OTB, MARIANO RAJOY BREY 2.9.16

• El Govern nega a la Sexta el fitxatge de Sòria pel Banc Mundial. L'exministre d'Indústria - mentider professional - iniciarà una nova etapa com a professor en una universitat de Nova York
• L'exministre d'Indústria, Energia i Turisme, José Manuel Soria, s'ha desplaçat aquesta setmana als Estats Units per iniciar una nova etapa com a professor en una universitat de Nova York, després de la seva recent decisió d'abandonar la política, han indicat a Europa Press en fonts governamentals.

Aixó era el dia 7 de juny, després, bé just mentre acabava la votació que ha perduit Rajoy d'avui, el diari el Mundo informa de la notícia:

El Govern recupera l'exministre José Manuel Soria perquè es converteixi en alt càrrec del Banc Mundial a proposta de l'Estat espanyol. Segons ha anunciat el Ministeri d'Economia després de conèixer-se la derrota de Mariano Rajoy a la investidura parlamentària, Sòria ha estat el seleccionat per ocupar aquest lloc en 2018. "En el cas del Banc Mundial, el lloc a cobrir és el de Director Executiu per al període comprès entre l'1 de novembre d'aquest any i el 31 d'octubre de 2018. Espanya comença ara el seu torn a la cadira que comparteix amb Mèxic, Veneçuela i cinc països centreamericans (Costa Rica, el Salvador, Guatemala, Hondures i Nicaragua). el candidat proposat és José Manuel Soria (Las Palmas de Gran Canària, 1958), llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials i Tècnic Comercial i Economista de l'Estat. el termini per presentar candidatures acaba avui i la seva nominació, al costat dels altres 24 directors executius proposats per la resta de països, serà votada pels 189 Governadors del Banc Mundial ", afirma el Ministeri en un comunicat. 

El Ministeri assegura que la selecció de Sòria és responsabilitat de "la Comissió d'Avaluació de candidatures a les Institucions Financeres Internacionals (IFIs)". "Per a la selecció dels candidats, s'utilitza el criteri d'idoneïtat i l'historial de servei públic, així com l'experiència en les matèries que corresponen". José Manuel Soria té una dilatada experiència sobretot en l'Administració Pública, paradisos fiscals i desmemoria variada, encara que també en el àmbit docent i en el sector privat. Com alt funcionari de l'Estat, ha estat ministre d'Indústria, Energia i Turisme durant la X Legislatura i ha exercit diferents llocs de irresponsabilitat en el Ministeri d'Economia, especialment, a l'àrea de Comerç Exterior. Ha estat també professor de Macroeconomia i Economia Internacional. En l'àmbit polític, ha estat a més de ministre, alcalde de Las Palmas i vicepresident i conseller d'Hisenda del Govern de Canàries. Una joia d'home, si senyor Mariano Rajoy/Brey. 'OTB' OLE TUS BUEVOS. Biba Egpaññña!

EL PROBLEMA NO ÉS RAJOY 2.9.16

Si tot va segons el previst, avui a la votació que ha de començar a les 8.05pm, Mariano Rajoy no aconseguirá els vots suficientes per a ser investit President del Govern Espanyol. Hi ha veus - entre elles la de Felipe Gonzalez - que insinuen que si Rajoy fes un Artur Mas, es podrien abstenir uns quants diputats socialistes, lo que trauria al Pp de l'atzucac en el que està i del que tan s'en fotien quan estàvem aquí en la mateixa situació.

El problema però, no és personalista, Rajoy no és el problema i tampoc és la solució, o és que potser si en comptes de Rajoy hi posen a una altra persona, canviària alguna cosa en la manera de mal governar del partit Popular?. No! No és Mariano Rajoy el problema, el problema és el partit Popular en el seu conjunt, ple d'imputats i de sospitosos habituals, és el partit tot ell el que no hauria de poder governar, però tampoc és que l'alternativa molt difícil d'ajuntar PSOE, PODEM I C'S, ofereixi gaires garanties, per a no dir cap.

De fet, tots els partits són el problema, i en aquest joc dels disbarats que és la política espanyola, qui més desitja unes terceres eleccions, de fet l'únic que les desitja, és Mariano Rajoy, car sap i ja compta què al desembre pot assolir la majoria absoluta, només amb el suport del què en quedi de C's.

