Diu que no l'estimo de veritat. Que dic que la vull, que crec que la vull, però que no. He sentit a més d'un dir que no estima a algú, però decidir per un altre si aquest altre l'estima o no? Amb això encara no m'hi havia trobat mai. Encara què,  francament, m'ho tinc merescut, perquè qui amb nens es fica al llit ...
Ja fa mig any que m'infla el cap amb això, ficant-se els dits al cony després de cada clau per comprovar si és veritat que m'he corregut, i jo, en comptes de dir-li alguna cosa grossa, em limito a comentar:
-No Passa res, xata, tots ens sentim una mica insegurs.
Ara resulta que vol que tallem, perquè ha decidit que no l'estimo. I jo què li dic? Si em posés a cridar-li que és una ximple i que deixi d'escalfar-me el cap, s'ho prendria com una prova més.
-Fes Una cosa que em demostri que m'estimes -em diu.
Què voldrà que faci? Què podria fer jo? Si almenys m'ho digués. Però ella res, que no. Perquè creu que, si l'estimo de veritat, he de saber-ho jo sol. Al que sí que està disposada és a donar-me una pista o dir-me el que no he de fer. Una d'aquestes dues coses, a triar. Així que li he dit que digui el que no vol, així almenys sabrem alguna cosa. Perquè el que és de les seves pistes segur que no en treuré l'aigua clara.
 -No val -diu ella- que t'automutilis, que facis alguna cosa com treure't un ull o tallar-te una orella, perquè si li fessis mal a algú que estimo, indirectament m'ho estaries fent també a mi. A més que, decididament, això de fer-li mal a algú que estimes no és cap prova d'amor.
Però què tindrà a veure que jo em tregui un ull amb l'amor? Què és el que he de fer? Això no està disposada a revelár-m'ho i només afegeix que es tracta d'una cosa que tampoc estaria bé que ho fes al meu pare o els meus germans i germanes. Jo, davant d'això, ja em rendeixo i em dic que no té remei, que faci el que faci de res em servirà. Ni a ella. Perquè qui juga amb foc, s'acaba cremant. Però després, quan estem follant i ella em clava la mirada fins al fons de les pupil·les (mai tanca els ulls quan fotem un clau, perquè no li fiqui a la boca la llengua d'un altre), de sobte ho comprenc tot, com en una mena d'il·luminació.
-Es tracta de la meva mare? -li pregunto, però es nega a contestar-me.
-Si de veritat m'estimessis, hauries saber-ho tu sol. I després de provar amb la llengua els dits que s'ha tret del cony, em deixa anar:
-Ni se t'acudeixi portar-me una orella, un dit, o alguna cosa semblant. El que jo vull és el cor, em sents? El cor. 

Tot el camí cap a Petah Tikva, que són dos autobusos, porto amb mi el ganivet. Un ganivet de metre i mig que ocupa dos seients. Fins i tot li he hagut de pagar bitllet. Però què no faria jo per ella, què no faré per tu, babau!. Tot el carrer Stampfer me l'he baixat a peu amb el ganivet a l'esquena, com un àrab suïcida qualsevol.
La meva mare sabia de la meva arribada, així és que m'ha preparat un guisat amb unes espècies de mort, com només ella sap barrejar-les. Em limito a menjar en silenci sense pronunciar ni una sola paraula. Qui engoleix les figues de moro amb les punxes que després no es queixi morenes.
-Com està Miri? -pregunta la mare-. Està bé, la teva gateta? Segueix ficant-se aquests dits tan grassonets al cony?
-Bé -li responc jo-, la veritat és que molt bé. M'ha demanat teu cor. Ja saps, per poder estar segura que l'estimo.
-Porta-li el de Baruc -riu la mare-, és impossible que s'en doni compte.
-Ai, Mare! -m'enutjo-, que no estem en la fase de caçar-nos les mentides, Miri i jo estem en el moment de sincerar-nos.
-Està bé -sospira la mare-, doncs porta-li el meu, que no vull que us baralleu per culpa meva. Però això em fa pensar, per cert, què li prova a la teva amantísima mare que tu també li correspons estimant-la una miqueta.

Furiós, llanço el cor de Miri contra la taula amb un cop sec.

Per què no em creuran? Per què sempre em posen a prova? I ara, a fer el camí de tornada en dos autobusos amb aquest ganivet i el cor de la meva mare. I això que segur que ella no estarà a casa, que tornarà una altra vegada amb el seu nòvio anterior. Encara que no culpo a ningú, només em culpo a mi mateix. 

Hi ha dues classes de persones, les que els agrada dormir del costat de la paret i les que els agrada dormir del costat en què les empenyeran fora del llit.

un conte de Etgar Keret