Com és sabut, els europeus atresorem grans valors. Davant civilitzacions malvades, o fracassades, o ignorades, els europeus hem construït la nostra basant-nos en valors humanístics, que s'han traduït en els nostres temps en una defensa acèrrima dels drets humans a nivell universal, i en la cooperació i l'acord per sobre de la dominació i el conflicte.
La nostra, és sabut, és una tradició que té les seves arrels en la Grècia clàssica i arriba als nostres dies no ja incòlume, sinó millorant en cada salt qualitatiu dels molts que hem donat fins avui. Déu n'hi do contemplar aquesta cadena que arrenca en Plató i Aristòtil i continua amb Sèneca, Dant, Rousseau, Goethe, Bertrand Russell, Einstein ... per citar uns pocs. Som, definitivament, una cultura superior...
Però, sembla que alguna cosa falla en el relat que suposa als europeus uns valors superiors. Sobretot si contemplem la indiferència dels poders públics i privats davant el drama que es desenvolupa quotidianament a la Gran Fossa mediterrània.
La nostra, és sabut, és una tradició que té les seves arrels en la Grècia clàssica i arriba als nostres dies no ja incòlume, sinó millorant en cada salt qualitatiu dels molts que hem donat fins avui. Déu n'hi do contemplar aquesta cadena que arrenca en Plató i Aristòtil i continua amb Sèneca, Dant, Rousseau, Goethe, Bertrand Russell, Einstein ... per citar uns pocs. Som, definitivament, una cultura superior...
Però, sembla que alguna cosa falla en el relat que suposa als europeus uns valors superiors. Sobretot si contemplem la indiferència dels poders públics i privats davant el drama que es desenvolupa quotidianament a la Gran Fossa mediterrània.
Foto: Samuel Aranda
Milers i milers de morts ens recorden amb el seu silenci que els valors cal demostrar-los, i que els governants europeus són, simplement, impàvids guardians de cementiri, gèlids blocs de gel ben alimentats, que temen potser el vociferi de part del poble europeu, aterrit aquest al seu torn perquè la "invasió" de forans pugui acabar subvertint els seus "valors" i la seva forma de viure. Ah, la cristiandat se sent amenaçada!. Quina estupidesa.
Diguem que, davant el macabre espectacle que aquest mar nostre ofereix, uns pocs bona gent fan el que poden davant la tragèdia; altres miren cap a un altre costat, potser commoguts puntualment per la imatge del cadàver d'un nen dipositat a la sorra o la mirada desesperada de qui té por ofegar-se; i la majoria opta per sospirar i resignar-se al que està succeint, com si aquests milers de víctimes estiguessin sotmesos a una destinació inapel·lable. Sense remei. I cal tenir molt endurit el cor per no sentir-se ferit no ja veient, sinó simplement sabent el que està passant. I tots ho sabem.
Així doncs, sembla que Europa està perdent els seus valors. Però ... alguna vegada van existir?
Diguem que, davant el macabre espectacle que aquest mar nostre ofereix, uns pocs bona gent fan el que poden davant la tragèdia; altres miren cap a un altre costat, potser commoguts puntualment per la imatge del cadàver d'un nen dipositat a la sorra o la mirada desesperada de qui té por ofegar-se; i la majoria opta per sospirar i resignar-se al que està succeint, com si aquests milers de víctimes estiguessin sotmesos a una destinació inapel·lable. Sense remei. I cal tenir molt endurit el cor per no sentir-se ferit no ja veient, sinó simplement sabent el que està passant. I tots ho sabem.
Així doncs, sembla que Europa està perdent els seus valors. Però ... alguna vegada van existir?
Retrocedim en el temps. No gaire, perquè en l'edat mitjana la norma -i moralment justificat, fins i tot per les diverses religions- era la conquesta, és a dir, liquidar a algú -o esclavitzar-lo- per robar les seves possessions, per miserables que aquestes fossin. No, deixem aquesta època fosca i viatgem a la llum: la Revolució Francesa. Igualtat, llibertat, fraternitat ... belles paraules que van recórrer Europa. Però que van durar poc: Napoleó, el dictador il·lustrat, va acabar amb elles en un tres i no res, imposant els nous valors a canonades per tot Europa. Ja se sap: per a alguns, la guerra és el millor mètode per guanyar la pau. I la fraternitat no és bona per als negocis.
I gairebé empalmant en el temps, els cultes i educats europeus, suposadament orgullosos dels seus valors, vam descobrir que quedava encara molt món que conquerir, i ens vam donar a això amb entusiasme. Els ibèrics seguim explotant les colònies. Els tibats britànics es van fer amb l'Índia, a més de participar en el repartiment d'Àfrica, un repartiment que fins i tot va tenir un moment pintoresc: quan el rei Leopold de Bèlgica es va adjudicar al Congo a títol personal, com si fos una petita finca als afores de Brussel·les. No hi va haver genocidi (que sí que n'hi va haver a la conquesta de l'Oest nord-americà) perquè feia falta mà d'obra autòctona per cavar en les mines. Per cert, l'esclavitud va persistir a Amèrica (i a Espanya i les seves colònies) fins a la segona meitat del segle XIX. On eren en aquell temps aquests valors que ens confereixen superioritat moral davant altres pobles?
La Gran Fossa mediterrània
A més, amb el pas del temps no sembla que les coses vagin millorar: aquí està la primera guerra mundial, amb les masses europees marxant alegres al capdavant, a matar-se entre ells, potser creient cadascun en els seus valors, deixant almenys 10 milions d' morts i més de 20 milions de ferits. I, en nom de valors europeus (aris, segons Hitler) els nazis van inventar les càmeres de gas per exterminar com insectes molestos a jueus europeus, comunistes i gitanos, i van provocar una nova guerra que va deixar entre 60 i 70 milions de morts. Aquí, a Espanya, a més d'embarcar-nos en una sagnant guerra civil, tenim el deshonor de ser el segon país del món -després Cambodja- en nombre de desapareguts. I no podem oblidar el racisme a Occident, present durant tants anys, segle XX inclòs, als Estats Units i Sud-àfrica, i latent en molts altres països.
