• "I sens dubte el nostre temps ... prefereix la imatge a la cosa, la còpia a l'original, la representació a la realitat, l'aparença a ser ... el que és 'sagrat' per a ell no és sinó la il·lusió, però el que és profà és la veritat. Millor encara: el sagrat augmenta als seus ulls a mesura que disminueix la veritat i creix la il·lusió, fins al punt que el súmmum de la il·lusió és també per a ell el súmmum del sagrat." - FEUERBACH, prefaci a la segona edició de L'essència del Cristianisme.

Tota la vida de les societats en què dominen les condicions modernes de producció es presenta com una immensa acumulació d'espectacles. Tot el que era viscut directament s'aparta en una representació. Les imatges que s'han desprès de cada aspecte de la vida es fusionen en un curs comú, on la unitat d'aquesta vida ja no pot ser restablerta.
La realitat considerada parcialment es desplega en la seva pròpia unitat general en tant que pseudo-món a part, objecte de mera contemplació. la especialització de les imatges del món es troba, consumada, al món de la imatge feta autònoma, on el mentider es menteix a si mateix. L'espectacle en general, com a inversió concreta de la vida, és el moviment autònom del no-vivent.
L'espectacle es mostra alhora com la societat mateixa, com una part de la societat i com a instrument d'unificació. Com a part de la societat, és expressament el sector que concentra totes les mirades i tota la consciència. Precisament perquè aquest sector està separat és el lloc de la mirada enganyada i de la falsa consciència; i la unificació que porta a terme no és sinó un llenguatge oficial de la separació generalitzada.

L'espectacle no és un conjunt d'imatges, sinó una relació social entre persones mediatitzada per imatges. L'espectacle no pot entendre com l'abús d'un món visual, el producte de les tècniques de difusió massiva d'imatges. És més aviat una Weltanschauung (visió del món) que ha arribat a ser efectiva, a traduir-se materialment. és una visió del món que s'ha objectivat.

L'espectacle, comprès en la seva totalitat, és alhora el resultat i el projecte de la manera de producció existent. No és un suplement al món real, la seva decoració afegida. És el cor de l'irrealisme de la societat real.
Sota totes les seves formes particulars, informació o propaganda, publicitat oconsum directe de diversions, l'espectacle constitueix el model present de la vida socialment dominant. És l'afirmació omnipresent de l'elecció ja feta en la producció i el seu consum corol·lari. Forma i contingut del espectacle són de manera idèntica la justificació total de les condicions i de els fins del sistema existent. L'espectacle és també la presència permanent d'aquesta justificació, com a ocupació de la part principal del temps viscut fora de la producció moderna.

GUY DEBORD - la societat de l'espectacle.