"La parella convencional és l'opi del poble" ha declarat Lucía Etxebarria, en una desafortunada entrevista a el Periódico, on es demostra que ha tardat molt de temps, en entendre una mica de que va això del fet de viure, diguessim que en general. Dic desafortunada per què no sé que és pitjor si l'entrevistada o l'entrevistador. Visca la banalitat epatant!. Com es poden tardar tants anys a descobrir la sopa d'all?, com es poden dir tantes obvietats obvies en una curta entrevista?, tants típics tòpics sobre la parella, la societat, la cultura, la tele. Em temo que la senyora Etxebarria no ha entés gaire de que va tot això, i el poc que ha entès, ha estat tard i malament. O així m'ho sembla a mi.

Continua sent una de les autores més conegudes dins el panorama literari espanyol. Ha guanyat el Nadal, el Primavera de novel·la i el Planeta i la seva obra s’ha traduït a més de 20 idiomes. No obstant, malgrat el seu èxit en molts àmbits, la carrera de Lucía Etxebarria sembla que ha estat sempre condicionada per l’ombra de la polèmica. En aquesta entrevista, reivindica el seu dret a ser diferent dins una societat que s’entesta a jutjar les persones que no s’adapten a les regles preestablertes. Cosa que entronca al seu torn amb el que intenta analitzar al seu últim llibre, Más peligroso es no amar (Aguilar), assaig al voltant del poliamor i altres formes de relacions sexuals i amoroses al segle XXI.

–¿D’on sorgeix la idea?
–Era un tema que tenia controladíssim, que a més a més és en l’aire i que sabia que en qualsevol moment explotaria. I abans que l’hi proposessin a qualsevol estrelleta de la televisió perquè l’hi escrivís un negre, preferia fer-ho jo mateixa des del rigor i la pròpia experiència.

–¿Està de moda el poliamor? 
–En realitat ha existit sempre. Jo ja ho havia descobert perquè sempre he estat en col·lectius artístics i he conegut persones que vivien en parelles obertes, tríades, quartets o cercles. Ja als anys 30 hi havia comunes llibertàries a Espanya. Llavors se’n deia amor lliure.

–¿Creu que hi ha una necessitat de redefinir el terme en relació amb cada època?
–És clar. En màrqueting se’n diu rebranding. Mr. Proper ara es diu Don Limpio. És el mateix, però amb un altre nom segons el moment, per donar-li un nou impuls i vendre més.

–Al llibre parla del desarrelament afectiu dins la societat actual.
–Jo el que veig al meu voltant és que tots els valors sobre els quals s’havia construït la societat han anat caient. El sistema financer, per exemple. Ja no et pots fiar del teu banc. El teu banc et mentirà, ara ho saps. Els polítics, també. No et pots aferrar a una feina perquè ja res no és estable. Jo cito molt Zygmunt Bauman i el seu concepte de societat líquida, perquè tot això genera frustració i angoixa. És molt desesperant. I la gent es llança a buscar parella com si fos el Sant Grial. I el que no entenen és que això els crearà més inseguretats si no acosegueixen el seu objectiu.

–També es va submergir en les xarxes socials i les aplicacions per lligar. ¿Quina va ser la seva experiència?
–Al llibre divideixo aquestes experiències depenent de les diferències de gènere. A Grindr, on només hi ha homes, tot va enfocat al sexe. A Wapa, per a lesbianes, es potencia la comunicació emocional. I els heterosexuals de Tinder, la majoria menteixen. La meitat estan casats i només busquen tenir una aventura. La veritat és que en aquestes xarxes socials et pots crear una identitat completament falsa, enganyar amb total impunitat. I donen la possibilitat de lligar amb 27 persones al mateix temps. I això genera molt consumisme sexual. Anar a caçar, com aquell que va al supermercat a comprar uns quants iogurts.

–Com més opcions hi ha, més es devalua tot.
–Exactament. El producte es devalua, baixa el preu. A més a més, ara s’ha convertit en una nova manera de dependència, estar tot el dia enganxat al Grindr o al WhatsApp.