Hi ha veus que demanen l'abstenció ciutadana en senyal de protesta de cara a aquesta tercera convocatoria electoral, una protesta que demostri el rebuig dels ciutadans envers la xusma parlamentaria que patim, però és un error, la dreta sempre vota, fins i tot a vegades, els avis dels geriàtrics i els morts ho fan.

PER A QUÈ SERVEIX UN FILÒSOF? 2.9.16

En uns temps de baixesa moral, absència d'ética, pobresa de llenguatge i insult i desqualificació permanents, un troba a faltar l'agudesa educada de ments clares que amb poques paraules deixen retratat el poca cosa  de torn. Llegiu aquesta delícia:

"Don Francisco Grandmontagne va ser obsequiat amb un dinar a la qual concorrien elements intel·lectuals i artistes que volien retre un homenatge a l'insigne escriptor. 

A la taula, davant el senyor José Ortega i Gasset, va voler la mala fortuna que s'assegués un businessman que mostrava un profund menyspreu pels teòrics, com ell deia, i, singularment, pels filòsofs. 

- Per a què serveix un filòsof? -deia-. Per a res. Pel que fa a mi, crec que la paraula filòsof és un eufemisme que designa un neci. Perquè, siguem francs, ¿quina diferència hi ha, quina distància separa un filòsof d'un ximple? 

- L'amplada d'una taula -va respondre amablement Ortega ".

VOLEU CREURE EN EL CAPITALISME? 1.9.16

Voleu creure en el capitalisme? Voleu creure, posem, en el paradigma de la igualtat entre els ciutadans? Són iguals davant la llei dues Fulanos que no poden pagar-se el mateix bufet d'advocats? Són iguals davant el mercat laboral dos treballadors que provenen de sistemes educatius diametralment oposats? Són iguals davant el doctor els malalts independentment del Centre de salut de què provinguin? ¿Si tots tenim les mateixes oportunitats, com és que els fills dels rics segueixen sent rics? Com és que tots els ciutadans somien amb arribar lluny en aquesta vida si després la veritat és que la fama i el poder són inabastables per a la pràctica totalitat de les persones d'aquest món? ¿Cal llavors parlar del somni americà? Té algun sentit parlar d'igualtat d'oportunitats quan els diners dominen les nostres vides i els diners s'hereten? Pots somiar amb sortir de la misèria mentre els bancs et cobren interessos pels teus deutes i els paguen rèdits als teus caps pels seus dipòsits? Estàs tu remunerant al teu banc i alimentant a un empresari? ¿I com ho has fet per ficar-te en semblant estafa?

Emilio Bueso

UNA PLACA PER AL TENOR DEL METRO 1.9.16

Hi ha histories que lluny de la miseria de la classe política, ens ensenyen encara que ja ho sabem, que hi ha gent capaç de tenir gests nobles i generosos, com el d'un maquinista jubilat que ha iniciat una campanya perquè es recordi Ramon Julibert a l'estació de passeig de Gràcia, on va cantar òpera durant mig segle. Qui era Ramón Julibert?, aquesta és la seva historia:

Ramon Julibert va passar més de mitja vida cantant òpera a l’andana de l’estació de metro de Passeig de Gràcia. Va ser durant dècades –va anar al seu particular Liceu durant prop de 50 anys– un personatge familiar per als milers d’usuaris diaris del transitat lloc. Sempre era allà, entonant; encara que pocs viatgers, gairebé cap, coneixien el seu nom. Gairebé tots el miraven, era impossible no fer-ho. Tot i la seva discreció, les seves escales omplien l’espera. Comptava amb un públic de màxim tres minuts i canvi. I tornava a començar. Encara que, els que el van conèixer, expliquen que el que feia Julibert no era actuar sinó assajar per a la gran funció de la seva vida, sense saber que les seves àries quotidianes van ser per a molts la breu banda sonora de la Barcelona suburbana.

Alguns li pagaven el seu recital, inesperat per al viatger d’un dia i quotidià per a l’habitual. Encara que fos amb un somriure. Altres –el metro a les nou del matí pot ser un lloc hostil– l’ignoraven o el tractaven d’excèntric. Ho era.

Sempre amb americana, Julibert passava hores al mateix racó, a la L-3, a l’andana cap a Montbau. «Al capdavant de la via», recorda Agustín Liébana, maquinista que va donar vida a la línia durant més de 30 anys, jubilat fa un lustre.