És clar que els temps han canviat, i ara mateix els europeus -i incloc aquí als nord-americans, aquests fills de la cultura europea- proclamem en veu alta la nostra defensa de la pau i els drets humans. Som pacífics, tolerants, compensivos. Contribuïm, qui més, qui menys, a sostenir a alguna ONG. Ah, sí, nosaltres som diferents! ¡Diferents! Per això destruïm l'Iraq, bombardegem Sèrbia, arrasem Líbia i ara mateix gairebé hem aconseguit l'extinció de Síria. Un èxit rere l'altre.
I gairebé empalmant en el temps, els cultes i educats europeus, suposadament orgullosos dels seus valors, vam descobrir que quedava encara molt món que conquerir, i ens vam donar a això amb entusiasme. Els ibèrics seguim explotant les colònies. Els tibats britànics es van fer amb l'Índia, a més de participar en el repartiment d'Àfrica, un repartiment que fins i tot va tenir un moment pintoresc: quan el rei Leopold de Bèlgica es va adjudicar al Congo a títol personal, com si fos una petita finca als afores de Brussel·les. No hi va haver genocidi (que sí que n'hi va haver a la conquesta de l'Oest nord-americà) perquè feia falta mà d'obra autòctona per cavar en les mines. Per cert, l'esclavitud va persistir a Amèrica (i a Espanya i les seves colònies) fins a la segona meitat del segle XIX. On eren en aquell temps aquests valors que ens confereixen superioritat moral davant altres pobles?
La Gran Fossa mediterrània
A més, amb el pas del temps no sembla que les coses vagin millorar: aquí està la primera guerra mundial, amb les masses europees marxant alegres al capdavant, a matar-se entre ells, potser creient cadascun en els seus valors, deixant almenys 10 milions d' morts i més de 20 milions de ferits. I, en nom de valors europeus (aris, segons Hitler) els nazis van inventar les càmeres de gas per exterminar com insectes molestos a jueus europeus, comunistes i gitanos, i van provocar una nova guerra que va deixar entre 60 i 70 milions de morts. Aquí, a Espanya, a més d'embarcar-nos en una sagnant guerra civil, tenim el deshonor de ser el segon país del món -després Cambodja- en nombre de desapareguts. I no podem oblidar el racisme a Occident, present durant tants anys, segle XX inclòs, als Estats Units i Sud-àfrica, i latent en molts altres països.
És clar que els temps han canviat, i ara mateix els europeus -i incloc aquí als nord-americans, aquests fills de la cultura europea- proclamem en veu alta la nostra defensa de la pau i els drets humans. Som pacífics, tolerants, compensivos. Contribuïm, qui més, qui menys, a sostenir a alguna ONG. Ah, sí, nosaltres som diferents! ¡Diferents! Per això destruïm l'Iraq, bombardegem Sèrbia, arrasem Líbia i ara mateix gairebé hem aconseguit l'extinció de Síria. Un èxit rere l'altre.
Foto: Marko Risovik
Aquesta és la nostra història. La veritable. Deixem-nos de romanços.
En definitiva, i per acabar: que els famosos valors europeus són una mandanga, una gran mentida, un conte xinès que només serveix per donar-nos autobombo, mentre els cadàvers segueixen alfombrando la mar. I sense que ningú posi fi a aquest assassinat col·lectiu.
En definitiva, i per acabar: que els famosos valors europeus són una mandanga, una gran mentida, un conte xinès que només serveix per donar-nos autobombo, mentre els cadàvers segueixen alfombrando la mar. I sense que ningú posi fi a aquest assassinat col·lectiu.
La gran mentida dels valors europeus - Miguel Riera -
http://www.elviejotopo.com/articulo/sermon-la-gran-mentira-los-valores-europeos/
- via: ARREZAFE.BLOGSPOT.COM
- via: ARREZAFE.BLOGSPOT.COM
Cuando comienzas el comentario expones qué : "La nostra, és sabut, és una tradició que té les seves arrels en la Grècia clàssica". Es importante la acotación.
ResponEliminaLa Grecia clásica se componía de Polis (ciudades): Esparta, Tebas, Creta, Cártago...
Todas siempre dispuestas a la guerra, la conquista y el secuestro de humanos para convertilos en esclavos (ilotas) si bien es cierto que unas más que otras.
Sólo Solón, de todos los grandes filósofos de la Grecia) mantuvo un equilibrio entre el ciudadano de la Polis y los esclavos, considerándolos por un igual.
Aristóteles tiene en su libro de Política, cun apartado que estrictamente habla sobre los esclavos. En él nos dice que no se les puede matar, sino en virtud de un decreto público, y que hay que tratarlos como a los bueyes (1).
(1) a los bueyes se les daba de comer y se impedía su muerte porque de ellos dependía buena parte del alimento de la ciudad.
¿Qué quiero decir ?, pues que nuestra filosofía desciende de aquella, incluso en lo que el apellido se refiere, que se adopta el del marido cuando una mujer se casa, y que esta manera de pensar la llevamos impresa en los genes, la de "que els famosos valors europeus ", que sólo son una salvaguarda de nuestra conciencia y poco más.
Salut
ep! aquest article no és meu, sinó d'en Miquel Riera, al final tens l'enllaç
Eliminalo se, lo se...
ResponElimina