El cas és arribar com més aviat millor. Aquest és el lema que presideix les maniobres del règim i la seva propaganda: el més visible, en el trasllat de coses i persones, autopistes cada vegada més llises per a velocitats cada vegada més estupendes d'automòbils personals, ferrocarrils submisos al mateix ideal i trens d'Alta velocitat i Madrid-Valladolid en 2 hores, hora i ½, 1 hora, ½ hora, competint amb els avions supersònics, etcètera, però això de que tot es subordini a l'ideal suprem d'arribar a la destinació en el menys temps possible és una cosa que es imposa i manifesta igual en les altres feines, tràmits i negocis a què s'ha reduït el que es deia vides de la gent: en tinc prou de tocar aquesta tecla perquè als honestos lectors els sorgeixin de les seves penes quotidianes exemples a cabassos.

 El destí es menja el camí: aquesta és la qüestió. Vegin com, en avions, trens o autobusos, donant per descomptat que el temps del trajecte està buit, procedeixen a omplir-lo tancant les finestretes i entretenint al personal amb vídeos de pel·lícules que corren en un altre temps, mentre es passa sense sentir el dels viatgers i ni s'assabenten per on van passant; però vegin-ho igualment en la manera en què les vides es converteixen, any per any, hora a hora, en preparacions per a la futura (al cap i a la fi, el mateix que l'Església manava antany) amb oposicions, exàmens, casaments programades, projectes i pressupostos, i com als més joves se'ls proposa com a ideal suprem el que tinguin un futur.

 Així el futur es va empassant les vides. És cert que la finalitat última, la mort de cadascú, pretenen, a l'inrevés, ajornar-la més i més, allargar l'esperança de vida, com diuen; però és una mentida buida: la vida ja l'han pispat, la mort ja l'han anat administrant al llarg dels seus anys; i, per quedar-se mort com un mort, no cal caminar anant-se a morir demà.

DESTINO – Agustín García Calvo
del blog ARREZAFE.