És difícil parlar del tema sense caure en demagògia barata; però la realitat és que resulta que vivim en un món complex en què un pot estar assegut al sofà, lloant les meravelles del programa de Jordi Évole a Salvados, sense saber que els texans que porta posats en aquest mateix moment poden haver estat fets per un dels migrants salvats per l'Astral. Que els pantalons en qüestió poden haver passat per un taller d'Istanbul on els treballadors, alguns il·legals, cobren un euro a l'hora. Que potser el va tenyir aquest tipus que no pot evitar trencar en llàgrimes quan, en ple Mediterrani, un cooperant lo diu pel megàfon "Welcome to Europe!".

Diuen a Inditex que ells realitzen contínues inspeccions als seus proveïdors, també als turcs. Que fan el que poden, asseguren, però que no hi ha manera d'estar en tot. Que la nostra demanda de pantalons, faldilles, vestits, camises i samarretes barates és tan enorme que tenim a la indústria asfixiada de treball. I clar, al final se'ls colen dos o tres empreses díscoles, d'aquestes que exploten persones, refugiats inclosos, nens inclosos. Però l'esclavitud, sostenen ells, l'exerceix qui sosté el fuet, no qui el finança. El mateix o semblant diuen també les altres marques a les que la BBC ha tret els colors per aquest mateix tema: Mango, Marks&Spencer, Next i Asos.

I és cert, almenys Inditex vigila molt aquest aspecte, i Amancio Ortega ha erigit l'imperi d'Inditex, cop a cop vers a vers, a força de treball, esforç i imaginació, cosa que molesta molt en aquest país, i als ciutadans m'imagino que Amancio Ortega els diria que comprin la peça que comprin de la marca que sigui, haurà estat fabricada en les mateixes circumstàncies que les del seu grup, encara que potser amb menys control, i, no és cert que als ciutadans no els importi aquesta suposada explotació de mà d'obra barata, simplement la consideren normal. Algú diria que millor un euro a l'hora que res, pitjor estan en les maquiles de Mèxico, si no són explotats per aquestes empreses ho seran per altres o pel seu propi Govern. 

 Tampoc podem comprar mòbils, portàtils, teles ni res on hi entri el coltan. Ni res fabricat a la Xina, i caldria no oblidar les condicions dels treballadors a Qatar, on havent-ne mort gairebé 1.500, acaben de reconèixer el primer mort d'accident laboral.

 No podem donar-nos la culpa de tot i no estic d'acord en la demagògia de castigar les marques que sabem que anteposen el seu benefici econòmic al social, més que res per què aquestes són les regles del joc capitalista. Deixar de comprar els seus productes durant un temps i recordar als que segueixen fent-ho que aquests texans, aquestes camises representen el pitjor del nostre sistema és inùtil. Intentar, en la mesura de les nostres possibilitats, que el consum adquireixi la dimensió ètica que mereix, és també inùtil per més esforços que si dediquin, simplement perque no podríem comprar res, i a sobre aquest obrer sirià a Turquia no cobraría ni aquest euro a l'hora.