petons per classe i pot haver-hi quinze classes; compteu. Us sentireu per una estona com si fossiu candidat a la Presidència dels Estats Units. No us n'aprofiteu per besar les mestres encara que siguin boniques. Ni els mestres, ni el conserge ni el jardiner.
I no us feu massa il·lusions. Dos dies després descobrireu que no soui candidat a la Presidencia dels Estats Units, i ells us hauran oblidat, a vós i el vostre nom, si van arribar a saber-lo. I - entre nosaltres - no s'hauran perdut gran cosa.