Julibert va morir als 84 anys el desembre del 2013, però els últims dies la seva imatge ha tornat a la memòria de molts per la campanya iniciada per Liébana gairebé sense proposar-s’ho a les xarxes socials. «A l’estar jubilat, no em vaig assabentar de la seva mort –explica–; però quan aquest estiu ho vaig saber pel grup de WhatsApp que tenim diversos treballadors del metro també jubilats, vaig pensar que havia de fer alguna cosa».

I va fer el que li va demanar el cor: penjar a la seva pàgina personal de Facebook un sentit escrit demanant a l’Ajuntament de Barcelona una placa recordant el tenor, amb qui havia compartit a la seva manera lloc de treball durant dècades. «En pocs dies la publicació ha tingut més de 2.800 comparticions. És increïble l’efecte dòmino. Realment demostra que per a molta gent el senyor Julibert forma part de la història de la ciutat, que es mereix un reconeixement», apunta el maquinista jubilat.

Amb el seu aire misteriós, Julibert forma part de la memòria d’aquella altra història de la ciutat de la qual s’escriu poc, tot i a succeir en un dels punts més cèntrics, sota la Casa Batlló. «Em sentia identificat amb ell. Els conductors del metro passem moltes hores sols a la cabina, sota terra. Som allà però ningú ens veu», prossegueix Liébana.

«Van ser molts anys en què, quan estava a punt d’arribar a l’estació de Passeig de Gràcia, desitjava trobar el semàfor en vermell per poder-me parar una mica i xerrar amb ell. A vegades li donava caramels d’eucaliptus, per a la veu, i altres li baixava aigua. Sobretot els últims anys, quan es veia més apagat», recorda Liébana, que apunta que, encara que el semàfor estigués verd, al passar per la cèntrica estació sempre es buscaven amb la mirada i s’intercanviaven un somriure. «Les bàscules antigues que hi havia a l’estació, amb llums, feien de decorat del seu particular escenari», prossegueix, emocionat, l’home que va conduir trens durant més de 30 anys. Després van canviar les bàscules i van posar-ne altres de més modernes, i finalment les van treure, per l’incivisme, recorda el maquinista. «Tot anava canviant i ell seguia allà. Mereix ser recordat. No demano gaire, una placa. I no sóc jo, no paro de rebre missatges a Facebook de persones que se sumen a la petició», prossegueix.

No és la primera vegada que s’impulsa una campanya similar. Després de la seva mort, es va iniciar una recollida de firmes a internet amb la mateixa petició que no va arribar a bon port.

La majoria de detalls sobre qui era Julibert es coneixen avui gràcies a Joan Vall, que, després de veure’l durant anys a l’estació, com tants barcelonins, va decidir rodar el documental sobre la seva vida L’home del metro, estrenat l’octubre del 2014. Vall va rodar 10 hores d’entrevistes en els últims anys del singular artista, que han servit a molts per conèixer qui hi havia al darrere del tan entranyable com misteriós personatge. elperiodico.cat

¡MARIANO, SE FUERTE! 31.8.16

"Cada vez que leo este y otros discursos de nuestro Parlamento, que parecen una lección de historia mal aprendida, amasijo de especies de nombres retumbantes recogidas la noche anterior en cualquier libro, me lleno de asombro al ver cuán desatinada idea tenemos en España de la elocuencia parlamentaria, y al considerar la risa inextinguible que tales temas de retórica provocarían en un parlamento británico." - Menéndez Pelayo.

Quanta raó tenia Marcelino, només calia veure el lamentable i patètic espectacle de ses senyories en la sessió d'investidura d'avui; he arribat a sentir vergonya aliena davant el cínic i desvergonyit discurs de Rafael Hernando, amb la xuleria pepera tan aznariana. Aquest senyor més que un parlamentari és un subproducte residual, espero que en vies d'extinció, quedaria bé de sergent chusquero en una pel·lícula de Berlanga, juntament amb Montoro, un altre que tal de la mateixa mena.

Per cert, podien haver-se estalviat el debat, no és no, i encara que diu que ja ho ha entès, Rajoy no ho acaba de tenir clar, i això ja ho sabien tots abans de començar a perdre el temps i esgotar la nostra paciència en la lamentable jornada d'avui. I a sobre va Mariano i fica la pota amb l'anunci de la signatura de pau a Colòmbia. Si és que no és més curtet perquè no s'entrena prou, per això opta a president del Govern, per allò de: inútil, presentar-se sense referències. ¡Mariano, se fuerte!

