Sorgeix un moviment contrari a destruir llibres per ensenyar les màquines a escriure i constatem que el Renaixement no va ser realment una edat daurada. Encara hi ha esperança. George Orwell, Sèneca, Marco Aurelio, Nietzsche i William Morris, Creats amb ChatGPT. Alejandra Cortina Cué, a la Vanguardia.

Aterroritzada, veient vídeos de creadors a Instagram que intenten fer que el Projecte Panamà sigui més conegut, vaig acabar fent el que fem tots quan alguna cosa ens inquieta: obrir massa pestanyes. Una cerca em portava inevitablement a una altra. A més, darrerament he parlat molt d'aquest tema amb persones de la meva edat. La generació Z està heretant un món llaurat, per bé i per mal, per les decisions de generacions anteriors, i sembla que ho hem rebut completament polaritzat. D'una banda, hi ha els qui veuen l'eclosió de la intel·ligència artificial gairebé com el principi de la fi i, de l'altra, els qui la perceben com una oportunitat extraordinària de canvi i progrés.

Una societat permanentment confrontada i saturada d‟informació és molt més vulnerable

El discurs sobre la IA ja fa anys que és entre nosaltres, però els últims avenços han accelerat la conversa fins a fer-la impossible de seguir. Coneixem només una fracció del que està passant; es parlava d'una corba exponencial, sospito que a hores d'ara la corba ha sortit del gràfic. I enmig de tot això apareix el Projecte Panamà.

Alguns us estareu preguntant què és: el 2024, Anthropic va començar a adquirir i digitalitzar milions de llibres per entrenar models com Claude. El procés és força brutal: compren exemplars físics, els tallen el llom, escanegen les seves pàgines i després els destrueixen. Molts procedien del mercat de segona mà i alguns eren exemplars difícils de reemplaçar publicats abans de l'expansió de la IA. Textos, per tant, nascuts en un ecosistema predominantment humà. I aquí sorgeix la paradoxa: com més avança la intel·ligència artificial, més necessita retrocedir per trobar allò que encara no ha estat contaminat per ella mateixa. La serp es comença a menjar la cua.

Però hi ha una cosa que m'inquieta encara més. Fa uns anys vaig llegir Fahrenheit 451, de Ray Bradbury, on els llibres estan prohibits i l'accés al coneixement depèn d'un sistema que decideix què cal conservar i desaparèixer. Encara no vivim en una distòpia, però l'associació és difícil d'evitar.

Novel·les com el 1984, Fahrenheit 451 o Brave New World semblen avui menys llunyanes. La vigilància, l'erosió de la privadesa, la desinformació i la concentració del coneixement ja formen part del present. Les nostres dades es fan servir per anticipar què comprarem, què mirarem i què ens mantindrà davant d'una pantalla. Els algorismes ni tan sols necessiten imposar-nos una ideologia: de vegades només cal aconseguir que no puguem deixar de discutir.

Perquè una societat permanentment confrontada i saturada d'informació és molt més vulnerable que una societat on la comprensió, el pensament crític i el debat lliure siguin valors fonamentals. Orwell ens va avisar el 1984: "Qui controla el passat controla el futur; qui controla el present controla el passat".

I aquí rau, per mi, el veritable problema. No crec que demà Anthropic es converteixi al Ministeri de la Veritat. El que és preocupant és molt més difús: que una quantitat creixent de persones comenci a rebre el seu coneixement a través d'uns quants models capaços de resumir, seleccionar i jerarquitzar quantitats inimaginables d'informació. Quan una tecnologia esdevé intermediària entre nosaltres i el coneixement, importa qui la construeix, amb quins materials s'entrena i quines decisions determinen què respon. La informació deixa de ser únicament allò escrit. També és allò que el sistema decideix mostrar-nos.

La història està molt millor coberta pel Washington Post que per mi. I, en tot cas, promoure el terror no és l‟objectiu d‟aquest assaig. Perquè després de la meva petita crisi existencial provocada per Panamà, va aparèixer una pregunta força més interessant: i si estem mirant únicament la meitat fosca d'aquesta transformació?

Hi ha una altra manera d'interpretar aquesta revolució tecnològica. Potser vivim una cosa semblant a una segona revolució industrial. Alguns treballs desapareixeran, altres es transformaran i apareixeran professions que ara mateix ni tan sols sabem anomenar. La intel·ligència artificial comença a fer tasques més ràpid i més barat que nosaltres, mentre que l'art també comença a tacar-se amb producció sintètica. Per això, per cert, la ironia de buscar desesperadament textos anteriors a l'explosió de la IA.

Però aquesta mateixa contaminació està provocant un fenomen molt més estrany: com més artificial es torna el nostre entorn, més gran sembla ser el nostre desig de recuperar allò que considerem autènticament humà.

I aquí apareix una altra paraula que darrerament veig per tot arreu: Renaixement. A Instagram, Substack, conferències, vídeos i assajos comença a circular la idea que estem entrant en un segon Renaixement. Una generació que viu envoltada d'intel·ligència artificial, crisis polítiques, saturació digital i ansietat cultural anuncia, amb una seguretat força renaixentista, que està a punt d'inaugurar una nova edat daurada.

