El sistema públic de pensions a Espanya està arribant, és cert amb alguns anys de retard, al punt proper a l'abisme que molts van preveure fa anys, especialment els que, com voltors, esperen i desitgen que es trenqui per emportar-se tot el mercat.
El model de capitalització i PAYGO (pay as you go) requereix que la base de capitalització sigui àmplia i que el desequilibri entre ingressos i pagaments no es cronifiqui, llevat que es trobi una fórmula de finançament aliena al nivell d'ocupació, quantia de les cotitzacions socials o esperança de vida després de la jubilació. A Espanya, fins ara, el sistema s'alimenta exclusivament de les cotitzacions de treballadors i empresaris el que ha permès tenir el sistema en equilibri, més o menys estable, fins l'any 2011, moment en què va començar el dèficit que ara sembla s'ha consolidat com estructural.
Les raons per a aquest dèficit, que no per a la sostenibilitat o no del sistema, s'originen en dos factors claus: d'una banda, la fortíssima destrucció d'ocupació i, de l'altra, la brusca caiguda dels salaris i per tant la cotització. Els responsables de la primera es reparteixen entre un esgotament del model de financiarització de l'economia i una economia basada en un sector especulatiu, com l'immobiliari que ningú va voler aturar. En aquest sentit, cal ressaltar la pèssima política d'habitatge d'Aznar, els eixos eren la construcció fora de mida i la creença en què amb major oferta de sòl baixarien els preus. Aquesta ignorància del funcionament del mercat d'habitatge, que també comparteixen els economistes americanizats del PSOE, els anomenats minesotos, s'assenta en creure que, llençant tot el sòl possible al mercat, sense cap trava, els preus de l'habitatge descendirien i llavors tot el món podria tenir accés a un habitatge. Això suposa considerar l'habitatge com un bé de consum i no d'inversió, el que invalida l'anàlisi.
La realitat és que el parc d'habitatge va créixer tant i tan desordenadament que una part no menyspreable dels que van accedir a l'habitatge, avui, l'han perdut, desnonats sense pal·liatius per un mercat hipotecari, les principals lleis s'han demostrat abusives i il·legals, però que, tot i així, segueix sent defensat per tot l'establishment. Amb la perspectiva temporal i sense que molta gent fos conscient, aquesta eclosió del maó s'ha convertit en el mal anomenat pla de pensions de gran part de la població que ha deixat d'estalviar en estalvi previsió per llançar-se a tenir un sostre amb el de passar la seva vellesa, encara que no tingui liquiditat i estalvi per poder escalfar aquesta casa, o poder sufragar les seves despeses bàsiques d'alimentació o oci.
Aquest mantra, alimentat pels diferents governs que ens han mal governat, part d'una altra premissa falsa: el valor de l'habitatge mai baixa, pel que és un estalvi segur. Aquest mateix engany és el que venen els que tracten de convèncer-nos que contractem un pla de pensions privat, perquè el sistema públic farà fallida o simplement ens va a donar una quantitat tan minsa que s'haurà de compensar amb aquest estalvi previsió. El que no expliquen a aquesta població, en la que els coneixements financers tan minsos es transmeten de pares a fills, és que la probabilitat de perdre part del capital estalviat avui és molt elevada i que la rendibilitat real a aquest termini, més de 30 anys, arriba a un magre 1%, això sí amb sort. Cal no oblidar que la qualitat dels gestors de fons a Espanya, però també a Europa, és millorable ja que la seva formació se centra en vendre productes amb molt risc a la població més analfabeta financerament parlant, alguna cosa que hauria d'estar penat per la CNMV , però que òbviament fan els ulls grossos.
Amb aquestes premisses, el panorama per un pensionista avui a Espanya és complicat. El mercat de treball és incapaç de generar ocupació digna a tot el potencial treballador. Cal no oblidar que tenim la taxa d'activitat, el 58%, i ocupació 49%, més baixes de tots els països del nostre entorn, de manera que la probabilitat d'arribar a una pensió digna és molt petita. Hi ha grans col·lectius de treballadors que mai cotitzaran els 35 anys que obliga el sistema per arribar al 100% de la pensió. Però, a més, si tenim en compte la base mitjana de cotització, que no supera els 1.000€, en el millor dels casos arribarem a una pensió de poc més de 600€.
Això implica que un percentatge no menyspreable de persones no arribaran a tenir pensions dignes, sense entrar a valorar el problema de vídues i orfes. El model d'ocupació que tenim ja no pot generar treballs dignes i, per tant tampoc salaris dignes. Una part de l'espectre polític, entre ells el PSOE, segueix parlant i teoritzant sobre el canvi de model productiu que mai arribarà, per la qual cosa unit a la reforma laboral de 2010 i 2012, que ha arribat per quedar-se, dibuixa un panorama de pobresa i misèria a futur que ningú vol veure.
