Ses senyories, en aquest cas les valencianes es deuen avorrir i es perden en discusions bizantines d'aquelles de garses o perdius, em vinc a referir a ses senyories i ses doneries, per que no tot són senyors als Parlaments en General, de fet hi ha senyors, senyores i Rita Barberà.

No deixa de ser curiós, a més de sorprenent, que el debat que ha estat obert després de la celebració del 9 d'Octubre més reivindicatiu que es recorda,  sigui si és masclista o no plantejar que s'alleugereixi el pes del pal de la Senyera. La idea la va suggerir la regidora de l'Ajuntament de València, Glòria Tello (Compromís), des de la premissa que alleugerir el pal permetria a algunes dones amb menor complexió física poder portar amb orgull un símbol que pesa 18 quilograms. Immediatament, la diputada autonòmica socialista Mercedes Caballero, va carregar contra la regidora acusant-, més o menys, de trencar el principi d'igualtat entre homes i dones. "És insultant que es pugui pensar que les dones no podem portar la Senyera", ha subratllat. N'hi va haver, fins i tot, que van acusar la regidora de "falta de respecte" a la Senyera valenciana. Ho expliquen a la Vanguardia d'avui.

És cert que abordar qualsevol alteració en la forma i fons dels símbols i tradicions, en aquesta o en qualsevol altra cultura, és sempre terreny perillós i exigeix ​​extrema prudència. Per això són símbols, perquè són elements físics que conciten amplis afectes que remeten a sentiments de vegades transmesos durant segles, de generació en generació. D'alguna manera, som el que som en relació a una sèrie de símbols que defineixen la nostra identitat, fins i tot la nostra personalitat: pel que la seva existència supera el terreny de la racionalitat per entrar de ple en el de la passió. Debatre sobre les passions és, per això, molt arriscat, i els exemples, sobre això, abunden (la de guerres que s'han forjat sobre els símbols!).

Però costa entendre que plantejar una solució perquè més valencians i valencianes puguen portar la Senyera de "tots" hagi rebut tan abruptes i, possiblement, desproporcionades crítiques. Dirigides, a més, a qüestionar si la regidora alterava la percepció d'igualtat entre homes i dones, poc menys que titllant-la de masclista. La crítica més dura ha estat d'una política d'esquerres contra una altra del mateix àmbit ideològic.

Si la nostra societat ha evolucionat cap a la igualtat entre els sexes és, justament, perquè les dones tinguin les mateixes oportunitats que els homes en desenvolupar-se plenament en tots els àmbits. És a dir, no es tracta que les dones vulguin ser iguals als homes, sinó que elles puguin participar en la societat, i en la gestió dels seus recursos, amb les mateixes oportunitats; la coneguda diferència entre igualtat i equitat fa temps que dóna compte d'aquests matisos. El masclisme és, sobretot, un sistema que persegueix que la dona no pugui, justament, ocupar els espais que l'home sempre ha considerat propis, així en la família com en la societat, un sistema que qüestiona tant la capacitat real com la legitimitat de les dones. I que s'ha alimentat moltes vegades, com a argument o excusa, de la força física (el múscul, a la fi) per justificar que la dona no podia o no pot realitzar certes (moltes) activitats.

La intel·ligència social, principalment femenina, ha aconseguit que aquestes barreres musculars hagin estat superades en espais tan "masculins" com l'exèrcit, la policia o en equips de rescat. I en els casos en què la diferència de pes i massa muscular marca inevitablement la desigualtat de competir en certes activitats (aquí hi ha els esports, com a exemple) s'ha assumit perfectament la condició d'home i dona. Realitat que succeeix entre els mateixos homes, ja que també entre nosaltres les condicions de massa muscular i pes ens determina, especialment en els esports (i sé molt bé del que parlo), en què podem o no podem igualar-nos.

Que el pal de la Senyera pugui tenir menor pes no hauria, per tant, generar tanta alarma. El símbol, en si mateix, no es veuria alterat en el substancial, i en lògica més persones, dones i homes, tindrien segurament més facilitat per portar-lo, que és l'origen d'aquesta polèmica: el desig d'altres de participar en tan emblemàtic esdeveniment. Però qualsevol diàleg s'ha d'establir des del màxim respecte i prudència davant d'un símbol tan important per als valencians. És cert que hi ha dones, com la diputada Mercedes Caballero, esportista i amb capacitat física suficient per tal obstinació, i no és l'única; però aquesta no és condició que puguin tenir totes les dones, i tampoc alguns homes. Ni menys encara l'argument adequat per amanir aquest debat.

Per això, que el pes del pal de la Senyera es consideri una "tradició" o "part del símbol" és inqüestionable; però si la història ens ha ensenyat alguna cosa és que les tradicions i els símbols poden, sota consens i en un debat serè, adaptar-se a les demandes de les societats, que com a tals evolucionen. Potser el contrari, voler que tot segueixi igual en un ecosistema simbòlic dissenyat pels homes fa molts segles, sigui el que permeti perpetuar certes actituds que, per fi, als que més perjudica és a les dones. Probablement Glòria Tello no va plantejar el debat en els termes adequats, però la diputada socialista hauria també haver tingut en compte que l'aliment del qual es nodreix el masclisme és, justament, la resistència a superar les iconografies dissenyades durant segles per l'home.

Ja podeu veure com es distreuen ses avorrides senyories i doneries de les Corts Valencianes, no deuen saber com deien els de la trinca que en la cosa dels pals, no ve d'un pam.