El coneixement de si mateix, el més amarg de tots, és el que menys es conrea: quin sentit té llavors sorprendre's a cada moment en flagrant delicte d'il·lusió, remuntar sense pietat fins a l'arrel de cada acte i perdre's causa rere causa davant del mateix tribunal? 
Cada vegada que oblido alguna cosa, penso en l'angoixa que han d'experimentar els que saben que ja no se'n recorden de res. Però alguna cosa em diu que al cap de cert temps es veuen posseïts per una secreta alegria que no acceptarien canviar per cap dels seus records, fins i tot pels més excitants. Sense la facultat d'oblidar, el nostre passat tindria un pes tal sobre el nostre present, que no suportaríem abordar un sol instant més, i molt menys entrar-hi. La vida només li resulta suportable als caràcters trivials, a aquells que, precisament, no recorden.  E.M.CIORAN