La pregunta clau és què fer a curt i mitjà termini? En un primer pla de xoc cal treure del sistema de pensions i pagar-ho via impostos, les pensions de vídues i orfes, que suposen una mica més de 22.000 milions d'euros, el que alleujaria el sistema contributiu. Això permetria, almenys, no haver de acabar amb el buidament del Fons de Reserva. Però òbviament això no és suficient, ja que el sistema tornaria al dèficit quant vingui un altre episodi de contracció de l'activitat, que està molt a prop. Cal no oblidar que, en 2015, la suposada ocupació va créixer al 3%, el mateix que l'economia i els ingressos per cotització tot just ho van fer un 1,3%, tres vegades menys. Per tant, el que ens diu aquesta equació és que la productivitat a Espanya no només no creix, sinó que decreix, tot i que el PIB avanci més del 3%. De nou, el turisme i els incipients brots verds de la construcció, tan desitjats pels neoclàssics, estan facilitant l'ocupació a preus irrisoris. Aquesta combinació letal, ocupació escombraries i endeutament immobiliari, és el sistema de pensions paral·lel que els partits tradicionals han disposat, sabent que el sistema original està en fallida, llevat que es decideixi finançar-lo amb impostos finalistes com a França.
Però hi ha un altre problema no menys: la demografia. Ni una sola mesura per facilitar la natalitat, trencar la tendència de que les morts superin als naixements, en un país on es denigren les polítiques natalistes. Novament França hauria de ser el nostre exemple, però no hi ha voluntat de fer-ho. Si a tot això afegim que la rendibilitat de l'estalvi és nul·la o negativa i que la gestió d'actius amb risc pot arruïnar el somni d'una jubilació digna, tenim davant nostre el pitjor dels escenaris possibles: la pobresa per als nostres majors, cosa que ja estan experimentant avui molts d'ells, tot i tenir el que ells van creure que era la solució: un habitatge en propietat que avui només els genera despeses, perquè a sobre el valor s'ha enfonsat. Molts ancians tenen sostre, no poden pagar la calefacció i medicines i amb prou feines poden menjar, amb l'agreujant que han de mantenir a fills i néts. Enhorabona a tots els gestors polítics i financers que han gestat aquest despropòsit.
El model de capitalització i PAYGO (pay as you go) requereix que la base de capitalització sigui àmplia i que el desequilibri entre ingressos i pagaments no es cronifiqui, llevat que es trobi una fórmula de finançament aliena al nivell d'ocupació, quantia de les cotitzacions socials o esperança de vida després de la jubilació. A Espanya, fins ara, el sistema s'alimenta exclusivament de les cotitzacions de treballadors i empresaris el que ha permès tenir el sistema en equilibri, més o menys estable, fins l'any 2011, moment en què va començar el dèficit que ara sembla s'ha consolidat com estructural.
Les raons per a aquest dèficit, que no per a la sostenibilitat o no del sistema, s'originen en dos factors claus: d'una banda, la fortíssima destrucció d'ocupació i, de l'altra, la brusca caiguda dels salaris i per tant la cotització. Els responsables de la primera es reparteixen entre un esgotament del model de financiarització de l'economia i una economia basada en un sector especulatiu, com l'immobiliari que ningú va voler aturar. En aquest sentit, cal ressaltar la pèssima política d'habitatge d'Aznar, els eixos eren la construcció fora de mida i la creença en què amb major oferta de sòl baixarien els preus. Aquesta ignorància del funcionament del mercat d'habitatge, que també comparteixen els economistes americanizats del PSOE, els anomenats minesotos, s'assenta en creure que, llençant tot el sòl possible al mercat, sense cap trava, els preus de l'habitatge descendirien i llavors tot el món podria tenir accés a un habitatge. Això suposa considerar l'habitatge com un bé de consum i no d'inversió, el que invalida l'anàlisi.
La realitat és que el parc d'habitatge va créixer tant i tan desordenadament que una part no menyspreable dels que van accedir a l'habitatge, avui, l'han perdut, desnonats sense pal·liatius per un mercat hipotecari, les principals lleis s'han demostrat abusives i il·legals, però que, tot i així, segueix sent defensat per tot l'establishment. Amb la perspectiva temporal i sense que molta gent fos conscient, aquesta eclosió del maó s'ha convertit en el mal anomenat pla de pensions de gran part de la població que ha deixat d'estalviar en estalvi previsió per llançar-se a tenir un sostre amb el de passar la seva vellesa, encara que no tingui liquiditat i estalvi per poder escalfar aquesta casa, o poder sufragar les seves despeses bàsiques d'alimentació o oci.
Aquest mantra, alimentat pels diferents governs que ens han mal governat, part d'una altra premissa falsa: el valor de l'habitatge mai baixa, pel que és un estalvi segur. Aquest mateix engany és el que venen els que tracten de convèncer-nos que contractem un pla de pensions privat, perquè el sistema públic farà fallida o simplement ens va a donar una quantitat tan minsa que s'haurà de compensar amb aquest estalvi previsió. El que no expliquen a aquesta població, en la que els coneixements financers tan minsos es transmeten de pares a fills, és que la probabilitat de perdre part del capital estalviat avui és molt elevada i que la rendibilitat real a aquest termini, més de 30 anys, arriba a un magre 1%, això sí amb sort. Cal no oblidar que la qualitat dels gestors de fons a Espanya, però també a Europa, és millorable ja que la seva formació se centra en vendre productes amb molt risc a la població més analfabeta financerament parlant, alguna cosa que hauria d'estar penat per la CNMV , però que òbviament fan els ulls grossos.
