Hi ha histories que lluny de la miseria de la classe política, ens ensenyen encara que ja ho sabem, que hi ha gent capaç de tenir gests nobles i generosos, com el d'un maquinista jubilat que ha iniciat una campanya perquè es recordi Ramon Julibert a l'estació de passeig de Gràcia, on va cantar òpera durant mig segle. Qui era Ramón Julibert?, aquesta és la seva historia:

Ramon Julibert va passar més de mitja vida cantant òpera a l’andana de l’estació de metro de Passeig de Gràcia. Va ser durant dècades –va anar al seu particular Liceu durant prop de 50 anys– un personatge familiar per als milers d’usuaris diaris del transitat lloc. Sempre era allà, entonant; encara que pocs viatgers, gairebé cap, coneixien el seu nom. Gairebé tots el miraven, era impossible no fer-ho. Tot i la seva discreció, les seves escales omplien l’espera. Comptava amb un públic de màxim tres minuts i canvi. I tornava a començar. Encara que, els que el van conèixer, expliquen que el que feia Julibert no era actuar sinó assajar per a la gran funció de la seva vida, sense saber que les seves àries quotidianes van ser per a molts la breu banda sonora de la Barcelona suburbana.

Alguns li pagaven el seu recital, inesperat per al viatger d’un dia i quotidià per a l’habitual. Encara que fos amb un somriure. Altres –el metro a les nou del matí pot ser un lloc hostil– l’ignoraven o el tractaven d’excèntric. Ho era.

Sempre amb americana, Julibert passava hores al mateix racó, a la L-3, a l’andana cap a Montbau. «Al capdavant de la via», recorda Agustín Liébana, maquinista que va donar vida a la línia durant més de 30 anys, jubilat fa un lustre.

Julibert va morir als 84 anys el desembre del 2013, però els últims dies la seva imatge ha tornat a la memòria de molts per la campanya iniciada per Liébana gairebé sense proposar-s’ho a les xarxes socials. «A l’estar jubilat, no em vaig assabentar de la seva mort –explica–; però quan aquest estiu ho vaig saber pel grup de WhatsApp que tenim diversos treballadors del metro també jubilats, vaig pensar que havia de fer alguna cosa».

I va fer el que li va demanar el cor: penjar a la seva pàgina personal de Facebook un sentit escrit demanant a l’Ajuntament de Barcelona una placa recordant el tenor, amb qui havia compartit a la seva manera lloc de treball durant dècades. «En pocs dies la publicació ha tingut més de 2.800 comparticions. És increïble l’efecte dòmino. Realment demostra que per a molta gent el senyor Julibert forma part de la història de la ciutat, que es mereix un reconeixement», apunta el maquinista jubilat.

Amb el seu aire misteriós, Julibert forma part de la memòria d’aquella altra història de la ciutat de la qual s’escriu poc, tot i a succeir en un dels punts més cèntrics, sota la Casa Batlló. «Em sentia identificat amb ell. Els conductors del metro passem moltes hores sols a la cabina, sota terra. Som allà però ningú ens veu», prossegueix Liébana.

«Van ser molts anys en què, quan estava a punt d’arribar a l’estació de Passeig de Gràcia, desitjava trobar el semàfor en vermell per poder-me parar una mica i xerrar amb ell. A vegades li donava caramels d’eucaliptus, per a la veu, i altres li baixava aigua. Sobretot els últims anys, quan es veia més apagat», recorda Liébana, que apunta que, encara que el semàfor estigués verd, al passar per la cèntrica estació sempre es buscaven amb la mirada i s’intercanviaven un somriure. «Les bàscules antigues que hi havia a l’estació, amb llums, feien de decorat del seu particular escenari», prossegueix, emocionat, l’home que va conduir trens durant més de 30 anys. Després van canviar les bàscules i van posar-ne altres de més modernes, i finalment les van treure, per l’incivisme, recorda el maquinista. «Tot anava canviant i ell seguia allà. Mereix ser recordat. No demano gaire, una placa. I no sóc jo, no paro de rebre missatges a Facebook de persones que se sumen a la petició», prossegueix.

No és la primera vegada que s’impulsa una campanya similar. Després de la seva mort, es va iniciar una recollida de firmes a internet amb la mateixa petició que no va arribar a bon port.

La majoria de detalls sobre qui era Julibert es coneixen avui gràcies a Joan Vall, que, després de veure’l durant anys a l’estació, com tants barcelonins, va decidir rodar el documental sobre la seva vida L’home del metro, estrenat l’octubre del 2014. Vall va rodar 10 hores d’entrevistes en els últims anys del singular artista, que han servit a molts per conèixer qui hi havia al darrere del tan entranyable com misteriós personatge. elperiodico.cat