PARIR A L'ÀFRICA 31.8.16

Winnie Byanyima,

"A l'Àfrica, milers de dones moren a l'parir i els rics ho són cada vegada més" Ugandesa, Winnie Byanyima, de 55 anys, la directora executiva d'Oxfam assegura que les africanes són les grans víctimes de la pobresa. Llueix portentosa i jove aquesta enginyera ugandesa de 55 anys, amb el seu somriure ampli i el seu pèl curt. Va passar a corre-cuita per Espanya, com a directora executiva d'Oxfam, per presentar un dur informe titulat: Iguals, que posa nom, culpa i paisatge a l'horitzó fosc de la desigualtat.
Byanyima, es va dedicar un temps a la diplomàcia i ha estat parlamentària, intentant construir democràcia, diu, dels llots que va deixar la dictadura d'Idi Amin. Aquestes declaracions són de fa un parell d'anys en una breu visita a Espanya de la directora executiva d'Oxfam. Quanta raó té, i la clau és la higiene, així de senzill; hi ha un anunci a la SEXTA sol·licitant col·laboració sobre aquest problema de parir sola, sense cap condició d'higiene ni ajuda mèdica, i això em recorda, em porta a la tieta Teresa.....

Quan jo tenia un mes, és a dir a l'abril de 1945, un matí, la meva tia Teresa va desaparèixer i durant tres dies no es va saber res d'ella. Al cap d'aquest termini el meu avi (era vidu) va rebre una trucada del Bisbat de Vic en que li van comunicar que la tieta estava en un convent ja que havia escoltat la veu del senyor i decidit fer-se monja. concretament de les Dominiques de l'Anunciata que va fundar el Pare Coll, fill de Gombrèn. 
La meva mare no ho va digerir mai i de fet va estar gairebé quaranta anys sense voler veure-la quan un cop l'any venia a Sabadell des de Rwanda on exercia no precisament d'missionera com ara explicaré.

Teresa, o la germana Teresina com li diuen a la meva tieta, va estar a Vic, Cardedeu i també a Tolosa a França. Allà, en un moment determinat va veure que no aportava res a la seva vida estar en un convent i previ permís a la congregació i de Roma, va aconseguir que la deixessin anar de missionera a Rwanda. Arribada allà, del primer que es va adonar era que aquella bona gent el que menys necessitava era una missionera i si neteja, informació i una llevadora. "El que salva més vides a l'Àfrica és la higiene" li he sentit dir en més d'una ocasió. La Teresina, es va tornar a Espanya, a Madrid concretament a aprendre de llevadora per poder dur nens al món amb un mínim de garanties i un cop après l'ofici va tornar a Rwanda. Ha portat al món milers de nens al llarg de tots aquests anys i sempre els recalcava a les mares el mateix, sobretot higiene, higiene i higiene.
Allà, rebien ajudes, sobretot gràcies a un capellà italià que era de bona família i aconseguia moltes aportacions de diners, però per fer hospitals, escoles, coses útils, ah! i una eina molt important per poder anar pels pobles, un Land Rover que la meva tia mai va conduir ni en va voler saber res de fer-ho.
Quan la guerra fratricida de Rwanda, soldats de tots dos bàndols van anar a la missió a buscar-les a totes per treure-les del país ja que corrien un seriós perill de ser assassinades. La majoria, ella els havia portat al món i la gent a l'Àfrica com a tot arreu és agraïda. Després de Rwanda va estar un temps a Benín i d'allí a Costa d'Ivori, sempre fent de llevadora més que de monja, sempre aconsellant, higiene, higiene, higiene.
Ja de gran (les monges no es jubilen) va tornar a Catalunya i ara està en el convent de la seva ordre al carrer Elisabets a Barcelona on té cura de monges més grans que ella i col·labora també amb Arrels al Raval, cada cop menys atès va molt justeta.
De gent com ella Àfrica n'està plena, de persones altruistes que dediquen la seva vida als més desvalguts, i no els donen peix, els ensenyen a pescar, i els regalen amb dedicació la seva vida. No solen sortir als diaris ni als telediaris i no tenen noms ni cognoms. Són oenagés a l'ombra, sense publicitat ni caravanes uniformades, si els maten o segresten, sovint ni se sap, no són notícia, però aquesta gent, aquesta bona gent si que fa i bé una feina lloable i necessaria.