–¿I què implica el poliamor en aquest moment en què costa tant que la gent es comprometi realment?
–És gent que s’ha adonat que el model de parella fusional de tota la vida ja no funciona i tampoc volen tenir relacions clínex d’un sol ús que t’acaben deixant buit. Així que es podria considerar una tercera via a tot això: mantenir relacions amb diverses persones en les quals tothom n’està assabentat i de les quals s’ha eliminat el compromís. Però des del respecte i la lleialtat, la cura i una total transparència.

–Al llibre també desmunta els mites de la parella convencional.
–És que a mi em sembla l’opi del poble. Quan mires les revistes i els programes del cor, sembla que si la dona no té parella és una amargada i la seva vida no té sentit. És aterridor que es continuï considerant les dones únicament a través de la seva faceta com a mares i esposes, o que se les jutgi pel físic. Jo tinc interessos molt variats que una vida en parella limitaria. Ningú m’ha d’imposar un model i fer-me sentir diferent o marginar-me per voler-me’n sortir. I si ho fas, t’arrisques que et diguin de tot. A mi m’han dit boja i mala mare només per reivindicar que faig una vida diferent. Per a mi l’obsessió per la parella em sembla destructiva. Sobretot si tenim en compte que només una de cada 10 parelles a Espanya arriba als 10 anys sense ser infidel. S’intenta vendre una hipocresia normalitzada.

–¿En aquest llibre és desfoga?
–Jo he intentat fer un llibre digne. Molt literari i molt fred. He batallat perquè no fos sensacionalista. Que fos sobri i seriós.

«A Espanya no es respecta la cultura. Sembla que a Europa convingui que siguem uns talossos, perquè com més inculte és un país, més manipulable» ¿S’ha plantejat en algun moment deixar d’escriure?
–El mercat editorial és un desastre. Ja no se’n pot viure. La meva pròxima novel·la l’he escrit directament en francès. A Espanya no es respecta la cultura. Sembla que a Europa convingui que siguem uns talossos perquè com més inculte és un país, més manipulable. I a sobre des de Podem s’advoca per la cultura lliure, i això és trair els propis principis presumptament marxistes i gramscians. ¿On d’El capital de Karl Marx es diu que la feina no ha de ser retribuïda?

–Ha guanyat una demanda a Mediaset España per danys i perjudicis després de passar pel programa Campamento de verano. ¿Com se sent?
–Ha sigut una victòria moral, encara que per a ells 50.000 euros no signifiquin res. Jo vaig ser agredida i assetjada en aquest programa, se’m va obligar a presenciar una masturbació –hi ha proves de tot això– i vaig haver de sortir d’allà amb una baixa mèdica. Però la cadena em va perseguir per pura venjança i es va iniciar una campanya de desprestigi salvatge que em va comportar molts problemes. Després la gent se sorprèn per l’augment dels casos de bullying a l’escola, però és el que els xavals veuen a la televisió.

–¿Vivim sota una dictadura de les cadenes de televisió?
–Absolutament. En la sentència és molt important que el jutge qualifiqui els continguts de la cadena com de «teleporqueria». I aquesta teleporqueria es pot fer a Espanya perquè hi ha una legislació d’assetjament i dret a la intimitat molt laxa. Al Regne Unit no es permetrien aquests casos, i aquí ho fan amb total impunitat, donant a la població un model a seguir lamentable, normalitzant la violència verbal, l’assetjament i les amenaces en horari de màxima audiència. Jo com a mínim he aconseguit sortir-me’n, perquè quan ja ho has perdut tot, ho tens tot per guanyar, però molta gent ha quedat tocada de veritat, perquè tenen por de no tornar a treballar i no demanden. Aquests programes han causat moltíssimes víctimes.

Entre altres coses, Etxebarria em temo que no ha entès el fonamental: tota la societat es mou, funciona i avança per la familia, en les formes que volgueu, però aquest per a bé o per a mal, és el motor, la clau i tambè el jou, d'acord, però és el motor; ni el sexe ni els diners són suficients...., el poliamor no és més que un concepte teòric tranuïtat per a adults infantiloides dels seixante's, però insisteixo, la clau, és la familia. És l'amor el que fa moure el món, no l'odi o l'individualisme.