La idea em va intrigar prou per agafar Inventing the Renaissance: The myth of a golden age (Inventant el Renaixement: El mite d'una era daurada), d'Ada Palmer. I Palmer destrueix, d'entrada, la fantasia més còmoda: el Renaixement mai no va ser realment aquesta edat daurada homogènia que vam imaginar.

La seva tesi, simplificada, és que el Renaixement va ser, en part, una invenció dels mateixos renaixentistes. Una generació que travessava guerres, epidèmies, crisis religioses i inestabilitat política va decidir presentar-se a si mateixa com a renéixer d'un món antic perdut. L'edat d'or no va ser simplement descoberta segles després pels historiadors: es va començar a fabricar des de dins.

Podem burlar-nos-en, però el resultat continua sent curiós: els joves estan llegint.  El mecanisme es repetiria una vegada i una altra. Cada època reutilitzaria aquesta imatge del Renaixement per projectar-hi les seves pròpies obsessions: nacionalisme, progrés, modernitat, guerra freda.

Palmer ho resumeix amb una imatge meravellosa: el Renaixement va ser una cosa semblant al Mag d'Oz: grandiós i terrible, amb l'esperança que ningú miri massa darrere el teló. Perquè aquella època que va produir tresors daurats no va haver de ser necessàriament una època daurada per viure. I això canvia completament la pregunta.

El més probable és que ni la pesta ni la impremta van causar el Renaixement. Van ser acceleradors. Si hi ha un origen, podríem localitzar-lo en una cosa molt més humana: una generació traumatitzada que va decidir recuperar un passat i utilitzar-lo per imaginar un futur diferent. I aquí és on el nostre present em comença a resultar estranyament familiar.

BookTok, els clubs de lectura de celebritats i la nova estetització de la cultura estan portant moltíssima gent jove als llibres. Llegir torna a ser fotografiable, compartible, fins i tot aspiracional. La cultura, la intel·lectualitat i el coneixement també han adquirit una estètica. Podem burlar-nos-en, però el resultat continua sent curiós: els joves estan llegint.

I, sobretot, tornen als clàssics. Marco Aurelio reapareix com a manual d'autocontrol, L'Odissea reviu a TikTok, Spotify i el cinema amb Nolan, i els retellings feministes recuperen veus silenciades de la mitologia. Fins i tot la dark acadèmia converteix biblioteques, llatí i literatura clàssica en símbols d'autenticitat davant d'un món cada cop més digital.

Semblen sorgir dos renaixements paral·lels: un de literari, sovint femení, que reescriu el cànon, i un altre de filosòfic, més masculinitzat, que recupera els estoics i Nietzsche com a eines de disciplina i identitat. Tots dos miren enrere per respondre al mateix desconcert contemporani.

La reacció contra la intel·ligència artificial apunta en la mateixa direcció. Vagues, demandes per copyright i etiquetes com a human authored suggereixen una nova economia de l'aura: com més fàcil és fabricar una obra, més importa saber qui la va fer. Durant la industrialització va passar una cosa semblant. William Morris va reaccionar contra la producció mecànica recuperant el valor de l'ofici, la imperfecció i la mà de l'artesà. Com més perfecta sigui la imitació de la màquina, més valuosa serà la seva petjada.

Vagues, demandes per copyright i etiquetes com a 'human authored' suggereixen una nova economia de l'aura. Potser l'art real no desapareixerà per culpa de la intel·ligència artificial. Potser comença a redefinir-se precisament com un anticòs davant seu. I per això m'agrada tant la conclusió de Palmer. El Renaixement no va ser una edat daurada i, precisament per això, ens pot donar esperança. No l'esperança ingènua de pensar que els engranatges de la història avancen inevitablement cap al progrés, sinó una altra molt més exigent: la possibilitat de decidir què fer amb el moment històric que ens ha tocat.

Palmer acaba el seu llibre escrivint: "We can aim for better than the Renaissance, which is what our Renaissance friends did too. Let's try" (Podem aspirar a alguna cosa millor que el Renaixement. Ells també ho van fer. Intentem-ho). Potser, aleshores, aquest assaig sigui menys una advertència contra la intel·ligència artificial que un crit dirigit a nosaltres mateixos. Un recordatori que encara podem fabricar la nostra pròpia estètica abans que algú ens la lliuri prefabricada. Llegir allò que no ens recomana un algorisme. Escriure coses ineficients. Pintar malament. Canviar dopinió. Recuperar llibres morts. Aprendre llengües antigues sense cap utilitat professional. Fer art que conservi cicatrius, contradiccions, obsessions i tots aquests defectes que una màquina aprendrà a imitar però que nosaltres vam haver de viure.

Hegel va escriure sobre l'art que, com s'origina a l'esperit, pertany també al territori de l'esperit. És a dir, l'art és la materialització sensible d'una cosa interior. Una cosa que una màquina mai no podrà replicar. I potser aquí hi ha la batalla realment interessant dels anys vinents. No demostrar que una màquina és incapaç de produir bellesa. Probablement podreu. Sinó decidir quant valor seguim concedint que, darrere aquesta bellesa, hi hagi hagut algú.