MANERES DE VEURE LES COSES 31.8.16

La vista arriba abans que les paraules. El nen mira i veu abans de parlar. Però això és cert també en un altre sentit. La vista és la que estableix el nostre lloc en el món circumdant; expliquem ei món amb paraules, però les paraules mai poden anul·lar el fet que estem envoltats per ell. Mai s'ha establert la relació entre el que veiem i el que sabem. Totes les tardes veiem posar-se el Sol. Sabem que la terra gira al voltant d'ell. No obstant això, el coneixement, l'explicació, mai s'adequa completament a la visió.

LA CLAU DELS SOMNIS -. MAGRITTE

El pintor surrealista René Magritte comentava aquest bretxa sempre present entre les paraules i la visió en un quadre titulat La Clau dels Somnis. El que sabem o el que creiem afecta a la manera en què veiem les coses. En l'Edat Mitjana, quan els homes creien en l'existència física de l'infern, la vista del foc significava segurament una cosa molt diferent del que significa avui. Tanmateix, la seva idea de l'infern devia molt a la visió del foc que consumeix i les cendres que romanen, així com a la seva experiència de les doloroses cremades.
Quan s'estima, la vista de l'ésser estimat té un caràcter d'absolut que cap paraula, cap abraçada pot igualar: un caràcter d'absolut que només l'acte de fer l'amor pot arribar temporalment. Però el fet que la vista arribi abans que la parla, i que les paraules mai cobreixin del tot la funció de la vista, no implica que aquesta sigui una pura reacció mecànica a certs estímuls. (Només cal pensar d'aquesta manera si aïllem una petita part del procés, la qual afecta la retina.) Només veiem allò que mirem. I mirar és un acte voluntari, com a resultat del qual, el que veiem queda al nostre abast, encara que no necessàriament a l'abast del nostre braç.
Tocar una cosa és situar-se en relació amb ella. Tanqueu els ulls, mogueu-vos per l'habitació i observeu com la facultat del tacte és una forma estàtica i limitada de visió.) Mai mirem només una cosa; sempre mirem la relació entre les coses i nosaltres mateixos. La nostra visió està en contínua activitat, en continu moviment, aprenent contínuament les coses que es troben en un cercle el centre és ella mateixa, constituint el que està present per a nosaltres tal com som. Poc després de poder veure som conscients que també nosaltres podem ser vistos. L'ull de l'altre es combina amb el nostre ull per donar plena credibilitat al fet que formem part del món visible. Si acceptem que podem veure aquell pujol, en realitat postulem al mateix temps que podem ser vistos des d'ella. La naturalesa recíproca de la visió és més fonamental que la del diàleg parlat. I moltes vegades el diàleg és un intent de verbalitzar això, un intent d'explicar com, sigui metafòrica o literalment, ''veus les coses '', i un intent de descobrir com "veu ell les coses".

MODOS DE VER

JOHN BERGER (pdf)

EL PA D'ABANS 30.8.16

Aixó del pa d'abans es com la cançó enfadosa que mai s'acaba, o com el Guadiana que de tan en tant surt a la superficie. Va sorgir precisamernt ahir a Rac1, i era l'Armenteras qui reclamaba el pa d'abans. Ja hi som! aixó del pa d’abans és una vella cantarella que no hi ha manera d'eradicar, l'Espinas fa un temps parlava de reinventar el pa, i és aquesta una paraula a la qual no li he acabat mai de trobar el seu sentit, puig una cosa que esta ja inventada es pot modificar, canviar o evolucionar, però reinventar és una paraula que no m’acaba de fer el pes. Bé, un cop feta aquesta disquisició anem al pa d’abans. El pa d’abans que reclama el sr. Espinàs o l'Armenteras, és una pa fet amb farines irregulars, amb ajuda de bromat, amb condicions d’higiene diguem que no serien les més adequades, amb una llarga i innecessària fermentació que provoca pèrdua de sucres i per tant un punt d’amargor en el sabor i grogor en la seva aparença exterior, així com de massa molt atapeïda. 
Aixó és el pa d’abans, el que potser no és igual es la gana d’abans. De pa d’aquest se’n pot trobar avui en dia, només cal anar a Hostalets d’en Bas a Cal Lluís Bataller, i consti que a mi ja m’agrada aquest pa, però entenc que és feixuc i un xic escadusserot de menjar. N'hi vaig dur una vegada al pare i ja mai més em va tornar a donar la tabarra amb el pa d'abans.

