Aquests dies, amb la polèmica en portada i els ànims escalfats, s'ha pogut reflexionar poc –o gens– sobre l'exposició «Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà», que l'Ajuntament de Barcelona ha inaugurat aquesta setmana al Centre Cultural del Born. Es tracta d'una exposició que té com a objectiu denunciar la impunitat del franquisme no només durant la dictadura, sinó també –i sobretot– durant el règim constitucional que anomenen democràcia. Les polèmiques estàtues, una de Franco sobre un cavall i la de la Victòria, no estan escollides a l'atzar.
L'una, va estar al Castell de Montuïc fins el 2008 l'altra va romandre al Cinc D'oros, ni més ni menys que a l'encreuament del Passeig de Gràcia amb Diagonal, coronant un obelisc fàl·lic de dimensions gens menyspreables, fins l'any 2011. L' exposició la tenim realment a molts edificis i carrers de la ciutat i del país, on restes de simbologia feixista romanen amb més o menys soroll. És aquesta (in)explicable permanència en el temps de la simbologia feixista la que hauria d'haver generat polèmica i omplir xarxes i titulars.
Si alguna cosa ens ha deixat clara la polèmica és que les ferides no estan tancades i que les noves generacions no ignoren el què va passar. Però també ens recorda que la dictadura mai no ha passat comptes amb la història, ni amb les víctimes de la guerra i d'una repressió, la franquista, que no va acabar ni el 75 ni el 78.
Si pensem en els canvis de règims arreu del món, sovint ens vénen al cap imatges d'estàtues tombades, murs enderrocats, monuments atacats, però aquí no. A l'Estat espanyol, i també a Barcelona, la simbologia del règim feixista que va sembrar el terror ha perdurat durant 40 anys, i ho ha fet perquè senzillament, la transició no va suposar cap ruptura al respecte.
Els grans terratinents que van acumular la riquesa confiscant als qui van perdre la guerra ocupen ara els llocs principals dels consells d'administració, un ministre franquista va fundar el partit que avui governa a Espanya, els alts càrrecs ministerials, que no canvien governi qui governi, sembla que hagin heretat el càrrec per pur llinatge, i la monarquia segueix intacta per ordre i gràcia del Caudillo.
Els símbols són això, símbols: representacions que, en aquest cas, ens recorden que el vell règim segueix aquí i no ha marxat. I potser és també això el què molesta a molta gent, especialment a aquells que van participar d'aquella farsa per convicció, covardia o por insuperable. Ens han posat un mirall al davant i hem vist 40 anys d'impunitat des de la mort al llit del dictador, però lluny d'esmenar els errors amb humilitat, hem preferit estomacar-nos per un ninot decapitat.
I sí, això és tot.
Xavier Monge
ELDIARIO.ES
.png "English"){kind=small}
11 Comentaris
La gent és molt valenta amb els morts i les estàtues.
ResponEliminao covards, els que varen tombar l'estàtua anàfen encaputxats
ResponEliminaAmb la JÚLIA.
ResponEliminaSalut
Cuando se quito al Zar de Rusia, a una epoca de terror y dictadura le siguió otra de terror y dictadura, los simbolos del Zar fueron quemados y todo lo que olia a monarquia, iglesia y nobleza quemado y destruido, unn nuevo partido unico, un nuevo dictador y una nueva nobleza y los de siempre, antes perseguidos por la policia secreta del Zar, eran ahora perseguidos por la policía secreta comunista (engrosada por los antiguos policías).
ResponEliminaEn España no fue asi, no hubo cambios radicales, pero hay libertad de expresión total, la gente no tiene que esconderse y el grado de libertad individual es uno de los mejores del mundo. Faltan muchas cosas, pero lo hecho aquí es muy importante.
Listas abiertas y un cambio en el sistema electoral imprescindibles.
¿de que España me estás hablando? yo no la conozco, aquí no hay libertad de expresión, y mucho ojo con el ministro de la Guerra y su ángel de la guarda, libertad dices? no demasiada, piensa que haran presidente del Gobierno un dia de estos al Presidente de un partido que la justicia ha considerado banda criminal.
EliminaY te diré más, aunque me joda decirlo, había mas libertad y sobre todo más seguridad ciudadana antes, con #samataopaco que ahora, si no te metías en política, O SEA COMO AHORA, sólo que ahora no te fusilan y no es por falta de ganas, sino por que no pueden.
Libertad? El Parlament prohibió los toros y garantizó la luz, el agua y el gas a las familias pobres. El TC ha garantizado lo primero y ha prohibido lo segundo.
ResponEliminaPaís de pandereta.
Acabo de ver por la tele que el PSOE ya ha decidido. Rajoy presidente. No hace falta decir nada más.
com diria aquell, Rajoy presidente sense fer res, gracies a la Susanita...
EliminaFrancesc, penso que, precisament, en un país amb una tradició tan escassament democràtica com el nostre, en essència, les administracions han generat informació com a mecanisme de domini i no de bon govern. La major part del patrimoni documental, doncs, reflecteix un tipus o altre de repressió. Ningú no en pot tenir el monopoli. És hora, per tant, de convertir els arxius de repressió en arxius de reparació. Però això no s’aconsegueix mostrant uns quants documents en una exposició. Prenguem l’exemple d’altres societats i de com gràcies a entendre el valor cívic dels arxius estan bastint sòlids fonaments per evitar que l’amnistia legal es transformi en amnèsia social.
ResponEliminaA Sud-àfrica, una de les primeres mesures un cop acabat l’apartheid, juntament amb la creació de la coneguda Comissió de la Veritat i la Reconciliació, va ser rebaixar de 50 a 20 anys el període general d’accés a la documentació pública. A Xile, fa poques setmanes, s’ha derogat el període de reserva –que es perllongava fins el 2054– promulgat durant el mandat de Ricardo Lagos per a la documentació que inclogués evidències de la repressió dels anys 1973-1990. A Austràlia s’ha obert l’accés als fons que documenten els abusos dels drets humans perpetrats a orfes durant bona part del segle XX i ja fa temps que compten amb programes de participació i reparació a través dels arxius com Find and Connect i Bringing them home.
Josep, és que no és cert que a Espanya es fes la transició, aquí dencara manen els mateixos, simplement els perdedors varen perdonar als guanyadors, als colpistes, i resulta que els que manen són fills o nets d'aquells.
EliminaEt felicito per la teva resposta, Francesc. És que aquí (els que no ho volen veure) fa la impressió que les víctimes sempre han de ser víctimes, però que sembli al contrari.
EliminaL'altre dia en Miquel et va contestar molt bé amb tot el que va passar amb l'estàtua dels nassos. A mi també m'haguera agradat que fos com ell diu, però s'ha comptat amb el que tu molt bé dius. On està la Transició? Quan el Parlament de Catalunya parla de la Memòria Històrica els de sempre s'aixeca'n i foten el camp, i diuen que "van inventar la Democràcia" Jo, igual que tots, o quasi tots no vull cap venjança de res, ni de bon tros, però demanar perdó sí. I en aquest país no tothom està disposat a fer-ho.
Que ningú em parli de llibertats i democràcia, almenys aquí. En el seu poble pot ser que ja els hi va bé.
Josep: Espanya és el país del món - del món - que té més victimes de la guerra encara a fossars o cunetes de les carreteres i aquest govern de la banda criminal - segons el jutge - nomès fa que posar traves a la recuperació de la memòria històrica.
Elimina