A Charles Wiest

Llavors van ser jutjats aquells que havien rebut el do de la intel·ligència i aquells que havien fingit intel·ligència.
Mentre els invocadors de satan queien com bales de plom al pantà excremental de la seva pròpia credulitat, avançaven sota la guàrdia dels àngels indiferents, els favorits de la Paraula.

 I entre ells caminava un humil.
Tots van ser jutjats segons les seves obres, i les seves obres eren tan malvades que cada dimoni va rebre el seu boc.

 «I tu, humil, va preguntar nostre senyor Jesucrist, què em portes?».

 «Res, senyor, per desgràcia! no he obrat, no he escrit; tancat en un somni d'amor, he resat. Oh, senyor, que no se'm jutgi segons el meu buit, sinó segons la vostra misericòrdia! Em vau donar la intel·ligència, el Verb murmurava a mi, mes jo no vaig fer prosperar la meva intel·ligència i vaig tancar les orelles als murmuris sagrats del Verb etern. El camp de la vostra glòria s'ha mantingut estèril sota la meva arada inert; tenia per missió evocar sobre la terra nua l'esplendor de les collites i la gràcia de les herbes: l'esplendor i la gràcia varen quedar sepultades a terra que es va confiar al meu enginy; i mentre que els bous dormien, tombats sota el jou inútil, picats per les mosques a la calor del dia, i mentre que el sol il·luminava la gleva i li lliurava l'essència de la fertilitat -ai, senyor, què em pots dir! - , jo resava, retirant-me a l'ombra, de genolls, amb els ulls tancats i les mans unides ».

 «Vine, va respondre el nostre senyor, vine, únic be que em sembla, criatura del meu amor, fill d'aquella que em va fer home, amic del meu pare, xai i innocent com jo, vine, sóc jo el teu germà i Déu fa un petó teu front.

 »Tu vas comprendre, per la puresa de la teva ànima, el que jo demanava al teu enginy, la vanitat de l'obra i la maldat de la feina. Deixant als tristos l'aspror de les suors sota el sol, vas saber arribar l'ombra divina que sóc i regocijarte sota els meus fulles, xai àvid de la frescor prodigat per l'arbre de la vida.

 »Vas rebre la intel·ligència, home, has multiplicat el do primer; et vaig donar un cervell i tu d'ell vas fer tres: un sobre les espatlles i un altre a cada genoll.

 »Tu resaves, amic; era l'obra que et vaig lliurar per dret.

 »Ah, poeta veritable i precís que no va ser, com altres, l'alcavota de l'ideal, que no va fer el carrer en la irrealitat, que no va ser la puta del símbol; així, vas conservar el teu enginy pur de tota commixtió, i els estúpids no van beure de la teva gerra!

 »Font segellada, l'aigua que dormia en tu s'ha congelat segons el vidre de les Dotze Pedres i tu sellarás definitivament, al costat de la Pedra Angular, la porta de l'eterna Jerusalem que a partir d'ara quedarà tancada.

 »I tot això perquè has comprès que l'enginy no ha de treballar més que per a Déu, per Déu únicament.

 »I vet aquí, innocent de la fornicació l'esperit,

 »Vet aquí carregat de més obres mestres i de més mons dels que el meu amor havia concebut.

 »Entra i sigues la dita dels inconsolables: l'oració ha matat l'orgull».


Un episodio del juicio final”, de Remy de Gourmont
en Relatos sombríos. Historias mágicas, 2009
Originalmente en Proses moroses. Histoires magiques, 1894
del blog: descontexto.blogspot.com