LA NENA QUE S'ASSEMBLAVA A ESCARLATA

Ningú hauria alegrar-se de la mort de ningú, fos qui fos el finat, o en aquest cas finada, cacic valenciana durant 24 anys amb, obviament amb algunes llums i moltes ombres, massa ombres. Una dona-nena que en certa manera s'assemblava molt a Escarlata O'Hara.
De la mateixa manera que ningú ha de ser cínic fins a la nàusea, lloant les virtuts d'una difunta a qui ahir mateix negaven el pa i la sal: no opinem, no sabem res, ja no és del partit, etc etc, tampoc cal absentar-se del plató parlamentari a l'hora de recordar-la; uns i altres s'han comportat avui i ho segueixen fent, com uns miserables.
Va ser el que va ser i va fer el que va fer, que encara que mai s'arribarà a escatir, a saber, ho va fer; però la seva mort, en aquest cas ha estat oportuna, per evitar-li a ella el calvari que l'esperava i al seu partit per si de cas li donava per deixar anar el pap, a cantar vaja!, que els tenia la senyora ben posats i l'havien ningunejat del tot. I fins i tot, sent molt mal pensat podría arribar a creure que la seva mort ... no! això seria especular, i ja ho han fet a la inversa els seus.

Dit això, fa vergonya aliena, nàusees, escoltar les paraules del  Ministre de Justicia, de Celia Villalobos o Maria de los Dolores de Cospedal, vergonya aliena, nàusees i repugnància. Allà ells amb la seva indecència.