I tenim el pa d’ara, amb el seu punt just de fermentació, sense bromat, amb farines equilibrades i fabricat en condicions d’higiene òptimes, cruixent, alveolat, amb aquell punt de gustet que li dona el sègol o la civada que hi afegeixen, fet amb massa mare fresca i no carregada d’alcohols per excés de fermentació com la massa mare d’abans. El pa d’ara és variat; tens el girat, la barra gallega o el rodó gallec, xapata, es tornen a fer bons llonguets (els d'en Xevi Prat a Manlleu són de nota) i moltes altres especialitats com el pa de gallecs, el d’Osona, el de Sant Julià i molts altres. Aquí jo li parlaria de la zona que conec, des del Vallès Oriental, a Osona, Moianès que és la zona per la que em moc, però si vol xalar, ha d’anar a comprar a primera hora del matí la coca de forner que fa en Ramon Prat a Mollet o el pa, i després acostar-se a Can Geroni a Vilanova del Vallès i veurà quin pa i ja posats, quins embotits. 

Hi ha pendent el tema de la xapata o ciabatta, que no se n'acaben de sortir, almenys a la zona que jo conec. A banda d'això, creieu-me, el pa d'ara val realment la pena, asseguro als adalils del pa d'abans que el pa d’ara, per sabor, olor, textura i qualitat e higiene és molt superior al pa d’abans, i no feu massa cas si us diuen que és cuit amb llenya, a banda que normalment no és cert, esbrineu si s’ha cuit amb un forn de sola, perquè l’important de la cocció és la sola del forn que és qui li dona aquesta textura, la llenya no és més que un combustible. 

Per cert, l'altra llegenda urbana de que el pa engreixa tambè és falsa, té hidrats de carboni. Defugiu-lo si un dietista us el prohibeix en la vostra dieta, de fet, defugiu als dietistes en general, nomès vosaltres podeu controlar el vostre cos i el vostre pes.

PURPLE WASHING 30.8.16

'Purple washing' o recordar-se del feminisme quan interessa, és l'article de barbijaputa a el diario.es, i s'ha de reconèixer que hi toca, i posa el dit a la nafra sobre els mascles defensors temporals o ocasionals del feminisme, com ha passat últimament a ran de la polémica del burquini a les platges de França, aquest estiu.