Amb aquestes premisses, el panorama per un pensionista avui a Espanya és complicat. El mercat de treball és incapaç de generar ocupació digna a tot el potencial treballador. Cal no oblidar que tenim la taxa d'activitat, el 58%, i ocupació 49%, més baixes de tots els països del nostre entorn, de manera que la probabilitat d'arribar a una pensió digna és molt petita. Hi ha grans col·lectius de treballadors que mai cotitzaran els 35 anys que obliga el sistema per arribar al 100% de la pensió. Però, a més, si tenim en compte la base mitjana de cotització, que no supera els 1.000€, en el millor dels casos arribarem a una pensió de poc més de 600€.
Això implica que un percentatge no menyspreable de persones no arribaran a tenir pensions dignes, sense entrar a valorar el problema de vídues i orfes. El model d'ocupació que tenim ja no pot generar treballs dignes i, per tant tampoc salaris dignes. Una part de l'espectre polític, entre ells el PSOE, segueix parlant i teoritzant sobre el canvi de model productiu que mai arribarà, per la qual cosa unit a la reforma laboral de 2010 i 2012, que ha arribat per quedar-se, dibuixa un panorama de pobresa i misèria a futur que ningú vol veure.
La pregunta clau és què fer a curt i mitjà termini? En un primer pla de xoc cal treure del sistema de pensions i pagar-ho via impostos, les pensions de vídues i orfes, que suposen una mica més de 22.000 milions d'euros, el que alleujaria el sistema contributiu. Això permetria, almenys, no haver de acabar amb el buidament del Fons de Reserva. Però òbviament això no és suficient, ja que el sistema tornaria al dèficit quant vingui un altre episodi de contracció de l'activitat, que està molt a prop. Cal no oblidar que, en 2015, la suposada ocupació va créixer al 3%, el mateix que l'economia i els ingressos per cotització tot just ho van fer un 1,3%, tres vegades menys. Per tant, el que ens diu aquesta equació és que la productivitat a Espanya no només no creix, sinó que decreix, tot i que el PIB avanci més del 3%. De nou, el turisme i els incipients brots verds de la construcció, tan desitjats pels neoclàssics, estan facilitant l'ocupació a preus irrisoris. Aquesta combinació letal, ocupació escombraries i endeutament immobiliari, és el sistema de pensions paral·lel que els partits tradicionals han disposat, sabent que el sistema original està en fallida, llevat que es decideixi finançar-lo amb impostos finalistes com a França.
Però hi ha un altre problema no menys: la demografia. Ni una sola mesura per facilitar la natalitat, trencar la tendència de que les morts superin als naixements, en un país on es denigren les polítiques natalistes. Novament França hauria de ser el nostre exemple, però no hi ha voluntat de fer-ho. Si a tot això afegim que la rendibilitat de l'estalvi és nul·la o negativa i que la gestió d'actius amb risc pot arruïnar el somni d'una jubilació digna, tenim davant nostre el pitjor dels escenaris possibles: la pobresa per als nostres majors, cosa que ja estan experimentant avui molts d'ells, tot i tenir el que ells van creure que era la solució: un habitatge en propietat que avui només els genera despeses, perquè a sobre el valor s'ha enfonsat. Molts ancians tenen sostre, no poden pagar la calefacció i medicines i amb prou feines poden menjar, amb l'agreujant que han de mantenir a fills i néts. Enhorabona a tots els gestors polítics i financers que han gestat aquest despropòsit.
Alejandro Inurrieta - economista y
director de Inurrieta Consultoría Integral.
Tu y yo lo hemos hablado en muchas ocasiones, e incluso hemos hilvanado más fino y sabemos el resultado, no hace falta dser Raphel.
ResponEliminaUn abrazo
mica en mica ens van preparant pel que ens ha de venir....
EliminaMolt bon article. Jo ja em preparo per no cobrar pensió ni jubilar-me, seguiré treballant mentre pugui. I quan no, al forat.
ResponEliminaCom jo no sóc economista no acabo de comprendre del tot la diferència de fons entre un bé de consum i un d'inversió. Penso amb la joieria i, molt més enllà, amb la mateixa pelleteria. Els paisos on hi ha una oferta important de pisos de lloguer són de consum pel llogater i d'inversió pel propietari? Jo he conegut a molta gent, treballadora senzilla, que compraven amb hipoteca i després llogaven amb un lloguer més alt que la hipoteca i, al cap dels anys, han acabat amb uns quants pisos de propietat que ara heretaran els fills que no tenen capacitat de comprar ni, gairebé de llogar.
ResponEliminaen conce un d'aquests que dius, i en té, bé, en tenia (fa poc va traspassar) 4 de pisos, i no vegis a l'hora d'heretar els fills el que els hi ha caigut, una boina garrotada, o almenys d'això es queixàven.
Elimina