A les tres en punt don Pedro arribava a la nostra taula, saludava cada un dels concurrents, pronunciava per a si unes frases indesxifrables i silenciosament prenia seient. Demanava una tassa de cafè, encenia un cigarret, escoltava la conversa, bevia a glops la seva tasseta, pagava a la cambrera, prenia el seu barret, recollia el seu portafoli, ens donava les bones tardes i se n'anava. I així tots els dies.

Què deia don Pedro en asseure's i en aixecar-se amb cara seriosa i ulls durs? deia:

Tant de bo et moris.

Don Pedro repetia moltes vegades al dia aquesta frase. A l'aixecar-se, en acabar el seu tocat matinal, a l'entrar o sortir de casa -a les vuit, a la una, a les dues i mitja, a un quart de vuit-, al cafè, a l'oficina, abans i després de cada menjar, a l'anar a dormir cada nit. La repetia entre dents o en veu alta, a soles o en companyia. A vegades només amb els ulls. Sempre amb tota l'ànima.

Ningú sabia contra qui dirigia aquelles paraules.

Tots ignoraven l'origen d'aquell odi. Quan es volia aprofundir en l'assumpte, don Pedro movia el cap amb desdeny i callava, modest. Potser era un odi sense causa, un odi pur. Però aquell sentiment l'alimentava, donava serietat a la seva vida, majestat als seus anys. Vestit de negre, semblava portar dol per endavant per el seu condemnat.

Una tarda don Pedro va arribar més greu que de costum. Es va asseure amb lentitud i al centre mateix del silenci que es va fer davant la seva presència, va deixar caure amb simplicitat aquestes paraules:

-Ja l'he matat.

A qui i com? Alguns van somriure, volent prendre's la cosa de broma. La mirada de don Pedro els va aturar. Tots ens sentiem incòmodes. Era cert, allà se sentia el buit de la mort. Lentament es va dispersar el grup. Don Pedro es va quedar sol, més seriós que mai, una mica laci, com un astre cremat ja, però tranquil, sense remordiments.

No va tornar l'endemà. Mai va tornar. ¿Va morir? Que potser li va faltar aquest odi vivificador. Potser viu encara i ara odia a un altre. Reviso les meves accions. I t'aconsello que facis el mateix amb les teves, no fos cas que hagis incorregut en la còlera pacient, obstinada, d'aquests petits ulls miops. Has pensat alguna vegada quants -potser molt propers a tu- et miren amb els mateixos ulls de don Pedro?

Meravelles de la voluntat
Octavio Paz ciudadseva.com