"Quan llegeixin a un articulista utilitzar l'excusa del feminisme per justificar opinions xenòfobes, racistes, masclistes o, en general, menyspreables, facin una ràpida recerca d'en quin altre moment de les seves carreres periodístiques han fet servir la paraula feminisme.  Durant les últimes setmanes, arran del debat que s'ha produït a França sobre la prohibició del burquini, ha passat una cosa impensable; no s'ho creuran, però sí: un munt d'homes s'han posat a pensar sobre què han de vestir les dones. Qui ho havia de dir. I encara sort, perquè tant les dones d'Occident com les d'Orient ho necessitàvem. Por em dóna imaginar què seria de nosaltres, avui dia, si no haguéssim tingut sempre a homes des de tots els púlpits dient-nos què fer, dir, opinar i vestir. Sincerament, crec que hi ha moltes probabilitats que caminéssim menjant dàtils enganxades a les branques dels arbres.
Aquests que carreguen contra el vel o el burquini són els mateixos que mai han escrit abans una sola línia (ni escriuran en el futur) del que suposa la depilació a Occident, com tampoc ho faran mai en favor de qualsevol tema que impliqui l'alliberament de les dones.
L'últim cas el tenim en un article de El Mundo anomenat La mora i la pijaflauta, signat per un senyor anomenat Jorge Bustos. Ja es poden imaginar el nivell del text només llegint el títol, però els copio la meva part preferida: "Flaco favor les hace la empanada mental y la desvergüenza ética con que aquí la misma pijaflauta que atribuye por la mañana al heteropatriarcado cristiano la paliza de un infecto machista a su ex, niega por la tarde la condición estructural del machismo coránico, que al parecer no rige para la morita que baja a la playa tapada como si tuviera la lepra. Ocurre que la feminista de progreso ha encontrado en el burkini la penúltima excusa para liberar su histeria penitencial por pertenecer al hemisferio de las libres y prósperas, al que desearían pertenecer tantas hijas del Profeta". 
En un només paràgraf, l'autor, demostra que:
1. No sap què és ni què diu el feminisme. 2. No sap que un feminisme que no sigui "progressista" no és un feminisme que lluiti per l'alliberament de totes les dones. 3. No sap que el terme "histèria" per referir-se a actituds femenines no el fa servir ningú que no hagi nascut abans de 1930. 4. No sap que referir-se com "infecte masclista" a un maltractador no despistarà a ningú del seu propi masclisme. 5. No sap que fer servir "moreta" és masclista, pel diminutiu, i islamòfob pel "mora". 6. No sap que no hi ha ni un sol país, molt menys tot un hemisferi, on les dones siguin lliures.
Vostès diran el que vulguin, però escriure tot un article per demostrar tot el que un ignora per complet, em sembla una proesa digna d'elogi. Encara que s'hagi fet involuntàriament.
De tota manera, no ha inventat res de nou aquest senyor en usar la lluita de les dones per justificar la seva islamofòbia. Els anglòfons, a aquesta pràctica que consisteix bàsicament en defensar mesures o polítiques xenòfobes i racistes amb l'excusa que és necessària per a l'alliberament de les dones en diuen "purple washing", per ser el morat el color relacionat amb el feminisme.
De casos d'purple washing al nostre país anem sobrats. Cada vegada que l'islam és motiu de debat, els mitjans s'omplen d'homes que se'n recorden que el feminisme existeix i que hi ha dones oprimides al món. Per descomptat, les dones dels seus països occidentals no ho estan, és clar... de fet, sempre que poden, carreguen contra elles, intentant ridiculitzar-les i convertint-se en un veritable obstacle de la lluita, ja que aprofiten els seus espais en els mitjans per als seus fins, mitjans amb milions de lectors.
Jo no em canso de fer aquesta prova -i us animo a que vosaltres la feu- perquè mai falla: quan llegeixin a un articulista utilitzar l'excusa del feminisme per justificar opinions xenòfobes, racistes, masclistes o, en general, menyspreables, facin una ràpida recerca de en quin altre moment de les seves carreres periodístiques han fet servir la paraula feminisme (test vàlid per a qualsevol usuari d'internet rastrejable a Google). Jo ho he fet amb el nostre protagonista d'avui i Google ha donat un resultat d'un total de tres articles en els quals, sorpresa !, es limita a criticar el moviment i a riure's d'ell.
No només parlem de columnistes, és clar, el purple washing ho veiem cada dia en les nostres xarxes socials. En els dies que van seguir a les violacions de Colònia, la dreta espanyola (mitjans i lectors) va inundar les seves portades, els seus murs de Facebook i timelines de Twitter, de crits de guerra contra el feminisme (com l'hi explico) per no destacar que els agressors, pel que sembla, no eren occidentals i cenyir-nos només en que eren homes. Purple washing de primer de xenofòbia: voler que denostem, només, un tipus de violència contra les dones: la que exerceixen homes d'altres nacionalitats, sense analitzar la de l'arrel el problema i invisibilitzant el seu denominador comú: els homes.

GOOGLE NO ENS FA MÉS SAVIS 29.8.16

A ran de l'article anterior de STEVEN POOLE sobre si Google ens fa més estùpids, m'han entrat dubtes raonables sobre el que diu de la influencia de Google i la nostra estupidesa. Gosaria afirmar que és al revès, Google ens enriqueix i amplia i molt, els nostres coneixements. Recordo que, en llegir el Retorno de los Brujos fa una munió d'anys, vaig saber-ne de Fulcanelli, Horbïger, Gurdjieff o Artur C.Clarke entre d'altres, però l'accès fàcil a més informació sobre aquestes persones no el vaig tenir fins que vaig disposar d'internet a casa, atès pel sistema tradicional era molt més difícil accedir a aquesta informació.

Aquesta és l'avantatja de Google o la Viquipèdia, que et dona accès a molta informació al moment, més o menys manipulada d'acord, tota ho està a dia d'avui i aquí del que es tracta és de saber estriar el gra de la palla, i procurar contrastar la informació que t'interessa. Google no ens fa més savis, però tampoc més estùpids, i si, molt més informats.

Per cert, el traductor castellà-català ha millorat molt, i llevat d'alguns problemes amb les geminades, és bastant fiable.

APAGUEU ELS LLUMS 28.8.16

El cineasta suec David F. Sandberg va publicar al desembre de 2013 un vídeo de terror titulat Lights out (Apagueu els llums) que va causar calfreds a molts internautes. El curt, de menys de tres minuts, es va fer viral i va ser considerat com un dels més terrorífics de la història. Aquelles imatges s'han convertit ara en un llargmetratge produït per James Wan, creador Saw, Insidious i Expedient Warren, que es va estrenar als cinemes espanyols divendres passat.

Podria ser una simple pel·lícula de por més, però l'anunci del film, que s'està emetent en diverses cadenes de televisió d'Espanya, ha provocat un crit de terror per part de molts pares, que consideren que aquestes imatges poden "traumatitzar" als seus fills.

La batalla la va obrir a Facebook aquest cap de setmana una mare anomenada Toñi Ruiz González, qui va escriure un comentari en el compte de Facebook d'Antena 3 que ha tingut gran repercussió i ha generat un viu debat: 40.500 reaccions, 24.800 compartits i 9.500 comentaris. 
Aquesta mare es queixa que és "molt alarmant" veure com a les seves filles se'ls està creant "un trauma o fòbia a la foscor". "Es em trenca l'ànima cada vegada que veig a la meva filla petita de tres anys tapar-se les orelles i amagar cada vegada que escolta la música de la cançó de bressol del tràiler", escriu la dona, que assegura que, des que s'emet l'espot, la nena és "incapaç d'anar sola enlloc, i la cosa empitjora per les nits".

"Toñi Ruiz Gonzálezfa una setmana aproximadamentBona nit, us escriu una mare desesperada, a petició de la meva filla petita, de 3 anys, perquè si us plau no emetin l'anunci del tràiler de la pel·lícula «No apaguis la llum». Es que això és impossible, però us agrairia que abans de sortir un anunci no adequat per a nens poséssiu alguna cosa així com: «A continuació Anunci + Edat», tal com es fa a les pel·lícules, perquè als pares ens de temps de decidir si veure-ho o no, ja que són presents els nostres fills. "

Centenars de pares van donar suport immediatament a Ruiz González en els comentaris de Facebook. Alguns exemples: "Quan el vaig veure per primera vegada, estava amb el meu fill de cinc anys i es va quedar paralitzat"; "Totalment d'acord, les meves filles també tenen por" o "El meu fill té cinc anys i tan sols amb escoltar la música s'aterra. Una setmana porta anant al llit amb el seu pare i amb mi". La croada ha saltat ara a la plataforma Change.org, on fins a tres iniciatives exigeixen a les cadenes que no tornin a emetre l'anunci de Mai apaguis la llum ni altres que "causin ansietat en els més petits". Arim Rodríguez González ha llançat la petició que té més èxit fins ara, amb més de 1.200 suports, i prepara cartes per Atresmedia, Mediaset, Autocontrol i tvinfancia.

En aquesta societat insolidària i poruga, estem arribant a un estat de sobreprotecció en els pares cap als seus fills, que comença a ser preocupant. En primer lloc fins ara que he llegit la història o histèria que s'ha creat al voltant del anunci, a l'HuffPost, no havia vist el vídeo, potser porquè veig molt poc la televisió, que és el que d'entrada haurien de fer els nens, sobretot els més petits. Després, veient tanta teleporqueria o les notícies en qualsevol cadena de televisió, aquestes imatges de no apaguis la llum no són res comparat amb les que veiem cada dia de guerres pel món, migrants nàufrags, nens maltractats o assassinats gairebé en directe i altres barbaritats perpetrades pels humans., amb la violéncia de moltes pel·lícules o la dels videojocs. No sé quins contes els expliquen als nens d'avui; però els d'abans són terrorífics, cruels i violents la majoria. Els nens gairebé tots tenen por a la foscor (i molts adults també) abans i després de veure aquest anunci que, francament, no és d'allò més terrorífic que he vist en la poca tele contemplo.


Francament, fets com aquest, comportaments sobreprotectors com aquest, només condueixen a crear uns nens apocats, ploramiques i porucs, no pel que veuen, sinó pel que no els deixen veure, ja que tot això forma part de l'aprenentatge de la vida, per a anar creixent, i entendre que viure no és fàcil i que la vida no és un jardí de roses sense espines, sinó de bardisses en un bosc inhòspit.